En la foscor enigmàtica, impenetrable... No podia pensar perquè no sabia on començava ni on acabava la meva ment. Jo era la meva pròpia respiració, era els esbufecs de l’avi i la foscor. Les meves extremitats no tenien ni principi ni final. Aquella situació m’havia deflagrat la ment, me l’havia buidat per uns moments.
Aleshores tot va ser llum. Ens precipitàvem, un horitzó se’ns obria al davant. Vaig recuperar el meu cos i se’m van establir de nous els límits en la ment. Notava l’herba calenta sota el cos i flairava un aroma intens de romaní.
Em vaig aixecar i vaig ajudar el padrí, tot just a unes passes meves. Què acabava de passar? El trànsit ens havia deixat confosos i entumits. Estàvem en un turó. A la vista teníem als afores del que semblava... no podia ser. Un poblet medieval?
Jo estava en estat de xoc. Com i perquè havíem arribat allà? Buscant consol en la mirada del padrí, em vaig trobar uns ulls desperts i intel•ligents. Semblava estar recobrant el sentit pensant i analitzant les coses a tota velocitat.
Al padrí tot allò li resultava familiar. Em va dir que havíem d’anar de pressa, camuflar-nos, passar desapercebuts. No podíem rebre les tragèdies que sorgien en aquells temps grisos de guerra i desesperació. Ens vam avançar per camps fins a arribar al poble. Tot era apagat, brut i silenciós, les persones es movien sense mirar res ni a ningú.
Amb la màxima discreció possible ens vam dirigir cap al vell estable. Damun un munt de palla hi havia dos capes. De cap manera em ficaria allò tant lleig! Era raspós i feia molta pudor d’animal. El padrí em va advertir:
-Si no et poses això et cremaran per bruixa –em va dir tot assenyalant les meves sandàlies esgarrinxades i oferint-me la capa pudenta.
Després vam tornar a sortir fora, sense ocultar-nos en les ombres.
No feia falta ser gaire llest per distingir que érem uns forasters de categoria. En aquell poble es coneixien totes les cares de manera que no tardaven gaire en clissar a uns pobres perduts com nosaltres. Després d’una estona, un home ens va aturar i ens preguntà d’on proveníem:
-I què feu per aquí? –la mirada suspicaç de l’home observava detingudament els nostres rostres ocults en les caputxes.
I què brut que va!, vaig pensar. De cap manera es podien comparar aquelles mans calloses amb els meus dits fins i blancs sota la capa, que ja procurava en amagar.
El padrí va respondre alguna cosa que no vaig sentir i tot d’una aquell desconegut s’allunyà entre ruïnes. Què coi li podia haver dit el padrí perquè toqués el dos, cames ajudeu-me, d’aquella manera...? El padrí ni em mirava, jo el seguia amb intriga i una mica d’ansietat. Em sentia desprotegida i era completament depenent del padrí. No sabia on pretenia que anéssim ni què pretenia fer allà. El seguia. Vam sortir d’aquell petit poble i vam enfilar un camí sec de terra trista. El cos em pesava, aquella xafogor em desfeia sobre la terra deserta que era el destí d’aquell temps. Tenebres, foscor, inestabilitat… tot d’abominables sentiments m’ofegaven.
Per fi vam arribar al final d’aquell terrible camí. De lluny em va semblar veure els encaputxats amb les torxes. Començava a fosquejar. En aquella ocasió la gent eren de carn i ossos. Vam entrar en la mateixa taberna que ells. El lloc era poc acollidor, brut, sorollós... La gent ens mirava. Em vaig acostar a la barra on hi havia una noia molt maca amb els cabells rossos llargs i rissats.
-Que heu vist a una mena de clergues per aquí?
-Em penso que estan al porxo... –em va contestar, intentant distingir la meva cara sota la caputxa.
Van obrir la porta silenciosament. Efectivament, eren allà. Ens hi vam apropar poc a poc, feien uns gestos estranys. Semblava el mateix ritual que havien dut a terme la nit anterior, a la cripta. Havien fet una foguera diminuta amb alguns branquillons.