Va arribar l’hora de sopar. Jo estava impacient de veure aparèixer el cappelat del padrí al llindar de la porta. La seva obediència a la padrina l’havia fet estar sis hores al dormitori, potser sense dormir, però no hi havia posat objeccions.
La porta del menjador petit es va obrir, i d’entre els grinyols de la fusta vella va aparèixer-ne el padrí. Tenia els ulls enllagrimats i proferia un badall:
–Bon vespre família.
Després es va asseure davant meu. El pare el mirava atentament, com intentant desxifrar-ne el posat serè. La mare em mirava a mi. La padrina era a la cuina.
Regnava el silenci sepulcral, ningú no s’atrevia a dir ni mitja paraula. Aleshores, arriscant-me a trencar el silenci, vaig demanar explicacions:
–Què t’ha passat al matí?
–Doncs no ho sé ben bé... –va dur-se la mà a la closca, reflexionant–. Només recordo que, en sentir uns sorolls, em vaig llevar i me’n vaig anar a la finestra perquè em toqués la fresca, i llavors...
–Sí? –vaig animar-lo a prosseguir.
Ens va mirar inquisitivament, d’un en un, tot alçant la cella.
–Vaig veure una gent encaputxada amb torxes que anaven en direcció al castell...
La mare va riure per sota el nas. Me la vaig quedar mirant, enfadada. Sabia que pensaven que padrí m’explicava una fàbula per impressionar-me. O això o pensava que estava guillat. Padrí no se’n va adonar, perquè va prosseguir el relat:
–... una cosa ben estranya, noi. Em feia mala espina. Què coi hi anaven a fer, a Mur? Vaig sortir sense pensar-m’ho dos vegades, casun l’hòstia, no fós cas que mos el cremessin...
Pare, que havia estat enfeinat xarrupant la sopa, va alçar la mirada cap a padrí.
–i de sobte, vatua l’olla! Em vaig despertar dins d’aquella mena de foradot soterrani.
A la mare li va caure la forquilla. La cara de la padrina era un poema. Pare, després de sentir aquells fets tan esbojarrats, va deixar anar una riallada.
–No rigueu, recoi, que és ben cert! –padrí va picar a la taula.
La padrina, en veure les condicions en les que es trobava el padrí, va dir que tenia una insolació.
–Que recoi d’insolacions! Sé prou bé el que vaig veure!
–Au va, què t’has donat un cop al cap, home! –va etzibar-li el pare.
No podia dir res perquè sinó em tocaria el rebre. Vaig contemplar com padrina el feia ficar al llit perquè es pensava que estava ben tocat de l’ala. Amb els ulls suplicants i plens d’indignació, vaig fer-li un petó a la galta. Padrí em va fer l’ullet.
Jo m’empassava totes aquelles aventures extraordinàries que ens explicava, encara que fossin difícils de creure.
La padrina sabia que jo era molt crèdula. Em va prohibir que l’anés a veure fins l’endemà. Era una nit calorosa, a més estava intrigada perquè volia que padrí m’expliqués més coses. No vaig poder dormir.
Devia ser prop de mitjanit quan em vaig alçar per anar al lavabo. Tenia la boca seca i el clatell moll de suor. En tornar-me’n al dormitori, molt més fresca, em vaig topar amb una ombra prop de la finestra. Era la figura del padrí, n’estava segura.
M’hi vaig apropar.
–No pots dormir?
–Veus aquelles aquelles llums que pugen per la muntanya?
Per un moment vaig pensar que el padrí estava al•lucinant, però em vaig adonar que jo també les veia. Tot de llums que feien pampallugues, enfilant la muntanya.
–Són torxes. Ahir va passar el mateix...
Ens vam mirar. La llum de la lluna li il•luminava el rostre opac, ple de preocupació.
–Padrí, vols que...?
Em va agafar de la mà, mut, i em va arrossegar cap a baix. Vam sortir de casa amb una llum d’oli, la nit era ben fosca i no hi havia ni una sola ànima per aquells solitaris carrerons de la vila. Solament comptaven les estrelles i la lluna que permetien desxifrar el terreny abrupte. Era un cel típic d’una nit d’estiu. La brisa suau i agradable ens acariciava la cara mentre caminàvem per aquells senders, creixia la basarda dins nostre.
Ens costava més seguir el ritme dels puntets brillants, les torxes s’anaven allunyant en la obscuritat.
Després d’una estona es va aparèixer davant nostre la porta de la cripta. Ens vam adonar que aquella gent s’havia esfumat. Pels diminuts passadissos tenebrosos se sentia l’eco d’unes veus desconegudes. Tot semblava formar part d’algun tipus de ritual, com en aquells llibres que devorava l’Ares, i que sempre me’n parlava.
El padrí volia continuar. Jo començava a penedir-me d’haver-lo acompanyat, estava morta de por. Tot i els meus temors, el padrí em va acabar convencent que s’havia de resoldre el misteri de la nit passada. Així que vam seguir fins a la cripta.
El cor em saltava dels nervis i la tensió del moment, ja distingíem la llum de les torxes. Ens vam amagar darrere un entrant de la paret, així no ens veurien. Vam xiuxiuejar amb padrí d’aquella bogeria.
De sobte la tènue llum de les torxes va apagar-se i ens vam adonar que no hi havia ningú. A la paret brillava alguna cosa. Abans de poder proferir cap crit, la llum es va estendre fins a travessar-nos de mig a mig, pel pit. Una escalforeta va inundar-me el cor, i vaig sentir com queia en la foscor.