El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

Sempre em passava el mateix: despertava i mai sabia com acabaria el meu somni, em quedava intrigada sobre com conclouria l’aventura sorgida en el meu cap.

Per fi vaig aconseguir deslliurar-me de la letargia que m’encadenava al llit. Em vaig incorporar i vaig mirar de reüll per la finestra que donava al tros. Des del llit, es podien albirar les primeres gotes de sol, que eixia d’entre les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Els pocs rajos de sol que es filtraven per la finestra em molestaven, així que vaig fregar-me els ulls per veure-hi amb més nitidesa.

La padrina tornava a reclamar-me que llevés, la pobra dona no se n’avenia de no poder anar a treballar al tros o a la granja com cada dia. Em vaig llevar.

Al cap d’unes hores d’haver esmorzat una torrada amb melmelada de maduixa, em vaig anar a vestir, mandrosa. Havia ajudat a fregar el terra a la padrina, que estava molt agraïda. L’Ares no tardaria gaire en passar-me a recollir, com cada matí, per anar a jugar. Mentre em posava la mateixa roba que el dia anterior, uns copets suaus a la porta de fusta em van sobtar. Segur que era ella.

L’Ares m’esperava amb un vestit d’un color blanc trencat amb tot de floretes verdes de ganxet. Em vaig imaginar que les hi hauria cosit la seva encantadora padrina.

El cant dels ocells i la forta olor de romaní feien d’aquell lloc un indret molt agradable, però la pudor de les granges i dels fems ho espatllava una mica. Feia una xafogor espantosa que fins i tot ens dificultava la respiració. Vaig avisar a la padrina de que me n’anava amb l’Ares i, llavors, després de tancar la porta de casa, vam començar a passejar: acabaríem el joc que ahir havíem deixat a mitges. Havíem anat al Castell de Mur i fingíem que érem a l’Edat Mitjana.

En el camí que utilitzàvem sempre, hi havia una gran esllavissada de terra que havia caigut d’una muntanya a la vora. Així que vam haver d’agafar un altre camí, que la padrina, alguna vegada, m’havia comentat que, tot i ser més llarg, també hi arribava. Vam començar a caminar, a l’Ares no li agradava gaire. No podia entendre perquè estava tan cansada en uns pocs minuts.

Després de molts esbufecs de l’Ares, vam arribar al peu del castell.

–Valença! –va cridar-me l’Ares.

Damunt d’una pila de rocs, l’Ares brandava un tros de fusta i convidava a unir-m’hi:

–Com goses desflorar la meva dama, galifardeu! –va bramar-me.

Què diu aquesta?, vaig pensar. L’Ares havia llegit massa cops El Quixot. Em vaig deixar endur per l’emoció del joc, agafant el primer bastó que vaig veure.

–Covard! Tastareu la fúria de la meva espasa! –vaig sorprendre’m a mi mateixa pronunciant aquestes paraules.

Va baixar ràpidament del mur, i aviat les nostres “espases” xocaven l’una amb l’altra, mentre es creuaven les nostres mirades enjogassades. Ella reculava, mentre jo anava guanyant terreny, ufanosa. Aviat va començar a córrer per fugir de la derrota. Era lenta i panteixava, així que li vaig donar avantatge. Va amagar-se darrere un mur mig enderrocat. Quan m’hi acostava, vaig sentir un crit.

–Ares?! –vaig exclamar, en estat de pànic.

No em va contestar.

–Ares, no té gràcia! –vaig intentar que el meu to de veu fos ferm, però se’m va trencar la veu.

Vaig seguir els passos de l’Ares, desesperada.

–Ares!

–Aaaaah! Valença! –vaig sentir la seva veu, molt a prop–. Ajuda’m, Valença!

Em vaig guiar pel so, massa atabalada com per parar compte als peus. Quan vaig adonar-me que xafava el buit, ja era massa tard. El món se’m va esvair, i al seu lloc, només foscor. Vaig adonar-me que en la caiguda m’havia mig torçat un turmell i també tenia el cul adolorit.

–Valença?

Una mà em va tocar l’espatlla. Els ulls se m’anaven acostumant a la foscor i em permetien distingir la figura dreta davant meu. Era l’Ares. Tenia cara de pànic.

–On coi som? –vaig preguntar-li.

–No ho sé, sembla un sepulcre. Hi ha ossos.

Em vaig incorporar, el peu em feia molt mal. L’obertura del sostre, per on havíem caigut, il•luminava tènuement l’estança. Allà sota l’ambient era més fresc que a l’exterior. Vam decidir explorar aquella mena de cripta per trobar una sortida. A mesura que anàvem avançant, la basarda s’apoderava de nosaltres.

De sobte vam distingir un cos estirat a terra d’entremig de la foscor.

Ens hi vam apropar una mica. No es movia, però aquella silueta em resultava familiar. M’hi vaig anar acostant, a cada passa els meus temors augmentaven. Em semblava que era el padrí! El vaig cridar abans de comprovar –ho. L’Ares em mirava atònita, a mesura que jo cada cop cridava més, preocupada. Ho era, n’estava convençuda. Ell no em sentia, així que em vaig abocar, desesperada, damunt el seu cos. Vaig sacsejar-li el braç, fred, per a veure si reaccionava. Davant la meva insistència, finalment el cos es va moure, i la meva cara es va il•luminar en veure que, efectivament, era el padrí, i a més estava viu.

Es va incorporar dificultosament, tot rascant-se la closca, gairebé pelada. Vam deixar que se situés i aleshores el vam assetjar amb un interrogatori: què feia en aquell lloc tan estrany, què li havia passat... Padrí ens va balbucejar fets força desconcertants i anormals, que no ens vam acabar de creure. Vàrem pensar que el millor seria dur-lo a casa i que el vent ens asserenés les idees, a ell i a nosaltres. Tot és fruit d’un accident, em vaig dir a mi mateixa, padrí s’ha donat un cop al cap i ja ens ho explicarà després.

El que havíem d’aconseguir primer era sortir d’aquell indret, que feia posar els pèls de punta.

Seguint les instruccions del padrí, vam resseguir les parets, fins a arribar a la porta. Aquesta conduïa al cementiri de darrere l’església, rodejada per murs de pedra inestables.

Després de sortir i veure de nou la llum del sol que tan trobàvem a faltar vam tornar cap a casa pel camí que havíem pres abans. La tornada es va fer més curta, tot i que el padrí estava molt inestable i li costava caminar. Quan vam arribar a casa vam explicar amb presses i vergonya el què ens havia passat, ja que ens havien advertit de no jugar prop de les ruïnes, ni pujar als murs.

Però en sentir la versió de padrí, padrina es va inquietar i el va engegar a dormir. Fins l’hora de sopar, va dir. Vaig quedar sorpresa que padrí obeís, tenint en compte que eren les dues de la tarda.