Connor obre els ulls intentant enfocar la vista. Es porta la mà al cap "Maleït siga! Quin dolor!" pensa.
Està confús. Arruga el front, intentant recordar el que ha passat: "El diari d'E.B.... a trobar-lo vaig anar a casa de la meva mare i ...l'àtic."
S'incorpora maldestrament, aclucant els ulls i mirant al voltant. És a terra de fusta, envoltat d'uns polsosos mobles amb teranyines. Darrere d'ell hi ha un sofà i, en aquest, una estranya figura l'observa. "Qui..?” Es pregunta, amb una barreja de sorpresa i temor. Enfoca la vista cap a l'home que el vigila: Unes sabates negres, uns pantalons a conjunt discretament ratllats i una armilla complementen una rossa cabellera, un nas recte i esculpit i uns verds ulls que el miren fixament.
El cor se li capgira, impressionat. "Jesús, he de ser mort, i ara estic veient el meu cos!" Pensa, contenint la respiració.

- Espavila't! - Exclama la persona amb estranya serenitat.

Connor agita el cap, intentant concentrar-se en les paraules de l'home.

- Però ..? - Comença, estranyat - Qui ets tu? Per què m'has colpejat? Com has entrat? Què vols?

- Ei, calma't - Li respon l'individu, deixant anar una suau riure-. Sóc l’Edward Robins.

Connor l’observa, sense saber què dir. Mira al seu voltant, intentant recordar si coneixia algú amb aquell nom.

- Qui..?

- No et facis el despistat, Connor - li respon , endurint la mirada-. Sóc el teu germà.

________________________________________________

El trot dels carruatges ressona a l'exterior, i una suau llum vespertina cobreix l'estança.
Tots dos sostenen una tassa de te a la mà. Estan asseguts al tou sofà del saló, escoltant atentament les paraules de l'altre.

- Edward Robins... - Murmura Connor, estranyat.

Aquest esbossa mig somriure.

- Sí, sóc el teu germà. Ho vaig descobrir fa tot just un parell de setmanes. Vols saber com?

Connor assenteix, interessat.

- La meva mare adoptiva va morir i...
- Ho lamento - interromp subtilment, apartant la mirada.

Ell inclina el cap, agraint el gest.

- El fet és que vaig trobar entre les seves pertinences una carta. En ella només havia escrit un nom: Amanda Robins Darson.Vaig començar a investigar - continua Edward, agafant aire -, volia saber qui era, on vivia, quina relació tenia amb la dona que em va criar.

Connor torna a assentir, concentrat.

- Els primers mesos de recerca van ser nefastos. No obstant això, fa dues setmanes vaig llegir al diari, a la secció de defuncions, el seu nom. Vaig decidir contractar a un investigador i al poc temps ja comptava amb la informació necessària. Amanda Robins era la meva mare biològica, i havia criat al meu germà bessó - la seva mirada es crispa, amb ràbia i dubte continguda-. Potser tu em puguis ajudar.

Edward havia estat criat per una família adinerada als afores de Londres. Durant tota la seva vida, la seva mare adoptiva li havia ocultat els seus orígens, i ell tampoc havia sospitat sobre ells. Ara que els havia descobert, se sentia traït, però sobretot, intrigat.

- Mai he sabut que tenia un germà bessó - respon Connor, deixant anar l'aire que ha estat contenint durant tot aquest moment. Aixeca la vista i la clava en qui deia ser el seu germà.

Està intrigat. La curiositat una vegada més el rosega per dins. Aparta la vista i es pregunta si el que aquest home li està explicant és veritat. "La semblança és indubtable." Pensa, "Però no sé si puc confiar en ell." Torna a mirar i veu que està preocupat i confús.
Somriu. És una cosa totalment nova i alhora lleugerament familiar el parlar amb algú que és tan semblant a ell. Quan seu germà riu, li sembla estar veient el seu reflex. El seu cap dóna voltes, intentant assimilar el que ha passat.

- Edward...
- Digues - interromp, dedicant-li mig somriure.

Connor es fixa el seus clotets, idèntics als seus.

- Edward... Per on començar? No puc aclarir el per què ens van separar, però sí puc explicar una història que potser, si m'ajudes, pugui resoldre els nostres dubtes.

I donant un últim glop a la fumejant raça de te, comença a explicar-li la seva història i el descobriment del diari d'E.B.

________________________________________________

Connor està agenollat davant del bagul, pensatiu, mentre que Edward camina per l'estança, perdut en els seus pensaments.
La tènue llum del capvespre amb prou feines aconsegueix il•luminar l’àtic, així que el seu germà decideix encendre unes quantes espelmes. Mentre busca els llumins, pregunta:

- I, segons tu, les cartes hi són allà?

Connor aixeca el cap, preguntant-se si havia fet bé explicant-li la història.

- Ep ... sí, sí. Però no sé com obrir el pany.
- Haurem de buscar alguna cosa per forçar-lo - planteja el seu germà, aixecant les celles.

Connor nega amb el cap.

- No, no vull trencar el moble. Era de la meva mare. - Respon amb sequedat.

- Ja... doncs ho sento, no tinc més idees - diu Edward, mentre examina el sòl i els calaixos dels mobles -. Per cert, hi ha llumins? No veig res.

- Sí, crec que la meva mare les guardava al moble que hi ha al costat de l'escaleta - respon, assenyalant el lloc amb la mà.

El seu germà es dirigeix a aquest quan, de sobte, alguna cosa li crida l' atenció.

- Ei, Connor, fixa't en això! - Li diu, donant-li uns copets amb el dit a una petita capseta tallada.

Ell s'acosta curiós. En veure la caixa, esbossa el mig somriure que havia vist en el seu germà minuts abans.

- Era la capseta de música de la meva mare - diu, amb to nostàlgic.

Sostenint el petit objecte entre les mans, busca la maneta i li dóna corda. Quan el dolç so d'una melodia comença a inundar l'estança, aixeca el cap amb decisió. "Potser..." pensa Connor, dirigint-se al sofà. Comença a aixecar i rebuscar entre els calaixos.

- Què fas? - Pregunta Edward.

- La meva mare solia seure aquí per llegir - esbufega -. Potser la clau pot estar amagada entre...

S'asseu. La clau no hi és. Connor sospira, desanimat.
Edward entretanca els ulls i l'observa. Per un moment, sembla empatitzar amb ell.

- Escolta, què et sembla si faig més te? - Li somriu, intentant animar-lo.
Connor assenteix amb el cap.
Mentre el seu germà s'acosta a les escales, alguna cosa canvia. La melodia, que durant tot aquest estona havia fluït, s'havia encallat. Repetia una i altra vegada la mateixa nota musical.
Durant uns breus segons, es miren fixament, amb una barreja de sorpresa i emoció. S'acosten a la capseta de música, que segueix sonant, i l'obren amb cura. En el seu interior, una bobina amb reblons intenta girar per fer sonar un raspall metàl•lic, que és el que produeix el so. Darrere de la bobina, un objecte platejat impedeix que aquesta giri.
Connor agafa la clau delicadament i es dirigeix al bagul. La introdueix al pany, que s'obre sense esforç.
Edward s'acosta, curiós, i mira l'interior.
Tot està ordenat. Hi ha uns vells llibres amb tapes descastades estan apilats en una cantonada, al costat d’una caixa sense tapa amb fotos velles i tacades en blanc i negre. Al costat d'aquestes, unes peces de roba de nadó i algun osset de peluix descosit descansen sobre una caixa de cartró tancada.
El seu germà, qui s'havia dedicat a mirar l'escena, s'acosta i li diu , donant-li un lleuger copet al braç:

- Ei, Connor, fixa't en aquesta caixa tancada.

Ell, qui semblava haver estat abstret durant uns segons, el mira i assenteix amb el cap. Els seus ulls estan emocionats.
L'agafa i la posa a terra. Tots dos l'observen un moment, i llavors, Edward s'ajup i treu la tapa.
Cartes. Un munt de cartes apilades i lligades amb un fi però resistent fil de seda aigualir esperen a ser llegides.
Connor allarga la mà i deslliga el nus per després agafar la primera carta, que havia adquirit un to groguenc, i mirar el revers.
El seu germà s'acosta.

- Aquestes han de ser les cartes...

Connor assenteix, i busca el remitent amb una barreja d'ànsia i temor. Les mans li tremolen en llegir el nom.

- Elisabeth Bennet? - Pregunta Edward.
- E.B. - Respon, somrient-li.