F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

El secret de la família Darcy (valentinabarea)
INS Vilatzara (Vilassar De Mar)
Inici: Orgull i prejudici (de Jane Austen)
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.


Capítol 1:  Netherfield

“És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.
No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.”

Connor Robins llegeix distretament aquesta breu ressenya al diari d’un llibre que fa més de divuit anys que es va publicar.
El tic-tac del rellotge marca, volent o sense voler, una monotonia. Una monotonia que roman, que flueix, que avorreix i estableix un inconfusible compàs.

Tic-tac-tic-tac.

Suspira.
“¿Quan em cridaran?” pensa.
Passa la pàgina del diari.

Tic-tac-tic-tac.

Connor Robins és un galant, un home ben plantat, amb caràcter i un xic romàntic. És un home que busca reptes, una aventura; no sentimental, sinó d’adrenalina. Alguna cosa que el faci estremir, una aventura que li devori el temps, que li faci preguntar-se el perquè de les coses; que valgui la pena viure.

Tic-tac-tic-tac

Però allà està ell, assegut en una sala d’espera, amb la mirada i consciència perduda en l’infinit.

Cloc-cloc-cloc.

“Què? Què ha passat?”
Mira de reüll el rellotge. “T’has espatllat?”

Cloc-cloc-cloc.

Una dona apareix, s’atura davant de la porta, i sembla buscar a algú amb la mirada.
Connor la mira amb interès: és una senyoreta d’uns vint anys, d’estatura mitjana i amb les galtes rosades. Els seus peus calcen unes sabates topolino, un vestit crema s’allarga fins a sota dels genolls i té els cabells rossos arrissats recollits en un monyo desfet.

-Connor Robins? – anuncia ella, alçant la veu.

Ell s’aixeca amb decisió, alleujat.

-Acompanyi’m – diu, somrient amb timidesa.

Pugen les escales amb pressa, caminen fins al final d’un estret i curt passadís i s’aturen davant d’una porta. En aquesta, hi ha escrita la paraula “Notari” i, a sota, “Jean Connery”.
L’ atractiva senyoreta pica a la porta tres cops, l’obre ràpidament i diu:

-El senyor Robins és aquí.

A continuació, tanca la porta per deixar-los intimitat.

-Segui’s, senyor Robins – el convida el notari, senyalant les cadires que hi ha davant del seu escriptori de fusta.

Connery és un home d’uns cinquanta anys, de cabells una mica canosos, mirada profunda i penetrant. Porta un vestit que li fa joc amb les canes i un corbatí negre. Els seus estudis de dret l’han portat a una petita oficina plena de prestatgeries de llibres diversos, amb un gran finestral a l’esquena i un constant so del trot dels cavalls, rodes de carruatge, cotxes, i homes i dones parlant alhora. Té un endreçat munt de papers sobre la taula i una excel•lent reputació que el recolza.

-Veig que ha rebut la nostra carta –diu, saludant amb un somriure fugaç -. Em permet la seva documentació?
-Sí, tingui – respon, lliurant-li els papers.

Jean els mira atentament, comparant la identitat de Connor amb les dades en els papers de l’herència. Un cop verificada la seva identitat, li retorna la documentació:

-Vostè, Connor Robins, figura com a únic hereu del senyor Jack Darcy...
-Qui? Crec que hi ha hagut un error... no conec a cap Jack Darcy – l’ interromp, aclucant el ulls.

El notari fa un gest entre sorprès i contrariat, però, com que esperava aquella pregunta, somriu amb sequedat i li lliura un segon paper.

-Aquí figura que el senyor Darcy és el seu avi – marca amb el dit el punt on pot reconèixer el seu propi nom.

Connor llegeix les primeres línies del document ràpidament mentre el notari parla:

-El que li deia, senyor Robins, és que vostè ha heretat una propietat molt antiga i valuosa situada a Netherfield.

L’hereu es queda sense parla.
Més tard, Connor surt de l’edifici portant una targeta de contacte del notari amb una adreça apuntada: Netherfield – Basildon Park Mansion.
_____________________

Hores més tard, tanca la porta de casa seva i es guarda la clau de la porta a la butxaca de la jaqueta, al costat de la clau que el notari li havia lliurat. Vivia en una de les avingudes de Slough.
Baixa els tres esglaons de l'escaleta del porxo i inspira amb força l'aire fred.
Ell era nou a la ciutat, i l'únic que havia fet des que va arribar havia estat desempaquetar coses, ordenar, dormir i tornar a començar. Per això mateix, se li infla el pit d'alegria quan encén el motor del seu vell Duesenberg verd molsa i el sent roncar.

-T’he trobat a faltar, amic – mormola amb un somriure als llavis.

Condueix pels carrers de la petita ciutat, observant les persones que caminen per la vorera amb aire distret mentre fuma un cigarret. Slough és un lloc senzill, amb cases grans i blanques, de sostres de teules marrons. Uns bonics jardins limiten el carrer i els arbres donen un aire rural al lloc. Hi ha cotxes aparcats a les voreres. A mesura que avança, la ciutat es va convertint en poble, i de poble, a camp. En un obrir i tancar d'ulls, ha deixat enrere Cumberland Avenue per endinsar-se en la carretera cap a, un misteri que, sense que ho sapigués, canviaria la seva vida.

Tira la burilla per la finestreta del cotxe.
Qui era Jack Darcy? Realment era el seu avi? I si era així, per què la seva mare mai li havia parlat d’ell? No ho sabia.

Al seu voltant hi ha arbres, un bosc espès. De tant en tant se sent piular algun ocell entre el so del motor del cotxe, però aquest fenomen desapareix quan s’endinsa en la sendera de terra. Un extens camp viu i descuidat plana al seu voltant. No hi ha animals pasturant ni res a la vista que estigui viu.
Un profund silenci, dissimulat pel buf del vent, regna en el lloc. "Què ha passat aquí?", pensa Connor. "És un lloc trist ..."

Aleshores, hi arriba.
L’ edifici que té al davant el meravella i impressiona fins al punt que apaga el motor del cotxe per poder contemplar-lo.
La mansió és imponent, l’estructura està deteriorada pel pas del temps, que ha envellit el marbre, que ha passat d’un brillant marró encaramel•lat a un color trist. És un obra neoclàssica: quatre columnes sostenen un preciós frontó que cobreix un gran balcó de pedra polida. Sota la gran balconada, tres grans arcs de pedra. Les plantes s’han aprofitat del temps passat per enfilar-se per les columnes i estendre’s pels vidres de les finestres, donant un aire fúnebre a la mansió.

“Qui deu haver viscut aquí?” es pregunta.

Ha d'entrar. No pot quedar-s'hi aturat, imaginant el passat d'aquell edifici.
Surt del cotxe, i treu de la butxaca la clau que el notari li havia donat.

En obrir la porta, un ampli espai s’obre davant seu. El terra, que anys enrere havia brillat com el vidre, està cobert per una gruixuda capa de pols i brutícia. El sostre és altíssim, molt ampli, però escrostat. Observa una aranya penjant des de dalt, amb minúsculs i preciosíssims cristalls i (potser) diamants que l’adornen.

- Déu meu! - exclama - Això deu valer una fortuna!

Davant seu s’estén una gran escala coberta d’una antiga catifa. Puja.
El terra cruix sota els peus de Connor.

Un silenci sepulcral regna als passadissos, només s’hi respira antiguitat.

Els febles raigs de sol que aconsegueixen traspassar el finestral que hi ha al final del passadís es difuminen als seus peus, donant cert protagonisme al ressò dels seus passos.
Ell tremola, se sent emocionat i ple de curiositat, com si per un moment es trobés dins d'una pel•lícula de suspens ... Què oculten aquestes grans portes de fusta?
Camina cautelosament.
La seva imaginació vola per uns segons.
Obre la porta que té davant seu, alta i ampla. Tanca els ulls per un instant. I si el que hi veurà no li agrada? I si ...?

Un apagat terra de pedra s'amaga sota un delicat moblat. Un llit amb llençols rosats, un tocador de fusta esquerdada enganxat a unes altes parets de pedra polida blanca... dues finestres grans i allargades ocupen tota una paret i la llum dóna un bonic aire eteri a l'habitació.
Connor està bocabadat.
Es passeja per l'habitació tranquil•lament, admirant-ne la decoració. Inevitablement, hi ha alguna cosa que li crida l' atenció: la seva mirada queda fixa al tocador de fusta .
S'hi acosta i hi passa la mà per sobre amb delicadesa, admirant la seva singularitat. Té un estil victorià, de formes arrodonides i femenines. Està ple de petits racons i calaixos, i un enorme mirall reflecteix amb timidesa els petits flocs rossos de Connor, qui, atret per la curiositat, obre els petits gavinetes laterals.
"No hi ha res a dins, és clar"
Llavors, té una idea.

-Aquests mobles solien tenir amagatalls, oi? - murmura, amb to irònic.

No pot evitar sorprendre’s en comprovar que sota un dels petits calaixos hi ha un compartiment secret i, en ell, un tros de paper groguenc i arrugat:

"28 desembre 1836:

Estimat Diari:
Espero que algun dia, després de la meva mort, algú et trobi i puguis explicar els secrets que et vaig confessar.
Però, per ara, et mantindré en silenci en aquest niu de fusta.
E.B."

Connor rellegeix la petita nota tres vegades, fascinat per la lletra i el missatge.
"Qui és E.B.? Escrivia un diari? I si és així, on és? Per què haurà amagat aquesta breu nota? I, sobretot, de quins secrets parla? " pensa, mentre s'asseu a la petita cadira que hi ha al costat del tocador.

Aquí hi ha l'aventura que buscava.

S'aixeca amb decisió de la cadira i, mentre s'acosta a la finestra i observa el llarg camí que l'havia portat fins allà, es proposa descobrir la història de Jack Darcy.
 
valentinabarea | Inici: Orgull i prejudici
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]