Un fort vent xiula i remou les fulles dels arbres amb força. De tant en tant se sent un fort trò que fa vibrar les finestres.
La sala està a les fosques, l'únic que es pot veure és el que la feble llum de la lluna aconsegueix assolir: un vell sofà de tela deslluïda pel temps i una baixa taula bruta davant d'aquest. Un gran armari de fusta corcada està encaixat contra la paret. Els altres objectes que adornen l'habitació estan sumits en la penombra.

Connor Robins està decidit a trobar i descobrir el diari d'E.B.
Treu de la butxaca el petit escrit, que havia doblat acuradament, i el rellegeix.
Torna a mirar l'habitació. "On pot estar?" Pensa, mentre es frega el front .
Mira un últim cop el tocador de fusta i decideix abandonar l'estança. No obstant això, quan es dirigeix a obrir la porta, una de les lloses del terra, que estava descol•locada, el fa ensopegar i caure estrepitosament sobre el moble, que s'inclina exageradament cap a un costat per, finalment, caure i trencar-se; omplint el sòl d'estelles .

- Déu meu, que maldestre - diu Connor, fent petar la llengua .

Agita la mà per intentar dispersar el núvol de pols que s'ha aixecat després del cop, i mira al seu voltant. Aleshores veu una cosa que li crida l'atenció: entre les restes, el que sembla ser un llibre treu el cap tímidament.
Sorprès i incrèdul, Connor s'aixeca i es dirigeix a la recerca de l'objecte que despunta. Amb la mà, aparta suaument les estelles que cobreixen un antiquíssim diari.
Ell somriu per dintre. Bufa la polsegosa tapa de cuir i descobreix dues inicials que el fan estremir : E.B.
El seu pit s'infla d'alegria i mira el que, feia tot just dos minuts, havia estat un bell tocador de fusta per intentar descobrir d'on havia sortit el llibre. Tot cobra sentit quan observa la taula del moble, que està descol•locada, deixant al descobert un antic amagatall. "Així que aquí estava..." pensa, copejant-se el cap amb el palmell de la mà.
Riu jovialment.
Sostenint el vell diari a les mans, s'asseu a la vora del llit, disposat a llegir-lo.
El petit quadern cruix entre les seves mans en obrir-lo, i les groguenques pàgines li criden l'atenció. Una delicada i perfilada lletra omple cadascun dels fulls.
Comença a llegir per sobre : "Fitzwillam( ... )Aleshores( ... )Ball de Netherf...( ... )matrimoni( ... ) Amanda Robi...( ... )cartes( ... )"

Tot d'una, es queda gelat. Havia llegit...?

Connor cerca la perfecta cal•ligrafia d'un nom molt important per a ell.

 
" 13 març 1897:
Estimat diari:
Tinc por.
Cada vegada que escric a Amanda Robins, un calfred em posa els pèls de punta. Què seria de mi si em descobreixen?”
Ella és una dona formosa i treballadora, i per gran que hagi estat el seu pecat, m'entristeix pensar que la societat l'estigui apartant així... i sobretot ara, que té un fill en el ventre.
Durant un temps, vam estar parlant del nom que volia posar-li. Ella vol anomenar-li Connor o Lucy, depenent de si és nen o nena -tot i que, sincerament, Lucy no em sembla un nom molt especial-.”

Connor es queda petrificat. "Amanda Robins? La meva... mare?" suposa, sorprés i confús.
Algunes peçes comencen a encaixar en la ment d’en Connor. Amb la pell de gallina, continua llegint:

Necessita ajuda, i jo sóc l'única que està disposada a oferir-se-la. M'ha assegurat que les nostres cartes estan segures, i que ningú podrà trobar-les.
Les dues hem acordat que el meu secret i el seu, igual que aquest diari, quedaran, amb el temps, sumides en l'oblit.
E.B."

Rellegeix fugaçment l'escrit mentre deixa enrere l'habitació, baixa les escales apressadament i surt de la mansió, tancant la porta amb clau. "No pot ser veritat, ha de ser una broma... però i si... ? He d’esbrinar-ho per mi mateix." es diu, esvalotat.
Tanca la porta de l'entrada i entra al cotxe. Arrenca el motor i posa rumb a Londres.
Agafa el paquet de cigarrets, que havia deixat tirat sobre el seient del copilot aquell mateix matí. Dóna una profunda calada a un dels cigarrets, baixa la finestreta i exhala el fum lentament.
Amanda Robins, la seva mare. Tanca els ulls per un moment i la recorda. La imagina estirada al sofà, llegint el seu llibre preferit -Orgull i Prejudici-; en els dies plujosos, quan tots dos arribaven xops a casa després d'haver estat saltant de bassal en bassal. Somriu tendrament al rememorar totes aquelles vegades que s'havien aliat per gastar-li una broma al seu avi - un cop, van aconseguir convèncer-lo que el seu gat Sammy s'havia escapat -, o quan s'enfadava: per un moment, visualitza les frunzides celles de la seva mare, les seves preocupades arrugues, vermelloses galtes i brillants ulls. "Connor Robins!" Sembla cridar. Llavors, la visió s’esfuma per deixar després de si l’imatge d'una dona adormida, sumida en un somni etern.
Aquest era el motiu pel qual s'havia mudat a Slough. Havia deixat enrere la casa de la seva mare a Londres per evitar que el dolor i la tristesa de la seva pèrdua l’inundessin.
Agita el cap, parpellejant ràpidament per evitar que les llàgrimes apareguin, i fixa la mirada a la carretera.

"A quin pecat es refereix el diari?" Recorda Connor, amb estranyesa.
La pàgina no només parla d'Amanda Robins, sinó que també feia esment d'unes cartes. "Si és veritat el que vaig llegir, i la meva mare ha conservat les cartes, han d'estar guardades a casa. Quina és la relació que hi ha entre la meva mare i E.B?".

Un estat malenconiós l’inunda al aparcar davant de l'atrotinada casa de l’Amanda Robins, en Cygnet Avenue. Es queda dins del cotxe, admirant l'antiga casa i decidint si havia o no entrar.
S'imagina a la seva mare obrint-li la porta amb un somriure.
Surt del cotxe i travessa el jardí davanter. La gespa està descuidada, i les males herbes han crescut desmesuradament. Puja un parell d'esglaons per poder introduir la clau al pany i entrar a la vivenda. Tanca els ulls i inspira profundament.
La pell se li posa de gallina quan un aroma extremadament familiar l’omple.
Llibres vells, lleixiu, fusta, a mare, a la llar.

El petit rebedor s'obre davant seu amb fredor. Connor, que se sent incomprensiblement intimidat, deixa les claus sobre una petita tauleta a la seva dreta.
Mira el saló amb dolçor. Un sofà marró és el centre de la habitació, i dues butaques l'acompanyen. Davant d'aquestes, una preciosa tauleta de fusta sosté una fumejant tassa de te.
Una blavosa llum entra per dos grans finestrals coberts per cortines celestes. Les parets les adornen grans armaris de portes de vidre, on la seva mare solia col•locar els gots a les prestatgeries més baixes i les figuretes de porcellana a les altes.

- Si la meva mare volgués amagar alguna cosa, on ho faria? - es pregunta, mirant al seu voltant.

"Pensa com ella" es diu a si mateix.
La resposta va acudir fugaç.
Mira el sostre a la recerca de la trapa que hi ha al final de l'estret passadís que s'obre a la seva esquerra. S'acosta i allarga la mà per empènyer-la. Un cop oberta , veu unes escaletes apuntant des de dins. Es posa de puntetes i les baixa per, finalment, pujar a l’àtic.

Un terra gris cruix sota els seus peus. La petita estada està plena de mobles polsegosos i amb teranyines, i el sostre baix no fa cap favor a l'altura de Connor.
La seva mare solia passar hores tancada allà dins quan ell era petit, asseguda a la petita butaca que hi ha al costat d'una reduïda finestra. Per on podia començar a mirar?
Gira sobre si mateix observant-ho tot. Aleshores, el va veure. Tots i cada un dels mobles que havien guardats en aquesta estança estaven coberts de brutícia excepte un: el que hi havia sota la finestra. No podia ser una casualitat. Acluca els ulls amb decisió i s’acosta cautelosament, intentant no donar-se un cop al cap amb el sostre, i s'agenolla al costat d’un bagul de color torrat, amb un aire antic i un acabat lleugerament brillant. Intenta obrir el pany, però no cedeix.

Uns passos sords ressonen darrere d'ell, i és llavors quan una imatge apareix de manera sobtada en la seva ment: la tassa de te fumejant. Mentre gira el cap, una fugaç ombra s'inclina cap a ell i la foscor l’envaeix.