- Doctor Vance! El seu gat s’ha tornat a colar als conductes de ventilació de la màquina!
En Jack va entreobrir la porta per a que aquells desconeguts sabessin que ja era allí. Va
intentar saludar-los però va ser tallat per una veu.
- Oh no, no, no, Tori, no una altra vegada! Vine aquí, torna amb el pare – deia l’home mentre acostava una cadira als conductes de ventilació per arribar al gat.
Quan en Jack acaba d’entrar, tots dirigeixen la mirada cap a ell i es fa un gran silenci. Aquest només va ser trencat pel doctor Vance: un home calb, amb unes ulleres negres que li cobrien la meitat de la cara i una bata de laboratori que cobria una camisa i corbata d’oficina. Devia rondar els 60 anys, però malgrat la seva aparença vella les arrugues no eren presents al seu rostre.
- Ets tu... Pensava que mai més et trobaríem! – va dir el científic. – Sóc el doctor Vance i aquest és un dels darrers laboratoris de la Resistència. No et quedis a l’entrada, poden haver passat molts anys, però encara som col·legues, oi? - preguntava el doctor Vance, ara ja com una persona acabada de conèixer per en Jack.
En Jack estava sent arrossegat per Vance per tota la sala, fent-lo saludar a tothom, però ell estava immers en els seus pensaments. “Qui són aquesta gent? Per què em tracten amb tanta familiaritat? Què saben de mi? De quina manera em relaciono amb la gent de la Resistència?”
- En Martin m’ha dit que és probable que el CERN o les línies temporals hagin afectat als teus records – va dir una doctora que no semblava anar vestida apropiadament pel laboratori –. De totes maneres t’explicaré com es desbloquegen aquestes memòries – deia muntament amb un somriure.
- La reacció del nostre Univers davant els canvis en esdeveniments del passat o del futur poden modificar la realitat tenint una repercussió en la història o en les memòries de la gent. Funciona com un efecte dòmino: una petita acció pot reflectir un canvi molt més greu del que es pugui imaginar ningú i tot es dóna d’una forma incontrolable. Es creu que hi ha gent capaç de conservar records d’altres línies temporals i fa molts anys vam confirmar que tu n’eres un, Jack. El problema es que possiblement ens hàgim mogut massa de la línia original, la línia alfa, en la qual la divergència no supera l’1%. Llavors es molt probable que en aquell món primer aquesta distòpia establerta pel CERN no hagi tingut mai èxit. Tu hauries de tenir el comptador que vas crear quan encara treballàvem al CERN l’any 2014.
- Segons tu aquest invent funcionava de la forma més senzilla possible, que tampoc necessitava complicar-se més: tenies una sèrie de 10 nombres, una unitat i nou decimals, els quals programaves de forma aleatòria i asseguraves que quan sospitaves que hi havia un canvi en una línia temporal aquest variava sense seguir cap patró, tan sols que la unitat mai havia estat diferent de 0 – va tornar a intervenir el doctor Vance en sincronia amb el final del diàleg de la doctora, qui en Jack sabia que es deia Merian.
Van sentir picar a una porta metàl·lica, tothom va callar immediatament. Era en Martin, que tornava de la seva vigília com a soldat infiltrat de Central.
- Ei has arribat bé Jack! Suposo que ja saps quin és el nostre propòsit.
- Necessito que m’acompanyis a aquesta cambra. És possible que no ho recuperis tot, ja que has estat en una deriva temporal durant uns quants anys – va dir la doctora Merian acompanyant en Jack a la sala.
- Uns quants anys?! Però si jo recordo tota la meva vida...
- La teva ment no pot tenir buits de records, així que és probable que el que reconstrueixis no hagi passat mai, siguin records del tu d’aquesta línia temporal o aquestes memòries hagin estat implantats pel CERN. – va afegir la científica per aclarir el dubte d’en Jack.
- Bé, no perdem més el temps, avui serà un dia llarg, serà el dia de l’alliberament del món - exclamà el doctor Vance.
Van portar al Jack a una cambra on aviat el van asseure en una cadira semblant a la de una consulta de dentista, el van lligar i li van posar elèctrodes arreu del cos. Una vegada tancat allí dins, la parella de científics observava al subjecte de proves a través d’una finestra que comunicava amb l’habitació.
- Ens veiem de seguida Jack – va dir en Vance amb una veu sedant.
Per en Jack no van passar més de 10 segons, aviat es va recuperar i va reincorporar-se, rodejat pels seus col·legues, a qui ara sí recordava.
- És la nostra última oportunitat! El CERN en el transcurs de la setmana transmetrà per tal de fixar aquesta línia temporal com la línia alfa! – va dir en Jack alterat, amb ganes de tornar a casa seva per recuperar el seu marcador de divergència. – Obriu-me una porta directa cap a casa, si us plau, tal com heu fet per portar-me fins aquí.
En Jack no va tardar en arribar a l’Hematites. Ningú no sospitava què havia passat amb ell ni molt menys que tant a prop estaven de la destrucció. Va demanar la seva habitació, va col·locar-la dins l’edifici i va tancar totes les finestres.
“Ara entenc per què tenia aquesta barra amb llums LED i recobriment de cristall”. El marcador de divergència encès mostrava les xifres de color vermell neó que contrastaven amb l’opacitat del cristall.
0.922174218
“No ens hem desviat de la línia inicial, això vol dir que encara podem canviar el rumb de la història”.