ADAM. És el nom que rebia l’associació que s’oposava a la brutalitat totalitària de CERN a Europa. Eren els responsables dels moviments revolucionaris que de tant en tant acudien a les diferents ciutats repartides pel vell continent. Ningú sabia del cert si eren una organització global o grups de simpatitzants aïllats que s’aclucaven sota el mateix nom. No es podia saber del cert si ni tan sols eren reals o si col•laboraven amb el govern de Central per fomentar l’odi als aixecaments. En Jack sospitava que alguns dels seus companys pertanyia a aquests moviments. Era habitual que davant la mínima sospita els proletaris desapareguessin sense cap prova de la seva existència i fins i tot negant-la.

Els canvis de districte estaven fortament protegits per barreres policials. Si no tenies un permís no tenies cap possibilitat d’anar d’una part a una altra de la ciutat. No es podia considerar que els qui guardaven les duanes fossin humans: sempre coberts per una màscara semblant a una antigàs, amb ulls brillants que variaven de color en funció de la zona on operaven i si es dirigien cap a tu ho feien amb una veu robòtica igual en tots els exemplars. Si tenies sort i estaves en forma al desaparèixer acabaves sent un sentinella, del contrari podies ser designat com a treballador esclau als ordinadors de les entranyes de la ciutat. Els avenços en genètica els permetia crear aberracions com aquestes, monstres sense ànima que en moments de aparent lucidesa recordaven la seva antiga vida. Tot això no era un secret, no era excepcional trobar pantalles mostrant les criatures creades pel govern amb consignes amenaçadores. De vegades fins i tot es podien trobar cadàvers d’alguns dels que s’havien escapat als carrerons de la metròpoli.

- Acompanyi’m si us plau – va dir un soldat a en Jack, qui no sabia què estava passant.- Guardi silenci.
- T’ajudo amb aquest? – intervé un soldat idèntic mentre el que tenia captiu en Jack el portava del braç sense perdre de vista la seva porra elèctrica per si l’home oposava resistència.
- No cal – li respon mentre continua arrossegant en Jack pel passadís del que semblava una comissaria annexa al control – ja me n’encarrego jo.

En Jack no podia veure-li el rostre però podia deduir un riure maligne i un pensament macabre. No es podia imaginar el perquè de que el retinguessin. La porta s’havia tancat darrere el sospitós. El vigilant es va dirigir cap a un panell de control del govern per desactivar les càmeres. En Jack no es podia moure, l’havien esposat a una cadira. Quan el soldat aixeca el braç, en Jack ja sabia el que li tocava, no hi hauria interrogatori. Però la mà del funcionari va anar cap a la seva màscara, se la va treure i va deixar al descobert una cara que a en Jack li resultava extremadament familiar, però no sabia d’on ni quan l’havia vist per darrera vegada. Un home de cabell descuidat de color negre amb metxes canoses, ulls castanys que tenien una forma que els feia semblar cansats i una barba mal afaitada eren el que acompanyava aquell gran somriure que ara, per primera vegada en temps, es dirigien a en Jack:

- Jack, ets tu? Soc en Martin! Déu meu quant de temps sense veure’t... – en Jack se’l mirava sense saber d’on venia tot plegat i encara recuperant-se del mal moment que havia passat, malgrat encara no se sentia segur – és que no em recordes? – va dir qui es feia dir Martin amb un canvi de rostre fugaç.

L’infiltrat a les línies de seguretat del CERN va agafar el mateix intercomunicador de la sala per parlar amb uns presumptes coneguts comuns. En Jack estava realment atònit, no aconseguia recordar cap relació amb l’aparent laboratori ni amb els seus membres, amb els quals ara es comunicava aquell desconegut.

- És possible que la divergència entre línies temporals hagi afectat a la teva memòria – va dir l’home mentre feia soroll alhora que es fregava els pèls de la barba.
- No entenc res del que m’estàs dient ni sóc capaç de reconèixer a ningú de l’intercomunicador. Què hi faig aquí? Si no marxo aviat no rebré la meva paga setmanal i vostè en serà el responsable.
- Això és igual, Jack! Ara que t’hem localitzat és prioritari que et reuneixis amb la resta de l’equip del laboratori. Jo haig de seguir fent guàrdia abans de desaparèixer en aquest darrer torn com a soldat. Avui comença una nova era, Jack: el Renaixement de l’home, la desaparició del poder autoritari dels organismes mundials!
- Però...
- Sé que pot semblar-te confús però els del laboratori et podran explicar pausadament tot el que jo no puc ara mateix – va interrompre en Martin mentre empenyia suaument en Jack per l’esquena mentre li donava un esquema del que semblava ser un mapa. – Aquesta és la ruta que has de seguir per arribar al laboratori del districte, no et trobaràs amb ningú, és una ruta segura.
En Jack va notar com ja era fora i la porta es tancava darrera seu amb una ventada. Es gira i es torna a obrir suaument.
- M’alegro de tornar-te a tenir.

“On em portarà aquest camí? No sembla part de la ciutat, malgrat puc sentir crits semblants als d’un tumult. Semblo estar aïllat. És això el que s’entén com a reclutament dels ADAM? Com saben quina és la meva postura davant el govern?”

Més tard que aviat en Jack va adonar-se de que estava a la meitat de la seva suposada caminada i que aviat rebria la resposta a totes les preguntes que es formulava durant el trajecte. Quin paper hi jugava, ell, en tot això?

La resta del camí va deixar la ment en blanc, concentrada tan sols en el ressò de les seves passes al picar contra aquell estret, buit i tènuement il·luminat corredor