L'única de la família que sabia llatí era l'àvia. Potser hauria d'haver recitat algunes oracions en aquesta llengua morta, però no ho va fer. El vam acomiadar a la catalana, amb orgull. Sí, amb aquell orgull típic dels animals que no saben el que estan defensant. I és que nosaltres no podíem entendre el perquè d'aquella mort "repentina" -com dia la padrina amb el seu curiós català-, que ens havia sorprès tant.


- Però Catalina, tu m'havies dit que també van morir...


-Sí, també van morir. Però sigués qui sigués el monstre que ho va fer no ens volia deixar en pau. Bé, no a tots, però la pau va arribar acompanyada de la mort a algú més que a en Pere.


La meva estimada padrina va ser l' última en tornar de la tomba del meu perdut padrí. Aquell dia va començar com un dia normal i corrent, però no va acabar així. Encara no havia acavat tot. L'Apolònia va tornar de la tomba del seu marit, i amb això vem tancar l'últim capítol de la nostra desgràcia o això pensavem. Dels seus ulls cansats en penjaven les bosses de sempre,i les arrugues que grabaven la seva cara encara hi eren. Però ja no era ella... Una sabata sense parella que davant el cop va decidir no reaccionar. Almenys no va exterioritzar els seus sentiments, perquè segur que per dins era com una vitrina plena de copes de cristall que algú havia destrossat a cops de bastó.


"L'estàvem esperant asseguts en aquella taula de fusta, rodona, que havia vist tanta alegria i tants somriures, però que desconeixia l'enorme tristesa que s'amagava darrera del nostre silenci. Per acabar-ho d'adobar, el dia s'havia anat enfosquint i un munt de núvols grisos s'havien posat d'acord per construir l'escenari d'aquell tètric vespre, que encara no havia acabat. Ens miràvem els uns als altres, no hi havia protagonista, donc estàvem situats en cercle. Érem els caballers de la taula rodona deixant un minut de silenci per la mort del rei.


- Hola, família- ens vam girar tots de cop. La seva simple imatge ens recordava l'absència d'en Pere.


- Bé, suposo que avui no soparem- va gosar dir el pare, trencant aquell silenci tan tens.


Les meves dues germanetes, tan petites, però, van fer una fantàstica demostració de maduresa i, impulsades per un resort màgic, anaren a abraçar la viuda.


- Gràcies, ratolinetes meves...-va dir l'àvia, mirant al no-res.- voleu anar a l'habitació a jugar?





No vaig dir res, no podia parar de pensar que el meu padrí havia mort... No, no havia mort, havia estat assassinat per algú que continuava al voltant de la casa, amagat darrera d'uns arbres o alguns matolls. Però, per por de plorar vaig abrasar la padrina i li vaig dir:


“Tranquil·la, el iaio ara està en un lloc millor.”


Jo continuava sense creure res del que deia. Com podem dir coses que animen si ni tan sols savem on anem, ni si existeix aquet final feliç que tothom diu que hi ha despres de la mort. Jo de petita sempre pensava que els que moren de manera natural i amb amor anaven allà on els ocells canten i on la felicitat es per tot arreu. Bé, aixó es el que tots els meus llibres d'aventures em deien. I aquells que morien assassinats, amb odi o amb poca esperança en el seu cor anaven al lloc on ningu mereix anar, on no sorties fins que algú venges la teva mort, un lloc impensable per una nena d'uns 9 anys. No podia creure que el meu estimat padrí estigues tancat, empressonat, obligat a estar en una mort continua fins que algú mates aquell que l'havia mort de manera inimaginable als ulls d'un infant.





Al arribar la nit tothom va anar a dormir el més d'hora possible, tots estavem cansats i inquiets per el dia que havia passat davant nostre donant-nos cops com si fosim un mosquit.


Durant mitjanit vaig sentir a les germanes plorar en la seva habitació. Vaig sortir a veure que passava, però pel camí vaig veure la padrina caminant cap a l'habitació de les germanes. Vaig tornar a la meva habitació, però el meu germà va comensar a roncar tant que el plor de les meves germanes va disminuir i es va transformar en no res, l'unic que escoltava eren els ronquits del meu germà.


Al matí següent vaig despertar-me i el primer que vaig veure va ser la cara del meu germà plorant sobre el meu llit. No podia entendra res del que m'intentava dir, vaig tardar uns segons en veure que les seves mans estaven vermelles. Vaig tornar a mirar el meu germà, vaig desitjar amb tot el meu cor que no hages passat res, que estiguesin pintant la casa i que li agues caigut pintura al ull, però savia perfectament, que aixó anava a ser imposible. 30 segons despres mirant el meu germà el vaig abrassar i em vaig possar a plorar, no savia perquè plorava, però veure el meu germà plorant es algo que mai podré oblidar, els seus ulls estaven humits, no paraven de gotejar.


El meu germà em volia mantenir en l'habitaciò, però jo volia saber que havia passat. Al sortir de l'habitació vaig veure els meus pares preparant les maletes, agafant tot el que podien. Com si estiguessin a punt de tirar la casa.


Vaig entrar a l'havitació de les meves germanes i el meu cor es va parrà. No podia creure res del que estava veient... Les meves estimades germanes i la meva padrina estaven... mortes...


La llum que entrava per la finestre deixava veure tota la sang que hi havia en l'habitació. No hi havia cap lloc on no hi troves cap gota. Cada gota de sang era cada crit que volia cridar, cada pregunta que volia resposta, cada dia que hauria viscut amb elles. Però em van treure aquells dies, en van treure cada dia de jocs amb les meves germanes, cada reganyina amb la padrina, cada aniversari, cada somriure amb felicitat...


El primer que vaig poder dir amb una veu fina i quasi inexistent va ser: … Ei, desperteuvos siusplau. Pel que més volgueu desperteuvos… Em vaig tirar al terra i vaig abrasar el que quedava del cos de les meves germanes. Plorava desitjant que fosin dormint, gastant'me una broma... Però encara que ho desitges amb tota la meva força no es va complir... Quedarme inmobil en silenci al costat del cos de les persones que havia perdut. I en la butxaca de la meva padrina vaig descobrir un diari: "Mort den Miquelet el Calent"