- No sé per què, però recordo perfectament que en aquell moment el meu germà...
- Germà? No me n'has parlat mai.
- No? Però si... En Mateu era l'alegria de la casa, s'estimava molt el padrí.
- I per què no l'has anomenat, Catalina?
- Em... No ho entenc... Suposo que encara que faci cinc anys d'allò, ho tinc tan recent... He madurat massa ràpid, massa sola...
- Però em tens a mi, oi?
- Sí, sí, és veritat.
- Continua explicant, doncs.
- Bé, quan va arribar en Mateu, tot va donar un gir...
"La pols continuava surant per l'ambient, il·luminat per una llum que misteriosament semblava arribar del cel, com aquell estrany missatge, incomprensible, inquietant.
El meu germà, quan va entrar de sobte es va quedar paralitzat, i en veure'l, jo també. En Mateu, el noi somrient, optimista, simpàtic, que jo coneixia, va morir aquell dia. Els seus ulls, humits, començaren a incendiar-se. La por i l'odi lluitaven dins el fons de la seva ànima, i el va sobrepassar. No va poder amb tot, així que va esclatar:
- Ens hauríem d'haver anat d'aquesta casa fa molt de temps! Tot això és culpa vostra! El padrí estaria viu ara mateix, estaria amb mi parlant, o rient... Us odio...- les llàgrimes van començar a inundar-li el rostre com petits rierols.
No em podia creure res del que havia sentit... No entenia res, en el rostre dels pares podia veure que tot el que els-hi havia dit el Mateu, encara que era doloros, era cert. Havia tirat sal a la ferida.
No podia entendre res, estava molt confosa, era com si estigués en un malson del que no podia despertar-me mai.
Les hores posteriors a l'accident varen ser estranyes, silencioses, buides. La negror de la nit va anar invadint cada racó del màs, i igual que ell, la impotència es va anar apoderant de nosaltres. Què havíem de fer? Anar corrents al poble? Amb els pares vàrem acordar que no en diríem res a ningú, com si haguéssim sigut còmplices de l'assessinat. De fet, l'estranyesa del fet, més que l'assessinat del padrí, era que algú o alguna cosa hagués arribat a la nostra petita masia, aïllada, i hagués esculpit una obra tan macabra, digna d'un boig...
- I llavors...?
- Llavors? Quin "llavors"? Només recordo imatges aïllades com el mas. Un tresor horrible que m'enduré a la tomba. No sé si vull continuar...
- Si us plau.
- D'acord.
"Entre boires fosques recordo l'enterrament. Improvisat, encara era més tenebrós.