F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

(CeciPere1436)
EFA Quintanes (FP) (Les Masies De Voltregà)
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs (de Pep Coll)
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.


Capítol 1:  Una mort repentina


Dos taüts negres i dos de blancs
de Pep Coll

El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

El segon crit insistent de la padrina em va tornar a despertar. Em sentia estrany i foraster a casa meva, ja que el padrí no fos qui em despertés com cada matí. Em vaig destapar. Era un matí fred i sec, i em vaig estremir quan vaig posar el peu sobre aquelles rajoles de gel. Les escales es van queixar quan vaig baixar-hi de puntetes, avisant els altres que jo era una intrusa. Perquè realment, el silenci que inundava el mas em feia sentir incòmoda a la meva pròpia casa.
Evidentment, no vaig topar amb la cara somrient del padrí esperant-me a la taula per esmorzar. En el seu lloc hi vaig trobar la padrina, que descansava del trot de cuidar aquelles dues feres que eren les meves germanes. M'explicà que no havia vist el padrí en tot el matí, però que segurament estava al bosc, buscant llenya.
En contra de la meva voluntat, la vella em va empènyer a crits fins al tros, on el sol es clavava amb la mateixa força que el fred. Tanmateix vaig avançar entre les herbes fins a arribar a l'esplanada de blat on una ombra allargassada m'arribava als peus. M'hi vaig apropar, vaig veure el meu pare treballant sol, ma mare estava al poble comprant. En Ramon em va mirar:
-Hola Catalina, per fi t'has despertat! Que no t'ha vingut a veure l'avi?
No, no el veig per enlloc.
Deu haver anat al bosc a buscar llenya.
T'ajudo pare?- vaig dir finalment, resignada.
No em vindria malament -va dir ell, aixecant-se i portant-se les mans a l'esquena.
Així, com que només érem tres filles, i les altres dues tenien quatre i cinc anys, havia de fer les feines del camp amb el meu pare, ja que no teníem prou diners per pagar un jornaler.
Unes hores més tard, quan ja teníem mitja sega al sac i l'espinada cruixida, agafàrem les eines i anàrem al mas per dinar les sobres del dia anterior. La padrina, que estava cuinant, em va preguntar si sabia on era el padrí, i en sentir una resposta negativa m'amenaça amb deixar-me dos dies sense menjar. Per això vaig sortir novament a buscar el padrí. On coi s'havia ficat? Vaig pensar que potser estaria al bosc. Vaig córrer per l'esplanada assolellada, suant com un porc, fins al bosquet d'En Miquelet calent que li deien al poble, ja que fa molts anys un noi anomenat Miquel s'enduia a les fadrines per la força al bosc i... bé, ara havia de trobar el padrí.
Des de ben petita que anava amb el padrí al bosquet per collir bolets, herbes pels mals, també collíem un ram de flors per la mare i la padrina... De fet, aquella selva misteriosa era com una prolongació de la masia. Em coneixia cada pam, cada arbre, cada ocellet quan em parlaven amb un idioma que no entenia, però que era el més meravellós del món. De cop, vaig sentir un cruixit darrera meu. Em vaig girar. Res. Vag pensar que hauria sigut un conill, que buscava menjar entre la catifa daurada de fulles mortes. Vaig somriure sense adonar-me'n. Hauria sigut el Miquelet? Vaig sospirar, i vaig intentar pensar en una altra cosa.
Van passar els segons, els minuts, les estones, però no hi havia rastre del padrí. Em vaig donar per vençuda. Amb una mica de sort la mare em donaria alguna cosa que hagués aconseguit al poble. Em vaig preguntar on era la mare, segurament ja hauria tornat i estaria amb la família a punt de dinar. Potser també hi seria el padrí. La sola idea d'estar sola com un estaquirot al mig del no-res buscant a l'home mentre ell estava atipant-se de la meva carn d'olla em va enfurismar. Amb cara de pomes agres, molt agres, vaig anar trepitjant amb força les petjades que havia deixat per fer-li pegar la meva sort al bosc, que gemegava a cada cop.
En la tranquil·litat del bosc, pensant més en la carn d'olla que en el camí de tornada, se sentí un xiscle que va emmudir tots els arbres, els ocells... Em vaig quedar paralitzada. Era la mare qui cridava? Després d'uns segons vaig poder reaccionar. Venia del galliner. Vaig començar a córrer com una boja pel bosc, ensopegant-me amb les arrels i aixecant fulles seques amb els peus inquiets. Al sortir del bosc vaig veure el meu pare entrant al mas corrent amb les meves germanes i poc després sortir-ne amb la vella escopeta.
Abans que la padrina ho pogués evitar, vaig entrar a l'edifici de fusta. Vaig veure la mare ajaguda al terra. Vaig girar la mirada, el cor se'm va paralitzar. No podia creure el que els meus ulls estaven veient... Ja havia trobat al padrí. El meu avi, en Pere, es trobava crucificat al revés al fons del galliner. I sobre els seus peus, amb la seva pròpia sang una frase que no entenia:

“Gallina aquell que s'amaga rere un nom Sant”

Vaig mirar la padrina, que, immòbil i amb la mirada fixa al cos inert del seu marit, del seu Pere. Es negava a viure aquesta realitat. Aquell era sens dubte el pitjor dia de la seva vida. O això és el que creia, perquè aquell moment va ser el principi del final...d
 
CeciPere1436 | Inici: Dos taüts negres i dos de blancs
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]