I a aquell hospital em vaig quedar els següents dies, només era per assegurar que no tornaria perdre el coneixement. Em van ficar urgentment als especialitzats amb trastorns de la conducta alimentària, tant a psiquiatria com a psicologia. La veritat havia sortit, i la meva mare sobretot em demanava explicacions. Què si quan de temps feia que estava malament, què per quin motiu m'havia obsessionat tant fins a aquests punts..i milers de preguntes a les quals jo no volia contestar. No li volia donar les explicacions que es mereixia saber, no tenia forces per recordar quan en Marc va marxar, ni aquella carta on deia que tenia una altra novia, ni res de tots aquells moments. Recordo a la meva mare més trista que mai, i com ella, també tots els altres.

Em varen explicar bàsicament en què consistiria tot. Les hores que passaria xerrant amb els psicòlegs, els nutricionistes, els psiquiatres, els controls de pes, i tot aquest món on jo NO volia entrar. Entrava a la fase de recuperació d'una anorèxia. D'una anorèxia que m'havia canviat la vida, d'aquella malaltia que començà com un joc, com si no pogués emmalaltir per la por a engreixar ni totes aquelles pors que se'm passen tant sovint pel cap. Però ja no només era un anorèxia, també era una depressió, ansietat i autolesions.

Em passava els dies deprimida, irritada, moltes vegades, anava al bany a plorar, i quan em pegaven els atacs d'ansietat, només pensava en acabar-me la capsa de valiums (tranquil·litzants) o desmuntar les fulles de la navalla d'afaitar amb les que em depilava i tallar-me fins a tranquil·litzar-me; si, tranquil·litzar-me. Era la manera de fer espasar la ràbia que tenia a dins, contra jo, contra el meu cos, contra la meva existència. Eren ferides de guerra contra la meva ment, una guerra secreta.

Era hivern i anava sempre amb sudadera o jerseis amb la màniga llarga, ningú ho podia veure. De vegades parlàvem d'aquests temes a la classe d'ètica o psicologia, i sempre hi havia els típics comentaris com “la gent que ho fa només vol cridar l'atenció”, i això em posava nerviosa, normalment, després d'aquestes classes em passava els patis dins el bany plorant, vomitant o tallant-me, era insuportable, però més ho era el dolor que sentia en tan sols sabre que seguia respirant

Entre els dies que em van donar l'alta i el dia que havia d'anar a la meva primera consulta la meva mare no es va separar de jo. Devia estar espantada ella, ja que em controlava a totes les menjades, si amagava el menjar a alguna part, no em deixava anar al bany després de menjar, ni em va deixar sortir de casa per anar a ninguna part. No es va separar de mi en tots aquells llargs i terribles tres dies.

Havia arribat el dia, aquell dia que tant poc havia desitjat que arribés. Era la meva primera consulta i estava morta de por. Tenia pànic. No sabia a què m'enfrontaria, ni amb qui hauria de parlar, ni que seria el que em faria fer. No hi volia anar, però aquesta opció no hi era. A les vuit del matí havia de tornar a ser a aquell hospital. A aquell maleït hospital on tot va fer un gir de tres-cents seixanta graus, on tots els secrets que havia estat guardant durant tot aquell temps, ja no serien mai més els meus secrets.

Quan vam arribar, la meva mare va anar a avisar que ja hi érem, mentre jo vaig anar a seure a la sala d'espera. El temps passava lentíssim fins que la infermera em va cridar per anar amb ella, quan caminàvem per aquell etern passadís, em demanava que si estudiava, que volia fer després d'acabar l'ESO i milers de coses que contestava sense pensar, ja que el meu cap només donava voltes al que hauria de fer en entrar a aquella sala.

En entrar, era una consulta normal, amb alguns cartells sobre l'alimentació, inclús n'hi havia un de la campanya “Els joves diuen no al tabac”. A una banda hi havia una taula, i al front dues cadires. Al fons hi havia una porta i darrera aquesta, un bany on hi havia una bàscula davant d'un mirall.
Em van explicar que el que m'havia passat era greu, i que ja es calien prendre mesures, que no estava bé el que havia fet fins a aquell moment. Elles ja ho sabien tot, el psicòleg amb qui vaig parlar després d'haver recuperat el coneixement els hi havia donat la informació que necessitarien saber, ja que veien que jo no acceptava que estava amb un trastorn alimentari. Em van explicar també que les recuperacions d'anorèxia són molt més complicades del que la gent es pensa, que no és això de “idò menja i prou” que tothom et diu quan comentes que pateixes una anorèxia nerviosa, si fos tan simple, no existirien les UTCA. Em van dir que el procés de recuperació era d'allò més llarg, i que pot ser que tornés caure passat un temps. I després d'aquest temps que xerrava ella, em va fer xerrar a mi.

No sabia per on començar, no volia dir-li la veritat, no ho volia fer, em sentia segura deixant de menjar, em sentia d'allò més bé. Si li començava a contar coses seria perquè realment accepto que tenc un problema, i no ho volia fer. Per això vaig contar-li només el bàsic, el que ella m'anava traient de la boca, pregunta rere pregunta, jo no explicava coses per gust.

Així i tot vam estar xerrant una hora. Després m'havia de pesar i mesurar, perquè també havien de dur un control del meu pes. Sabia que ho hauria de fer, però no volia de cap manera, tenia assumit que els números de aquella bàscula pujarien als darrers que vaig veure abans de quedar-me inconscient. I així va ser, se'm tornava a caure el món damunt,m'aguantava les llàgrimes, no volia que em veiessin plorar, però vaig explotar, no m'ho podia creure.

Em van tranquil·litzar, em van dir que m'hi hauria d'anar acostumant, però jo no em volia creure allò, era massa fort per mi encara, però el pitjor no havia arribat.

Vam quedar que havia d'apuntar tot el que mengés durant la setmana que havia d'estar a tornar-hi, inclús els vòmits i les autolesions. Sincerament, de vegades mentia, no en els vòmits ni les panxades, sinó amb el menjar.

Havien passat uns dies, i jo començava a assumir el que havia de fer, el que em passava, però de cop i volta, vaig fer un pas en rere.
Era el divendres, vaig tornar després d'un llarg i dur dia a l'institut, els pares acabaven a les 15 pm. I eren les 14pm. Sabia que si començava a dinar sola, els pares em renyarien, així que vaig anar a la sala i vaig engegar la tele, i m'hi vaig fixar, que a la taula hi havia una carta, potser el carter havia passat abans de que la mare se'n anés a la feina. La vaig collir, aquell tipus de sobre em sonava, vaig mirar el remitent, i em vaig quedar sense paraules, era una carta del Marc.

Vaig pujar a l'habitació, em vaig asseure al llit i després de fer un parell de respiracions profundes, la vaig obrir. Aquest cop no hi havia foto. Tenia les llàgrimes als ulls, la carta deia:

Hola Carleta,
Fa mesos que no sé res de tu, i m'agradaria saber com estas. Et vaig escriure una carta a finals de setembre, però no vaig rebre resposta, segurament és va perdre pel camí, ja es sap com són aquestes coses.
Com dus el curs? I les notes? Segur que segueixes tan maca com sempre. I novii? Segur que tens a tot el curs i inclús part dels nois de Batxillerat enamorats de la teva rialla així com em vaig enamorar jo.
La Miranda i jo seguim com sempre, i em fa vergonya contar-te això, però vam donar un altre pas a la nostra relació, no sé si ens entenem, segur que si, i segur que tu també l'has donat.

Molts de petons des d'Argentina, t'enyor
Marc.

Vaig amollar la carta, i em vaig posar a plorar. Al cap d'una estona vaig collir el sobre, vaig ficar la carta a dins, i la vaig guardar a la capsa on tenia tots els records d'ell, feia temps que no l'havia obert. La vaig guardar un altre cop, no li volia contestar.

No sabia com dir-li que si que havia rebut la seva carta, però que no li havia volgut contestar. No sabia com dir-li que no tenia novii perquè no era ni capaç de posar-me en banyador davant la classe per fer natació, que jo encara no havia donat el pas perquè no podia estar amb cap noi dins el llit sabent que em pot veure l'asquerós cos que tinc o que les meves notes havien baixat per la maleïda malaltia que m'havia causat una de les seves cartes. Tampoc sabia com dir-li que estava malament, que em sabia el camí a l'hospital de memòria. No sabia com explicar-li a la persona que més havia estimat que ja no era la mateixa, que estava acabada i que tot anava al revés a la meva vida.

Aleshores, seguia allà, asseguda al llit, quant vaig veure el calaix, sí, el calaix on tenia les navalles, i assecant-me les llàgrimes perquè la meva vista es desentelés una mica, em vaig aixecar, vaig collir una navalla d'una de les moltes maquinetes de fer punta que havia desmuntat i em vaig tallar entre plors, dolors, i sobretot, ràbia i odi.

Vaig perdre el control de veres, aquest cop feia més força, més ràpid, més talls, i sobretot, més sang. Sang que brotava sense aturar. Quant vaig aturar em vaig mirar el braç, em preguntava com podria amagar això, però la veritat m'importava poc, el que em preocupava era com em faria la cura i ho amagaria als pares.

Vaig anar corrents al bany, vaig collir la farmaciola, em vaig banyar el braç, el vaig rentar amb aigua i sabó, em vaig posar iode i una vena, aquest cop era necessari. Em vaig assecar les llàgrimes i vaig baixar, just a temps per sentir com la porta s'obria, eren els pares, vaig posar el millor dels meus somriures i vaig anar ajudar a parar la taula a la cuina.

Varen passar els següents dies, fins que vaig haver de tornar-hi. Els hi havia de mostrar la meva llibreta, on tantes mentides havia posat. Però no sé com, varen notar que els hi estava mentint. Varen veure que tot el que havia apuntat allà era mentida, i em van fer dir la veritat. Vaig haver de dir que a l'institut no havia menjat res cap dia, que després dels dinars i els sopars havia vomitat, i que després de llegir la carta de'n Marc, m'havia tallat, i vaig ensenyar el meu braç.

I ja va estar. Niell tres. Ingressada a aquell hospital. Habitació 201, compartida amb una nina que tenia el cos que jo desitjava tenir. Li deien Marina, i d'aquell moment vaig saber que juntes ens ajudaríem a poder fer el que realment fan totes les adolescents de la nostra edat. Juntes podríem derrotar a aquella malaltia que va començar com un joc, però per això ens calia primer acceptar que estem malaltes.

I després de donar-li voltes, ho vaig veure clar. Ara vendria la part més dura, la part que em conduiria a la llibertat, a la normalitat de qualsevol altre adolescent. Però havia de posar part de mi, havia de lluitar contra la meva malaltia, de deixar que els professionals em poguessin ajudar, i per això, el primer seria deixar de dir mentides. Havia de començar a deixar de sentir-me bé així, i començar a derrotar l'anorèxia. Havia de començar de nou.

Prepara't anorèxia, perquè les dues juntes et derrotarem, tendrem els nostres mals dies, i les nostres caigudes, i segurament voldrem abandonar la lluita, però després podrem dir que t'hem guanyat, i ho cridarem als quatre vents el més fort que podrem.