El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits del niu de moixos que el meu somni infantil havia capturat.



Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí,encara que em fes mandra,també m'omplia d'orgull. Em posava a l'altura dels adults,de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l'estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant de a tot drap. La padrina s'havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.



Quant vaig haver berenat, em vaig canviar, i vaig anar a la platja, al meu raconet de sempre, però el que no sabia en aquell moment, era que a partir d'aquell dia, compartiria aquell tros de paradís amb una persona que arribaria a ser tan important per jo i amb la que compartiria grans moments.



Vaig estendre la tovallola, em vaig llevar la roba, quedant-me amb el meu biquini preferit, aquell que era blanc i tenia flors brodades, i vaig anar a refrescar-me. Els banys del matins van ser el millor de tot l'estiu.



Feia una estona que havia sortit de l'aigua i estava prenent el sol, quan una veu em despertà d'aquell somni:



-Hola! Sóc en Marc, sóc nou aquí, fa uns anys que la meva família ve a passar els estius al poble, però com que no em relacionava massa, encara no conec a ningú...



-Encantada Marc, jo soc na Carla, també passo els estius aquí.



I a aquell moment, davant la innocència de dos nins de deu anys,va néixer una nova gran amistat, una amistat que canviaria les nostres vides, que ens va fer madurar i aprendre, una relació que ens feia sentir importants per algú.



Vam començar a quedar un pic per setmana, sempre en el mateix racó de la platja. A poc a poc, l'amistat es va fer més forta, fins el punt de que pareixíem germans, amics de tota la vida, i es que la confiança entre nosaltres, va aparèixer tan aviat com la llum del sol. Ho sabíem tot de l'altre, no se'ns escapava res. Aviat vaig sentir com alguna cosa d'ell m'atreia, així com la Lluna atreu a les marees. Recordo bé un dia que vam baixara la platja, jo estava prenent el sol sense protecció i ell es va atracar i em va posar crema mentre em deia:



-Aquesta pell tan bonica no es pot cremar, t'hi has de posar crema celet.- abans de mirar-me amb aquells ulls tan tendres i blaus així com l'aigua que teníem a deu passes.



Així va anar passant aquell estiu, mils de matins a la platja, mils de rialles, mils de moments. Tots els sopars a la llum de les estrelles, tots els somnis compartits, i de cada dia més confiança, i és que de cada dia ens estimàvem més, i de cada vegada volíem estar més temps junts.



El cap de setmana, venien les meves amigues de Barcelona a passar unes setmanes amb mi, ja que s'acostaven les festes del poble. Sabia que els hi havia de presentar a en Marc, i sabia que a totes se'ls hi cauria la baba i tendrien enveja, no només perquè era el més bonic de tots, sinó també perquè era un noi especial, diferent, i em feia sentir d'una manera extraordinària.



La setmana de festes va ser fantàstica! Cada dia fèiem el mateix, els dematins ens aixecàvem a les deu, berenàvem d'una tassa de xocolata i sortíem al carrer. Després de dinar, fèiem una mica de sesta i els capvespres els passàvem provant-nos roba i ens arreglàvem per després, anar a sopar pel poble i anar als concerts i revetlles que es celebraven a la plaça central del poble. Però la cosa no acabava aquí, quant estàvem cansades anàvem a la platja i ens banyàvem al mar, era una tradició que es feia a Bonllevat, així es diu el poblet. I així durant tota la setmana de festes.



A les meves amigues els va encantar en Marc, deien que tant de bo n'hi hagués més com ell. La següent setmana també vam gaudir moltíssim. Em van contar tot el que havien fet aquell estiu cada una d'elles, perquè totes anàvem a estiuejar a poblets costaners. Totes havien conegut a gent nova, i havien descoberts petits plaers. Vaig gaudir tant que no volia que l'estiu s'acabés mai, era com un somni, com si hagués viatjat a un altre món, sense problemes, sense tristeses, sense responsabilitats.



El 23 d'agost era el meu aniversari, l'esperava amb ànsia, sabia que seria diferents, únic i especial; i no m'equivocava.



Les meves germanes van venir a despertar-me prest. Encara es veia com sortia el Sol. Ho vaig deduir quan el meu germà va obrir les finestres mentre les meves germanes botaven damunt el llit cantant i rient i sense saber perquè em va sortir un somriure de felicitat com mai m'havia sortit.



Em van dur el berenar al llit: torrades del pa fet per la padrina amb melmelada de fresa feta per la mare, un tassó de llet acabada de munyir de ca la tieta, un suc de taronja dels tarongers del prat del padrí i un croissant acabat de fer del forn de la cantonada. M'encantava aquell berenar, era una explosió de sabors dins de la boca, com una festa de les meves papil·les gustatives. Tot era del poblet, era natural i això ho feia especial, perquè a Barcelona, molt poques vegades teníem l'oportunitat de menjar aliments fets a casa.



Tot seguit, em vaig vestir i vaig anar a veure en Marc, m'estava esperant amb un ram de lliris, concretament, 11 lliris. Després va fer-me tapar els ulls amb un mocador que tenia preparat. M'esperava una sorpresa. Vam caminar una estona fins que em va fer aturar. Em va demanar que li digués la cosa que més m'encantaria tenir; un regal, un somni. No m'ho vaig pensar dues vegades, i li vaig dir un viatge, a qualsevol lloc, però amb ell. Llavors va destapar-me els ulls i vaig descobrir que estàvem al nostre racó de la platja,i enmig d'una decoració plena de fotos d'aquell estiu hi havia un paper. Em vaig disposar a agafar-lo corrents, vaig llegir-lo i era un viatge, un viatge per a dues persones a la ciutat de l'amor, París. Partíem el matix dia. Em va acompanyar a casa a fer les maletes i agafar tot el necessari, em vaig acomiadar de tothom i els seus pares ens van acompanyar a l'aeroport. Tenia el viatge preparat, però no em volia dir res. No podia creure el que m'havia passat durant el dia del meu aniversari, sense dubte, va ser el millor de la meva vida. En arribar a París la seva germana ens esperava. Li deien Marta, viva allà perquè estava estudiant. Ens va “adoptar” durant els sis dies següents. Ens va mostrar els llocs més bonics de la ciutat que tant brilla a la nit. També vam conèixer el seu al·lot, i vàrem compartir grans moments.



I a París es van quedar tots els moments més feliços de la meva vida que puc recordar, com tot aquell estiu, quan riure era automàtic, riure era sentir-me bé i sobretot ser feliç, i que, a diferència d'ara, riure no és res més que amagar llàgrimes, una obligació imposada per la ment per fer veure que estic bé, que tot va bé. Perquè d'aquell estiu només queden els records i les il·lusions que van viure amb mi durant aquells mesos que es van esfumar com la pols, i l'ara oblidat sabor de la felicitat, que em resta amagat i congelat dins un racó del cor. Perquè ara tot és diferent. Per mala sort, les coses bones de la vida també s'acaben a algun moment, i ens queda només la gran sort de poder reviure'ls amb els records que tenim dins el cor. Perquè a dia d'avui i des de fa ja dos anys, res ja no és igual, ja no sóc la mateixa nina feliç que sempre havia estat, ja no sóc vitalista com era, ni tenc les il·lusions que abans tenia, tampoc no tenc ganes de fer res.