Fa dos anys que tot ha canviat, que la felicitat s'ha esfumat. El meu somriure s'ha paralitzat des de que ella em persegueix, sí ella: L'ANORÈXIA.





És el meu turment, la malaltia és el cel i l'infern a la vegada, és sentir-me bé i a l'hora malament quant deixo de menjar, és el meu present.





La meva història començà fa dos anys, a l'estiu que havia de fer els 14, quan era al poblet estiuejant, com cada any, però aquest cop era diferent. Era al racó de la platja, allà on havia passat tants de moments amb el Marc, però ell ja no hi era, ni hi tornaria a ser-hi més. Ja no compartiria més moments amb mi ni amb el nostre racó de la platja. L'empresa del seu pare havia fet fallida, s'havien quedat sense feina i havien de començar de nou, però aquest pic a Argentina.





M'havia promès que quan tornessin a tenir diners vendria a veure'm, però de moment no podia ser, de moment, ens havíem de conformar amb enviar-nos cartes i de tant en tant algun paquet.





I així va començar aquell estiu: la persona més important per a mi, amb la qual havia compartit els millors quatre anys de la meva vida, desapareixia sense que hi pogués fer res. M'havia de fer l'idea de que ja no passaria els dies amb ell o ja no em portaria el berenar al llit després de despertar-me a petons. Va ser una de les pitjors coses d'aquell estiu, però no l'única.





Com cada dos dijous, el Gerard, el carter, m'havia de portar una nova carta del Marc, i jo l'esperava impacient sense saber la perillositat del contingut d'aquell sobre.





En veure'l vaig córrer cap a ell, em va saludar, em va riure mentre em donava la carta i se'n va anar.





En obrir el sobre em va caure el planeta a sobre. Hi havia una fotografia,com a cada carta que ens enviàvem, però aquest cop no estava sol, estava amb una noia, maca, molt maca. Vaig reunir forces i vaig llegir la carta que posava:











Estimadíssima Carla,


Tinc moltes coses a contar-te d'aquestes dues setmanes.


El cap de setmana passat vaig anar a la cabana que els avis tenen a una urbanització de les afores de Buenos Aires, allà vaig conèixer a la Miranda, té la nostra edat, saps? Al principi em recordava tant a tu... Ens vam donar els números de telèfon i vam quedar. Vam connectar des del primer moment, i sabem que una relació pot sortir bé. Em sap greu haver-te de dir això per una carta, i més després de tot el que ha passat durant aquests anys entre nosaltres, però hem començat a ser noviis.


Esper que tot vagi bé per Bonllevat, t'enyor.


Marc.





No ho podia creure, ara sí que l'havia perdut. Tenia les llàgrimes als ulls,però me'n vaig anar de casa abans de que alguna comencés a baixar per damunt les meves galtes. Vaig anar a la platja, on vaig a començar a donar-li voltes a tot.





Perquè m'havia fet això? Jo l'estimava. Aquí vaig començar a pensar que la culpable de que la nostra història acabés era jo. Pot ser ja no era suficient per ell, pot ser que ell necessités un cos espectacular, i jo no el tenia. Des del divorci dels pares havia engreixat, de vegades l'ansietat em podia, però no estava grassa, tan sols havia passat de ser la més prima de les amigues a estar com la resta.





Vaig decidir posar-me a règim, però em posava nirviosa no aconseguir els resultats tan ràpid com m'esperava.





Un dia, vaig baixar a la platja hi havia un grup de noies, quant totes menys dues van anar a banyar-se vaig començar a sentir la conversació que mantenien les dues joves. Una parlava de que no havia menjat des del dinar del dia anterior, i l'altre que havia vomitat el berenar. Aleshores vaig recordar una xerrada que ens van venir a fer uns nutricionistes a l'institut sobre l'anorèxia i la bulímia. Vaig començar a pensar mentre mirava aquells cosos que qualsevol top model desitjaria tenir, i em vaig obsessionar.





En aquell moment no sabia on em ficava, tot era un joc, jo no ho veia com alguna cosa perillosa que podia alterar la meva salut i vaig començar a cercar informació.





Vaig entrar en una pàgina d'Internet, em vaig apuntar alguns consells i me'ls vaig aprendre de memòria mentre planejava alguna manera per amagar-ho a casa.





Al matí següent em vaig llevar d'hora, ni el padrí ni la mare eren a casa i la padrina i la resta dels seus néts encara dormien.





Vaig baixar a la cuina vaig collir una tassa, hi vaig ficar una mica de llet i la vaig tirar, seguidament, vaig anar al bany, em vaig pesar, ho vaig anotar a una llibreta i vaig anar a córrer. Vaig arribar marejada, tothom estava despert,





després de contestar a dues preguntes de la padrina vaig pujar a collir una tovallola i a posar-me el banyador i vaig anar a la platja, no volia estar a casa, mentre corria havia plorat, no aturava de donar voltes a l'assumpte.





I pot ser ara que ho recordo, va ser a aquell moment quan tot va començar a canviar. Aquell estiu l'única cosa que realment m'importava era baixar de pes, i ho faria, costés el que costés.





No sabia que contestar-li al Marc, em feia molt de mal saber que ell ara estaria vivint tot el que va viure amb mi amb una altra noia, i això era pot ser el pitjor, però amb llàgrimes als ulls i a aquell racó de la platja li vaig donar l'enhorabona i li vaig dir que aquella noia seria la persona més feliç del món, que els hi desitjava el millor i que esperava algun dia conèixer-la. Després vaig firmar-la i vaig anar a entregar-la al carter, amb una setmana seria allà.





I el meu dia a dia anava igual, em llevava més matí del normal, agafava una tassa i l'embrutava de llet, em pesava i sortia a córrer. Llavors estava una estona a la platja o a dalt d'una muntanya, i tornava a casa a l'hora de dinar. Aquell sí que era el pitjor moment del dia, tota la família asseguda a aquella taula on abans m'encantava passar els dies de festa jugant a cartes, allà on tantes històries podíem contar, ara seure'm allà era un infern. Tots menjant i jo sense saber on ficar-me, ja no anava bé això de dir: “No tenc gana, he menjat tard.” ni arribar més tard o fer-me menys menjar al plat. La meva mare començava a notar alguna cosa, i de tan en quan venia i em demanava coses de la meva vida, però jo li contestava molt bruscament, fent-li entendre que no li volia explicar res.





El pitjor de tot eren els dies que la bàscula marcava més kilograms. Aquells dies eren terribles, per molt poc que hagués engreixat. Si aquella bàscula marcava més, el món se'm queia damunt, i no podia evitar-ho. Aquells dies no menjava absolutament res, no sé com, però aquells dies tothom tenia altres problemes i em deixaven fer, i també corria moltíssim més. Molts d'aquells dies acabava estesa al terra de qualque muntanya sense saber com seguir avançant, marejada, més pàl·lida que res i sense forces ni per aguantar-me a mi.





Anava acabant aquell estiu, i s'acostaven les festes de Bonllevat i això no em feia gens de ganes, no sabia com dir a les meves amigues que no venguessin, i al final van venir. No va ser gens agradable, érem més grans i ja començàvem a beure, però jo sabia que l'alcohol engreixava moltíssim i no vaig voler beure res. Les meves amigues trobaven rara la meva actitud, i es van preocupar, però no van descobrir res. La setmana següent, que també la passaven allà amb mi com cada any tampoc va ser massa divertida. No podia anar a córrer cada dia, quasi que no vaig anar-hi, i com és de veure, la bàscula marcava més.





Quant se'n van anar, vaig cercar informació, més encara, i vaig fer una bogeria, la més gran que podia fer, la que no m'havia atrevit a fer des del principi, la bogeria que feia que hagués perdut totalment el control d'aquell ”joc”, no menjar durant 11 dies.





Va ser dur, i vaig haver d'evitar moltes menjades, molts de dies, deia que anava a dinar amb unes noies del poblet, o que aniria d'excursió. Em tirava casi tot el dia fora, evitava la gent, moltes vegades, em limitava a pujar (mentre corria, òbviament) a la muntanya i començava a plorar, passava el dematí a la muntanya i els capvespres a la platja, sola, sempre sola.





Notava com la gent em mirava, m'observava i comentava el meu cos. Algunes noies que coneixia des de petites em deien que m'havia aprimat, mentre jo deia que era mentida, a casa la mare s'estava preocupant, però no sabia que em passava.





El gran dia, per dir-ho d'alguna manera, va ser quan una tarda, quan duia uns 10 dies sense menjar, vaig baixar a la platja. Eren les quatre i mitja, i jo havia sortit a córrer abans d'anar a passar el capvespre al racó. Em sentia marejada, no m'aguantava, tot i això em vaig llevar la roba i em vaig ficar a l'aigua. Vaig començar a nedar, per cremar més calories, i l'únic que recordo és que vaig despertar i estava allargada a la platja, al costat tenia el socorrista, i a l'altre una multitud de gent. Em van preguntar com em trobava, vaig dir que bé, que només havia estat una baixada de tensió, vaig tornar a casa, sense comentar el que havia passat, em vaig dutxar i em vaig ficar al llit.





Això va continuar durant dos anys. Dos anys en els quals em vaig distanciar de les meves amigues, de la meva família, de tothom. Vaig aguantar aquest infern on em sentia segura fins que un dia, vaig perdre el coneixement anat a casa, i quant em vaig despertar, era a un hospital, m'injectaven alguna cosa per via intravenosa, però ni tan sols tenia forces per preguntar.





Aquell dia, la veritat va sortir a la llum.