- Pel nom del Pare i del Fill, Amen.



- Escolteu fills meus la gràcia del nostre Senyor que...



La veu monòtona del capellà, es mescla amb el rítmic caure de les gotes contra l'edifici. Escoltant-los, tots dos fan que deixi d'escoltar-ho tot. Hui és 1 de Maig, dia de la mare. Per a tots dia d'alegria. Per a la meva família, de tristor. Recordem la mort de dues persones que han estat per a mi mares. Les meves àvies. Juntes, fins al final. L'any passat, grip. La gent major la més afectada. Els més afectats, qui no teníem per a pagar la calefacció. Merda de crisi. Merda de país. Merda tot.



- Els fills i els pares han de ser bons amb la mare. Fills meus, recordeu que bona era la Verge....



La missa continua. He vingut sola. Ma mare, qui va perdre el treball al menjador, ara està netejant l'escala d'un edifici. Mon pare, treballa, però amb la por de vindre algun dia a casa sense poder donar a la seva família de dinar. Sara... La grip no sols va afectar les persones majors. La meva germana també va caure mala. Ara està bé però la malaltia ha deixat la seva marca. Ja no és qui era. És una nena afeblida, amb taques a la pell, tos reumàtica i sempre amb alguna malaltia o febra per deficiència de defenses.



-I ara fills, veniu a menjar el cos de Crist.



No sóc amiga de l'Església. Ni dels capellans. Però estic ací per les meves àvies. Elles creien en Déu. Jo no puc creure en no tornar-les a veure.



- Podeu anar en pau.



Òbric el paraigua i surt del temple. Comença a tronar. No vull anar a casa. Sé que em trobaré. No vull veure a una germana gitada al llit amb febra. No vull veure cassoles sense fregar i dinar sense fer. No vull veure una pila de feina i exàmens per demà. No vull veure la meva vida.



Em deixo portar. La pluja és forta. Les meves passes em porten al conservatori. El miro amb respecte, fàstic, admiració i terror. M'has ensenyat, m'has deixat en vetla nits senceres, m'has obert les portes al món de la música. Però t'he vençut. T'he superat. Sóc lliure. I què em queda després de més de quinze anys? Una carrera de música en un món que ha oblidat realment que significa aquesta paraula. Comença a sortir el sol. Ja és hora de tornar a casa.



No alço la vista de terra. Veig el cel reflectit en els tolls que ha deixat la pluja primaveral. En un dels tolls observo a una jove de vint anys amb els ulls rojos i els cabells despentinat. Aquesta jove hauria d'haver estat el matí dormint, de ressaca, no en una missa. Un colp a l'esquena fa que em gire.



-Què fas tu per ací?



-Hola Roig. Donant una volta.- És Joan Roig. El noi que a dotze anys em pareixia summament imbècil, ara és el millor dels meus amics. El que fa tocar junts durant tants anys. Ara, fins i tot, no em pareix tan imbècil.



-Just t'estava buscant. He intentat trucar-te, però no contestaves.



-El tenia en silenci. Ara el fico. Estava en la missa... Ja saps.-Intento mirar al mòbil mentre ho dic.



-Comprenc.



-Què volies dir-me?- Intento canviar de tema.



-Sí, sí, un poc més i se m'oblida. Ja han eixit els llistats de les proves per a entrar a l'orquestra municipal.



-I bé?



-Estic dins. Bravo! Estava cantat jajaja. Sóc l'hòstia! - És per aquests moments pels quals no em pareix "tan" imbècil.



-I jo?



-Tu...



-No estic no?- Ja estic acostumada. M'he presentat a concursos en anterioritat, sempre guanya la gent amb pares rics, fills del senyor alcalde o nebot del director de banc... persones que certament no necessiten el premi o la beca. Em sap mal dir-ho, però, gent com Joan.



-Beneida, estàs de solista!



-Com? Què? Si em vaig presentar amb una obra més aviat fàcil, amb pocs ràpids. - Recordo el moment del concurs. Ens vam presentar molts músics per a diferents instruments, aquest any, sorprenentment hi havien moltes vacants. L'orquestra municipal tenia certa potència en l'àmbit internacional, fins i tot va guanyar alguns premis, però en els últims anys ha anat de mal en pitjor. Entrar és cada vegada més complicat, simplement perquè es cobra com un funcionari i la gent ho aprofita per a tindre un treball fàcil. Aquest any per a violí, a més del meu amic i jo, es presentaven desenes de persones, algunes de fora del municipi. En els vestuaris, quan els sentia calentar, tenia clar que no anava a guanyar, tots tocaven meravellosament, a més vaig veure algunes partitures, i estava tot fosc de tanta semicorxera. Que vaig fer? Ni idea. Es veu que vaig caure en gràcia.



-Marta, recorda el que ens deia el mestre d'elemental. "Un músic que intenta sorprendre amb ràpids, impressiona al principi però arriba a ser soporífer...



-... I un que toca bé i harmoniós fa gaudir fins al més ignorant durant tota l'estona."- Acabe jo, recordant les paraules d'un dels millors mestres que he tingut mai.



-Molt bé Marta, veig que tens memòria i tot.



-Molt graciós.- Just quan vaig a soltar-li alguna, em truquen.



-Espera cap de suro. És ma mare.



-D'acord.



Ma mare està plorant. No entenc molt bé el que diu. Li ho faig repetir. Sara està a l'hospital.