F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

"A Tempo" (PabloUlldemolins)
IES ALBAL (Albal)
Inici: La casa del silenci (de Blanca Busquets)
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.


Capítol 1:  "Crescendo"

Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta...

Darrere apareixen d'altres, de més joves, de més vells, alts i baixos, grossos i prims, però tots uniformats, formen part d'un mateix, d'un tot. Es crea una atmosfera perfecta. A la fi, el director. Alhora, com éssers programats, els músics s'alcen, esperant, potser aplaudiments, potser mirades d'admiració, però sols troben butaques buides, tal vegada ni m'han vist. La gent està a l'estadi, no al teatre, cap novetat. La batuta s'alça, disposada a donar llibertat als músics per a fer gaudir a un públic invisible, quan, de sobte, les portes s'obrin. Ningú comença. Em giro, apareix una dona, maquillada, ben vestida, acompanyada de tres homes que intenten cridar la seva atenció per a ressaltar sobre els altres. L'alcaldessa. La seva cara demostra que preferiria estar al partit o qui sap on, però de segur que ací no. Abans de tancar-se la porta del tot un home, també ben vestit l'obri per a una dona amb qui creua unes paraules. És ma mare. Em veu, somriu i s'acomiada de l'home. Sense adonar-me l'obra comença.
*
Eixim del teatre. La cadència del clarinet, perfecta, el violí solista, meravellós, el metall, una suau catifa, que ha creat l'harmonia perfecta. L'alcaldessa no s'ha quedat fins al final, ha parat l'orquestra, s'ha fet la foto, i se n'ha anat seguida del grup de hienes. Tan sols s'ha esperat l'home que parlava amb ma mare. No sé qui és, així que ho pregunto en eixir.
-Mama.
-Sí Marta?
-Qui era aquell home?
-El regidor de cultura. Per?
-Curiositat.
Ja veig la nostra casa. Un pis vell. Sempre hem viscut allí, tinc amigues que tenien una casa semblant però es mudaren a nous barris, cases més grans, amb piscina i, fins i tot, amb garatges gegants perfectament relacionats amb la mida dels cotxes que tenien. Dic tenien, perquè fa dos anys, cap al 2008, algunes de les meves amigues tornaren a les cases antigues, i tots els cotxes i luxes desaparegueren. El meu esperit curiós no va obtindre ninguna resposta. Em vaig oblidar de l'assumpte fins que un dia passant per davant d'un bar vaig escoltar alguns insults cap al Govern, altres cap als estrangers, també es queixaven dels caps de les fàbriques i fins i tot dels propis conciutadans. No vaig fer cas fins que parlaren de diners, segons ells cada dia hi haurien menys que l'anterior per culpa de la "Crisi". Pot ser per això les meves amigues tornaren a les cases més barates. En el cas de la nostra família els efectes de la "Crisi" mai arribaren, com diu mon pare, sempre hem estat igual.
A la fi arribem a casa. Truquem. Al cap d'una estona ens obri la meva àvia materna, per què dic materna? Perquè amb nosaltres també viu la paterna. Ambdues són viudes, no vaig conèixer als meus avis, pel que em va contar ma mare moriren un parell d'anys abans que jo nasqués, l'un en un accident a la fàbrica on treballava, i l'altre un parell de setmanes després d'una malaltia del fetge. Les meves àvies s'ajudaren l'una a l'altra i com entre les dues no feien una, els meus pares decidiren dur-les a casa.
Els meus records s'interrompen en veure el sopar, pataques bullides i lluç. Amb aquest sopar Sara no s'arrimarà a la cuina. Sara és la meva germana menuda, té cinc anys, tres menys que jo. És molt prima i menuda, té els cabells rossos, com ma mare, els ulls verds i sempre duu morats baix dels ulls encara que dormi vint-i-quatre hores. En canvi jo sóc alta, encara que també prima, castanya amb els cabells arreplegats en una coleta i ulls obscurs, com mon pare.
Cansada i disposada a deixar el que he trobat a les escombraries que té algun valor o simplement m'agrada, entro a la meva habitació, i tanco la porta darrere mi. No m'agrada que vegin la meva intimitat. Em fico per sota del llit i trac una caixa de fusta on deixo els meus objectes de valor. Ací estan els meus llibres, pocs però hi ha, el que més m'agrada és un de música que em va regalar mon pare poc després de trobar el violí, amb aquesta he après molts conceptes i idees com harmonia, cadència o melodia. I el meu objecte preferit, un violí vell i desgastat, per a mi, perfecte. Quan el vam trobar no tenia cordes, però mon pare el va arreglar. Una veu trenca els meus pensaments.
-Puc tocar-lo?
És Sara. Encara que compartim habitació, no m'agrada trobar-me-la en moments especials com aquest i més si està el violí per mig. A més, com ha entrat? Potser estava amagada amb l'esperança que no la trobaren per a sopar.
-Saps que no.
-Et deixo la nina.
Fa temps que no jugo i em fa prou de goig.
-Si sols el toques amb els dits deu segons.
Ràpida com una fera em llença la joguina i palpa l'instrument com si fos d'or, mentre em diverteixo pentinant a la nina. Quan acaba em parla.
-Ara fes-lo sonar.
Em quedo paralitzada. No sé. M'agradaria, però encara que ho he intentat moltes vegades no sé fer-ho.
-A què esperes?
-Fora
-Per favor- Em suplica.
-Adéu.
Aleshores es fica a plorar.
-Calla.
Plora més fort.
-No plores.
Plora.
-D'acord.
Com una nina a qui se li acaba la corda, deixa de gemegar. Agafo el violí. Me'l col·loco com ho feien els músics que acabo de veure. Agafo l'arc. No puc. Miro a Sara. No puc. No vull sentir-la plorar. Passo l'arc per les cordes. Sona. Una altra vegada. Sona. Em deixo portar. Els sons surten com per art de màgia. No són melodiosos ni harmoniosos. Però són meus. Estic així una estona fins que el braç es cansa. Quan paro, escolto aplaudiments, obric els ulls. Estan les meves àvies, ma mare i mon pare a la porta. La meva panxa gemega. És l'hora de sopar.

Sento la veu de ma mare cridant-me. No vull alçar-me. Tinc son. Ara és Sara qui em destorba.
-Marta! Ja és de dia! Alça't!
-Shh...
-Va, va, va!
-Calla...
Aleshores un got ple d'aigua em desperta. Abans de què mati a Sara, aquesta ja es troba en la cuina pixant-se de risa.
La seva gràcia no em portav sols tot un matí enfadada i frustrada amb tot el món, sinó l'esforç de canviar i estendre els llençols que la senyoreta ha banyat. Sort que acaba de començar l'estiu i no tardaran a eixugar-se. Cap a mig matí, quan baixo la roba del terrat comú dels veïns, em trobo una nota al damunt de la taula. La lletra és de ma mare. Ja ha eixit a treballar i no tornarà fins a mitja vesprada. Ma mare, Imma, és una dona de quaranta anys, castanya com jo però amb els ulls de Sara, normalment treballa en un menjador escolar amb nens de la meva edat, però ara a l'estiu l'empresa l'ha contractada per a fer activitats i jocs al matí a nens, encara que ma mare m'ha oferit de vegades a anar, no vull, en canvi Sara sí que va. El costum de ma mare d'arreplegar de les escombraires no es deu a necessitat, es deu doncs, segons he sentit dir als metges, del principi d'una malaltia anomenada "Síndrome de Diògenes", encara que per a ma mare simplement es tracta de "col·lecció d'objectes rebutjats".
Truquen a la porta. Són les meves àvies. Porten la compra, hui hi ha mercat i han aprofitat per una banda a comprar per a tota la setmana i per l'altra per a xarrar amb les seves amigues.
-Marta, i aquesta nota?
M'havia oblidat completament.
*
És l'hora de sopar, hui tenim pollastre amb creïlles amb pebre roig i oli per sobre. Estic esperant ansiosa a què arribi mon pare per a poder comentar-li la notícia. Les nou. No arriba, i com de costum en aquests casos no l'esperem. No puc menjar. Massa nervis. Què dirà? Ma mare em somriu. El seu somriure, és just el que em reforça els ànims, i com la fam acaba vencent-me, acabo sopant.
Sols quan estic a punt de caure adormida després de llegir una altra vegada el meu apreciat llibre musical, sona el timbre. Em presento a l'entrada, i abans que mon pare alci el cap, exclamo:
-Papa. Apunta'm.- I li dono la nota.
Es tracta doncs d'unes classes musicals a l'estiu, en les que et preparen per a l'accés al conservatori, la institució oficial per a poder ser músic.
-I açò?
-Vull ser violinista.
-En aquest país els violinistes acaben tocant en el carrer per quatre duros i això en els seus millors dies.
Tota la meva esperança s'esfuma tan ràpid com una bala. Em sento destrossada. Me'n vaig a dormir.
*
Aquest matí m'alço de mala gana. Vaig a la cuina i em trobo a ma mare, com encara és prompte no ha eixit a treballar.
-Bon dia.- Gemego.
-Bon dia.
Estic fent el desdejuni quan em diu:
-Anit vam parlar ton pare i jo.
No contesto.
-Hem estat pensant que com Sara va a l'escola d'estiu, no ens pareix bé que tu estiguis en casa tot el dia sola.
Ni cas.
-I que pot ser, ben mirat, podries anar a l'escola musical, que al cap i a la fi són els teus estudis i el teu futur.
No reparo en el que ha dit fins al cap d'una estona. Aleshores la miro als ulls i l'abraço.
*
L'acadèmia en qüestió es troba a un cantó, al costat de casa.Abans que ma mare anés a treballar, ens hem passat per a informar-nos, encara que ma mare ja havia vist les tarifes econòmiques d'estiu i per això la noteta. És un local menut, com a conserge i amo, un home gros, barbut i per la seva manera de parlar, pareix que no es vagi a alterar ni amb noies com Sara. Ens dóna les ofertes, per un costat, preparació per a la prova del conservatori un preu prou assequible i dues hores setmanals; per una altra banda classes de violí amb solfeig, una assignatura musical de la que mai he sentit parlar, un preu més car. Ma mare i jo ens mirem.
-El solfeig i el violí són necessaris per a entrar en el conservatori?- Pregunta ma mare.
-En absolut.
Ens mirem dubtoses.
-Us explico. La seva filla per a entrar al conservatori, primer ha de passar una prova. Aquesta està puntuada sobre 40 punts. En quatre exàmens es puntuarà la capacitat auditiva. Qui té millor nota elegeix abans instrument, així fins a què les places s'acaben. I d'aquesta manera la vostra filla podrà accedir a la meravellosa carrera de catorze anys, en els millors dels casos, que suposa la música. Això si la incompetència de la directiva no ho torna a canviar per a introduir a "agraciats". - En les últimes paraules que amb gestos i amb ficar en blanc els ulls l'home ens fa riure. Per la resta estic aterrada davant del gegant monstre que ara em suposa el conservatori, la seva prova i la seva direcció "canvia-normes".
 
PabloUlldemolins | Inici: La casa del silenci
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]