L'Hugo, que en realitat es deia Marin, plorà fins no poder més, es prometè que deixaria d'escriure al seu petit quadern, però quan es va adonar estava escrivint aquesta història.

En l'inici de l'any 1914,la Carmen es dirigia a l'estació de Sevilla per agafar el tren de les 11:00 a.m que la portaria cap a Càdis i seguidament a Amèrica Central,el seu destí final. Li havien dit que allà hi havia molta feina al camp i decidí anar-hi. Carmen neixé en el si d'una familia humil d'Andalusia.
Ella era la filla més petita d'un matrimoni. Tenia tres germans: en Francesc que era el més gran i tossud; en Manel que es portava cinc anys i mig amb en Francesc i de caràcter més dòcil. La Dorita (que en realitat es deia Dorotea com la seva mare), una noia d'esperit alegre i molt llaminera, i la més petita era la Carmen, la més sentimental i sensible dels quatre germans, la qual cosa li portava molts problemes a l'escola, com aquella vegada que li van estirar de les trenes i en arribar a casa tenia tants nusos al cabell que la seva mare els hi va fer tallar.

Tots els germans de la Carmen s'havien anat de casa conforme havien anat creixent, només faltava ella.Convençuda de voler marxar d'allà per veure món, es despedí de sa mare Dorotea i de son pare Francisco, encara que amb certa incertesa sobre si havia o no de deixar-los sols amb la seva delicada situació de salud. 

-Piiiiiiiiiiii...

La Carmen escoltà el xiulet del revisor que cridava als viatgers cap al tren que estava estacionat a la via 2 de l'estació. Seguidament,la Carmen pujà al tren que la portaria a Càdis on agafaria el vaixell cap a Amèrica Central.

Al mateix temps que la Carmen pujava al tren, un noi de caire simpàtic voltava per l'estació, semblava perdut. Era l'Àngel, un noi que ben aviat formaria part de la vida de la Carmen.

L'Àngel nasqué al centre d'Espanya, concretament a Castella la Vella, encara que ara es diu Castella i Lleó, però a ell li agradava dir-ho així. Era el fill petit d'una família de petits propietaris. Va passar gran part de la seva infantesa al bar del poble on es reunien tots els homes cada matí, tarda i nit. L'amo era el seu pare al qual, li van treure el bar quan esclatà la guerra, però això ja és una altra història.

La mare de l'Àngel es deia Anastàsia. Era venedora de fruites i verdures que cultivava ella mateixa a l'hort que li havia fet el seu home Doroteo.

Els germans de l'Àngel eren la Mari i en Miquel.La Mari es dedicava a les feines del camp i en Miquel des de que era ben petit estigué lligat al món dels dolços.

Sonà l'últim avís per als passatgers que encara no havien pujat al tren. L'Àngel n'era un d'ells.

Pujà al tren apresuradament i es sentà en el primer seient que veie lliure, sense apercebre's que davant seu tenia a la que seria la seva futura muller.

La Carmen retirà la vista del full que llegia concentrada i el saludà:

- Hola, em dic Carmen i tu? - digué donant-li la mà a Àngel.

- Ho... ho... hola, em... em dic Àngel. - va dir l'Àngel més nerviós i més tartamut que mai.

En presentar-se,la Carmen començà a observar-lo: cabells curts i negres, amb algun que altre cabell blanc, cos grassonet i gran,somriure tímid,ulls grans i foscos. A la seva cara lluïa grans pigues i un bigoti gran. Portava una jaqueta encara més vella que els seus pantalons i junt, formava un conjunt estrafolari.

L'Àngel s'adonà que la Carmen l'obserbava, tot analitzant-lo de d'adalt a baix, i decidí fer el mateix. 

La Carmen tenia els cabells curts i arrisats, cos prim, ulls petits i vius, i un gran somriure que deixava al descobert les seves dents una mica tortes. 

Pasaren uns minuts i els dos començaren a parlar sobre els seus plans de futur i demés.

-Doncs, em dirigeixo a Amèrica central perquè necessito diners per poder seguir endavant en els meus estudis, i he decidit passar-hi l'estiu i poder tenir alguns estalvis pel futur, i tu?

- digué l'Àngel tot seriós i ara, més calmat que abans.

-També, però espero quedar-me allà, formar una família, un treball fixe, ja saps...-va dir la Carmen.
Els dos es miraren i fusionaren les seves mirades durant un instant que els hi semblà una eternitat.

-Següent parada: estació de Càdis. - diguè el conductor pel megàgon

Carmen va recollir el full que llegia i rellegia durant tot el viatge entre converses i rialles amb l'Àngel. 

Novament,l'Àngel imità els moviments de la Carmen i començà a recollir per desembarcar.

Psssssssh clac.- sobriren les portes del tren de mitja distància i la gent s'apresurava a sortir. L'Àngel i la Carmen surtiren junts i es despediren.

-Arreveure Carmen, ha sigut un plaer el trajecte.- digué l'Àngel somrient.

- Igualment Àngel.- va dir la Carmen donan-li la mà, com el primer cop que es van veure.

S'allunyaren en direccions diferents, la Carmen es dirigía a agafar el vaixell que la portaria de Càdis a Amèrica Central.

La Carmen estava emocionada i impactada per aquell nou món que no s'asemblava res a la seva petita vila, Roda d'Andalusia.

Es dirigí a la part del port i embarcà cap al seu destí.

El vaixell era de grans dimensions,tenia una coberta enorme que feia que la Carmen es sentís minúscula.

Hi havia gent de totes les parts del món: un anglès que semblava fullejar la guia turística amb rapidesa, un francés que mirava a tots costats com buscan algú amb desesperació, una dona alçant una bandera en mig de coberta i allà estava ell.

La Carmen el mirà amb un somriure ple de tendresa i es dirigí on era.

-Hola Àngel.- digué la Carmen somrient-li.

Ell, quedà atònit quan la veie i es quedà uns instants mirant-la amb gran sorpresa.

-Quina alegria tornar a veure't Carmen! - digué després d'uns minuts l'Àngel amb un ampli somriure als llavis.

-El mateix dic Àngel, quina és la teva cabina?- li preguntà la Carmen.

-La 203 i la teva?- preguntà l'Àngel a la Carmen.

-Es troba a la planta baixa,però, exactament no sé on és. Ara preguntaré a algún revisor/a o treballador/a per orientar-me.- digué la Carmen 

-D'acord, si vos et puc donar un cop de mà.- digué l'Àngel amb amabilitat.

-Gràcies, seria de gran ajuda.- li digué la Carmen complaguda.

Junts, preguntaren a una senyoreta que voltava per el vaixell informant als passatgers dels llocs on podien anar i d'on es trobaven les seves cambres.

S'encaminaren a l'habitació de la Carmen on ja hi havia dues dones de caire francés.

-Moltes gràcies Àngel, després d'instalar-me ens veiem i prenem alguna cosa, et sembla bé?- li digué la Carmen agraïda.

-De res dona, vaig a instalar-me, fins després. - li digué l'Àngel molt eixerit.

La Carmen entrà a l'habitació i una de les dues dones es dirigí a la Carmen.

-Bonjour madame, mon nom c'est Clarisse et elle c'est Marie, nous sommmes aller à Amèrica par questions du travail, et vous?- li preguntà Clarisse a la Carmen.

-Em...jo...jo em dic Carmen. - La Carmen mai havia sortit del seu poble i no havia aprés mai idiomes, no sabia que estava diguent aquella dona.

-Vous ne comprenez pas? - li digué Clarisse amb sorpresa.

- Eh...no, no comprenc. - li digué la Carmen per acabar la conversa, ja que no entenia res.

La sirena del vaixell sonà i l'embarcació començà a moure's cap al seu destinació.Els passatgers sortien a coberta per despedir-se dels seus familiars que havien quedat a terra i la Carmen sortí de la seva cabina, per buscar l'Àngel.

En tot el viatge d'anada no el trobà, on s'havia ficat? - es preguntava la Carmen.

Pasaren els dies i la nau arribà per fi a Amèrica Central, la Carmen desembarcà sense saber encara on era l'Àngel i que s'ha n'havia fet d'ell.

La Carmen va anar al camp on li havien dit que s'havien de reunir tots els que volien treballar durant la temporada. En veure aquella immensa plantació, li vingué al cap el record de la seva terra estimada.

Tenia molta enyorança envers la seva casa, els seus orígens que ara li eren tant llunyans. Trobava molt a faltar els seus germans i sobretot els seus pares. Des de que va marxar de la seva llar, no va tornar a saber res d'ells.

-Les dones i nens a la dreta i els homes a l'esquerra.- cridà l'home que s'emblava el cap de tot allò.

La Carmen espantada, va fer el que li van dir.

Començaren a senyalar les persones que treballarien per ells, tot dient: tu si, tu no, tu si, tu no...i així fins que li va tocar a la Carmen.

Va tenir sort, la van agafar. 

Aquell treball comportava llargues hores al sol cultivant la terra, a canvi d'allotjament i menjar.

La Carmen contenta, va anar a la que seria la seva petita casa mentre estigués allà.

Quan va entrar-hi es va trobar amb dos nens petits a la cuina.
En Marin i la Renda.