F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Armin (marisa)
Escola Pia d'Igualada (Igualada)
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret (de Brian Selznick)
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.


Capítol 1:  La botiga

Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.



El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.






Era un lloc extremadament humit, segons em va explicar l'Hugo, el rellotge que tenia al seu davant feia molt de temps que s'havia parat, bé, no només el rellotge, tota la botiga de joguines semblava ancorada en un record que mai va acabar d'ésser realitat...

L'únic que li permetien veure els seus ulls desde el seu amagatall, eren quatre prestatges principals de fusta i algun que altre pasquí.

Va intentar moure's cap a l'esquerra per poder veure l'altre banda de la botiga, però res. Cada cop que intentava desplaçar-se, les seves sabates xericaven i li treien qualsevol possibilitat de veure completament aquell lloc i els seus habitants, també se li va passar pel cap treure's les sabates, però faria massa soroll. Decebut, es va asseure al terra novament i va aprofitar per agafar el seu quadern.

El va fullejar durant una bona estona, pàgina rere pàgina. Després de tot el que havia passat, se li feia indiferent aquella vella història.

Va arribar a un dels últims fulls i observà amb tendresa la fotografia d'un orangutà mascle pujat a un arbre. Potser m'ho semblava a mí, però aquell orangutà tenia dibuixat un ampli somriure al seu rostre. Semblava feliç.

L'Hugo va tancar el llibre de cop. Un soroll molt fort va fer ressonar l'establiment. Es posà de puntetes per observar que passava.

Una joguina d'animal de l'última lleixa havia caigut de cop al terra.

- Tan sols era això.- va pensar l'Hugo deixant anar un suspir d'alleujament.

El botiguer mandrosament va anar a col.locar-la. Era un home gras i corpul.lent amb masclet pellroig i amb vestimenta de safari. Del coll li penjava un collar taronja amb el que semblava, una petjada de bèl.lua.

L'Hugo observà com el botiguer no és donava massa pressa en endreçar el joguet al seu lloc, fins i tot, va començar a sacsejar-lo bruscament tot dient:

- Això era el que volies? Acabar així? Eh? - va dir amb un to de veu agressiu.

Cada cop cridava més i l'agitava d'una manera cada vegada més furiosa. Fins que en un moment de bogeria, va treure un gavinet del seu calçó i li va tallar el cap al ninot.

El botiguer caigué a terra sobtadament amb la joguina a les mans. Seguidament, començà a obrir-lo i treure-li el cotó que portava.

- On el guardes? Li vas donar a ella, oi? - va dir el botiguer desesperat.

L'Hugo estava horroritzat amb l'actitud del botiguer.

Entretant l'individu seguia esquarterant aquella joguina, l'Hugo intentà per segon cop veure l'altra part de la botiga, va desplaçar-se cautelosament davant aquella escena aterridora.

Respirà fons i donà l'última passada. Va poder veure l'altra part de la botiga: rajoles plenes de pols amb un disseny ataronjat, borrosament es podien veure notícies de fa molts anys, cartells d'animals de pel.lícules antigues i a la paret de suro grans mapes d'Àmerica, no sé de quin any podrien ésser exactament, però estaven plens de marques vermelles i rutes.

Sobtadament, el soroll provinent d'aquell rebombori, va aturar-se.

El botiguer, en canvi, havia desaparegut de l'escena. Les seves passes havien quedat marcades al terra per la gran quantitat de fang que tenien i traçaven un camí, cap a l'Hugo. Per extrany que semblés, quan l'Hugo va voler veure on acabaven les passes, observà amb detall unes lloses aixecades al seu davant. No s'atreví a mirar el que hi havia dins, ja que per les petjades del terra, es podia deduir que el botiguer estava allà abaix.

Es quedaria amb l'incògnita l'Hugo? Podría aguantar aquell misteri dins seu?

En un llampec de valentia, feu el cor fort i va decidir acostar-s'hi per veure l'interior.

El que va veure el deixà astorat. Un calfred va recórrer tot el seu cos i sortí correns d'aquell lloc.

No podia pensar amb claredat, aquella imatge torturava la seva ment i no s'ha la podia treure del cap.

Moments més tard, va apercebre's que se li havia caigut el seu petit quadern.

Va vacil.lar uns intants, començava a fer-li voltes el cap. Es preguntava si anar o no anar...

En aquell quadern tenia escrit tot el que havia succeït, no podia passar sense ell. Va girar cua un altre cop cap a la botiga de joguines per recuperar-lo. Va córrer encara més ràpid que el primer cop, sentia el batec del seu cor al coll, com si estigués a punt de sortir-se d'ell. Les cames li tremolaven de la velocitat amb la qual corria, no podia parar. Feu carrer pel mig de la gent, n'hi havia tanta que va enssopegar i caure al terra.

Abatut, aixecà el cap per veure el que l'envoltaba. La botiga estava es trobava al final d'aquell estret camí. Les seves forçes eren mínimes per no dir ínfimes. La seva respiració estava totalment accelerada, no podia més...

No va reprendre el pas fins transcorreguts uns minuts. Quan s'aixecà del terra va sentir una presència darrere seu. La seva suor es tornà freda i el seu tronc inmòbil.

- Corre Marin! - vaig dir passant-li al davant.

- Qui és aquesta nena? M'haurà confós amb algú? - es va preguntar.

Després de recobrar-se de l'ensurt s'alçà i continuà el seu rumb.

L'Hugo m'observava des de la distància amb una mirada com de no saber qui era jo. I per quina raó entrava amb aquelles presses a la botiga.

Al cap d'una estona, l'Hugo es plantà davant la botiga. Abans d'entrar s'ospirà amb calma.

Estèticament la botiga seguia igual, la mateixa composició i desordre. Les lloses encara estaven aixecades i dins estava el botiguer. De la nena, no hi havia rastre, va buscar per tota la botiga, però no la va localitzar.

De sobte, a l'Hugo li va venir un dubte...I si la nena estava allà abaix amb el botiger? Potser es coneixien? - l'Hugo no parava de rumiar, fins que una bonior va esclatar en els seus pensaments...

Semblaven les veus del botiguer i d'un animal.

Definitivament, l'Hugo va decidir baixar cap abaix. Va fer-ho amb molta parsimònia i amb cura de no fer massa fressa. Quan ja era al soterrani de la botiga obrí els ulls: no podia creure el que veia. Segons hem va explicar l'Hugo era una escena realment esgarrifant. Hi havia mil.lers d'animals per tot arreu morts i dissecats, el més preocupant és, que no eren els que ell creia que normalment es caçaven. Tots i cada un d'ells eren orangutans!

L'Hugo no havia vist mai res similar, quedà frepat davant aquella imatge.

Quan asimilà el que havia vist, va procedir a inspeccionar cuidadosament la sala, sense fer gaire xivarri per si el botiguer encara hi era a prop.

Hi havia el doble de prestatgeries que a la botiga de joguines de la planta superior. Estaven plenes de pells, dents, ossos cabells, imatges...àdhuc cossos sencers d'orangutans!

Era esgarrifant, quina ment perversa podia haver fet tot allò? - es preguntava l'Hugo.

No estava ben bé clar qui era l'autor d'aquella escena. Tot apuntava al botiguer, però potser no era així. El que era segur era que qui ho hagués fet tenia una obsessió malaltissa per aquells animals.

Els hi havia de totes mides, una gran gama de colors es barrejava amb la veritable sang freda de l'assassí. Més de cinc mil cares d'orangutans el miraven. Ell encara no s'havia adonat de la meva presència ni sabia on era jo. Però, al contrari que ell, jo portava esguardant l'Hugo des de que va entrar.



Un xiuxiueix va omplir l'habitació i deixà desconcertat a l'Hugo. Cada vegada que escoltava aquell so li semblava que provenia de llocs diferents de l'habitació.

Durant uns minuts, l'Hugo en buscava l'origen, fins que va recordar que abans de baixar havia sentit unes veus. Què seria allò que sentia?

Escorcollà tota l'habitació amb l'objectiu d'esbrinar d'on provenia aquell misteriós so.

Més tard, desesperat, l'Hugo es va recolzar a una de les parets de la sala i la son s'apoderà d'ell.





Hores més tard, l'Hugo es despertà dient:

- Encara no mare, ves a despertar la Renda, que vull dormir una miqueta més...L'Hugo estava mig endormiscat sense adonar-se'n de que ja no estava a la seva llar de feia anys, sinó que encara continuava al soterrani de la botiga.

Va despertar-se amb lentitud i esgotat, sense ganes de fer res. Va ser en aquell precís segon quan va sentir un altre cop aquell so i ara més a prop que mai, aquella veueta venia d'abaix, es va ajupir i contemplà sorprès que era una gravadora amb l'enregistrament de la veu d'un orangutà. L'agafà i l'inspeccionà. Pitjant un botonet petit es va aturar la gravació.

Un dubte li rondava el cap, la gravació que havia escoltat abans tenia dues veus: la del botiguer i l'animal. Com era que essent la mateixa gravació ara només es sentia rondinar l'animal?

Una veu greu explota a la sala com una maledicció, l'Hugo s'amaga i deixà la gravadora a sobre un moble.

El botiguer apareix per art de màgia. Amb passes lentes i sorollosses que varen fer tremolar l'Hugo. El botiguer agafà bruscament la gravadora i l'encengué. De nou es va poder escoltar la gravació de la veu de l'orangutà, el botiguer començà a cridar a la gravadora. Deixava anar crits com si l'orangutà de l'enregistrament estigués allà amb ell.

L'Hugo va quedar enormement sorprès, aquell home estava ben tocat del cap! - pensava l'Hugo.

Quan la gravació acabà, va tirar la gravadora al terra i la trepitjà, mentrestant deixà anar alguna que altre blasfèmia.

El botiguer sortí de la sala, i l'Hugo sentí com havia tancat amb clau, estaba clos allà sol...o això li semblava a ell.

Es quedà un temps quiet, aleshores va percebre una vea. Aquest cop era una veu dolça i infantil, potser d'una nena.

- Marin, anem a casa, que és tard. - vaig dir-li.

En Marin desconcertat es preguntava d'on havia sortit jo.

- Et confons nena, jo no sóc en Marin, sóc l'Hugo. - va dir en Marin.

- Marin, porta'm a casa, estic cansada i vull veure la mare! - vaig replicar-li.

- No, jo no et conec, jo no...- En Marin parà de parlar veient que jo no deixava de plorar, era un mar de llàgrimes i en Marin va accedir a portar-me a casa.

- Som-hi, que sinó se'ns farà fosc Marin! - vaig dir-li.

Tots dos vam partir cap a casa.

- I com saps el meu nom? - va preguntar-me en Marin.

- Germanet, no t'en recordes del meu nom? - vaig dir-li.

- Germanet? Què dius tu ara? - va dir en Marin confós.

- Marin! Ens hem vist aquest mateix matí i encara jugues a que no t'en recordes de mi? - vaig dir-li enutjada.

- No et conec de res, deixa'm en pau. - va dir en Marin.

- Sí que em coneixes Marin! - vaig dir-li abraçant-lo.

Vaig palpar la butxaca del seu pantalò, el seu petit bloc no hi era.

- Marin, i el teu petit quadern? On és? Sempre el guardes a la butxaca dreta i ací no hi és. - vaig dir-li convençuda.

- Com saps això? - va dir en Marin.

En Marin no sabia què pensar sobre mi, si jo era veritablement la seva germana o qui era realment?

Va, ves a buscar el quadern abans que sigui massa tard. L'únic lloc on se't pot haver caigut és a la botiga, anem-hi Marin! - vaig ir-li amb to jovial per veure si s'animava.

- Però que...i com...? - balbucejava en Marin completament destarotat.

- Tranquil, el recuperarem, anem-hi. - vaig dir encara més alegra que el primer cop.

En Marin accedí amb desgana.

Mentres caminavem, en Marin no podia parar de pensar de què i com el coneixia. El que ell no sabia, o no s'enrecordava, és que ell i jo erem germans.

Quan vam arribar un altre cop a la botiga, en Marin va decidir que hem faria entrar a mi.

- Nena. - va dir en Marin dirigint-se a mi.

- Em dic Renda, tap de bassa i sóc la teva germana, no t'ho repeteixo més.- vaig dir-li clarament.

En Marin va assentir i continuà parlant.

- Em faries un favor? - va dir en Marin amb cara de bon nen.

- El que vulguis germanet. - vaig dir amablement.

- Podries entrar tu per mi a la botiga? Tu saps millor que jo on pot estar el meu quadern, no creus petitona? - va dir en Marin amb to carinyós.

- D'acord Marin, ara torno. - vaig dir-li per acontentar-lo.

Apropant-me a la seva galta li vaig fer un petò com feia cada matí i vaig endinsar-me a la botiga.

Quan ja hi era dins, podia veure com en Marin em mirava amb els seus ulls tímids, com analitzant-me. Va llençar-me un somriure forçat tot apartant la vist de mi.

Jo sabia de bona tinta que ell m'havia fet entrar per comprovar que no tenia relació amb el pare. Pensa que no el conec...

Mentrestant rumiava on podia buscar el seu petit quadern, un soroll es va sentir a la botiga.

Vaig avançar fins el lloc d'on venia l'estrèpit. A l'últim passadís de la sala...no us ho creureu!

El pare s'havia penjat del sostre.

No vaig gosar fer un pas més, el meu cor desfet i jo vam sortir de la botiga correns.

En Marin hem va preguntar el perquè dels meus crits i plors, no li vaig respondre.

Tot seguit, en Marin entrà a la botiga per cercar que era el que m'havia espantat tant; en veure-ho va quedar petrificat davant aquell panorama.

El cadàver del pare penjava rígid, pel que semblava des de feia temps. Les seves parpelles estaven obertes, el seu coll terriblement rogenc...s'havia suicidat?

En Marin examinà l'escena i trobà el seu petit quadern amb fulls arrencats i tacats de sang.

Que hi podia haver en aquell quadern que fes que el pare estigués mort?

En Marin no sabia el que havia passat i li esgarrifava saber-ho. Però ho acabaría esbrinant.



 
marisa | Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret
 
Comentaris :
maira cn 18 març 2014
man agradat molt els dos capitol, segr que guanyes
Marisa 10 març 2014
Enemiga? jajajajaj
enemiga 07 març 2014
un oi no m'agrada gens ni mica
sapere aude 06 març 2014
segueix així... ;-P
tsssss 03 març 2014
No esta mal, la historia una mica morbosa :)
Marisa 03 març 2014
Moltes gràcies a tots i totes:))
Feia uns dies que no entrava i veure això, 531 vots i les vostres felicitacions, moltíssimes gràcies :D
oscar 28 febrer 2014
beee
paula 28 febrer 2014
bona
laurii 28 febrer 2014
soc jo la de tots els coments guariii
brr 28 febrer 2014
holi
jules 28 febrer 2014
be
maria 28 febrer 2014
molt bee
Eric 28 febrer 2014
Molt bona!
Marc98 28 febrer 2014
Quin suspens! m'encanta :)
Nuria_99 28 febrer 2014
M'ha encantat noia!
Anònim 28 febrer 2014
Brillant, segueix així.
Pere 28 febrer 2014
MOLT BONA!!!!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]