Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

A la llunyania es podia observar una casa envoltada d’arbres de fulla caduca, els nois decidits, es van dirigir per un camí asfaltat que es dirigia cap a la casa misteriosa. Una vegada allà van picar a un timbre blanc situat a l’esquerre, semblava que no hi havia ningú, però, de sobte va obrir una dona que aparentava uns 35 anys, espantada i atemorida per l’aspecte dels dos individus va tancar ràpidament la porta, però, minuts més tard es va tornar a obrir, i ara ja no era la dona, si no, un home que el contrari, els va deixar passar. Els fugitius es van assentar tímidament en un sofà petit, l’home intrigat es va dirigir cap a ells preguntant…

- Que feu en aquest poble amb la roba estripada i bruta?

- Estem fugint de la guerra de França, que ha causat la mort dels nostres pares, jo em dic Adolph i ell, es el meu germà petit, Christophe.

En aquell moment l’home es va quedar sense paraules, no entenia com la gent era capaç de matar i deixar a molts nens sense pares o matar a un nen de tan sol 5 anys no s’ha li podia passar ni tan sols una mica pel cap aquelles barbaritats.

Temps després va reaccionar i va fer una pregunta indiscreta cap els nois.

- Que va passar amb els vostres pares?

- Nosaltres estàvem a casa quan de sobte vam escoltar crits a l’entrada i vam anar corrents a amargar-nos en el soterrani que havia sota de casa, jo vaig mirar per una finestreta petita com es portaven presoners a el meus pares, era la mateixa gent que havia assaltat la bastilla. Llavors nosaltres vam decidir fugir del país, vam tenir que esperar a la nit per poder travessar la frontera pels Pirineus. Nosaltres encara que no ho dèiem sabíem que els nostres pares estaven morts.

L’home pensatiu els hi va oferir una estància a la seva casa durant un temps indeterminat, fins que ells estiguessin en condicions d’emprendre el seu viatge cap a Barcelona per trobar un treball i poder tenir una nova vida estable, lluny de tota aquella guerra que només ha portat tristeses.

Ells entusiasmats van acceptar sense pensar-ho, es van dirigir cap a las habitació situada a la planta de dalt i es van instal·lar

Un cop instal·lats i amb les seves pertinences guardades i organitzades en un armari vell que només hi cabien un parell de jerseis i pantalons, es van dirigir cap a la cuina per sopar.

Mentre sopàvem els quatre a la taula, la dona es va dirigir cap a Adolph preguntant-li..

- Com era la vostra vida a França abans que esclatés la revolució?

- Nosaltres vivíem en un palau a prop del rei Lluís XIV, els nostres pares pertanyien a la noblesa.

- Saps per quin motiu va començar la guerra? Va preguntar l’home encuriosit

- La guerra va començar quan els camperols i tota la gent que pertanyia a tota la classe social baixa, es van revolucionar contra Lluís XIV perquè era un rei que gastava els diners amb coses innecessàries de luxe i deixava el seu poble sense menjar i els obligava a pagar impostos elevats. Com no tenien ni pa ni farina per alimentar-se, es van ajuntar tots i es van dirigir cap a Lluís XIV i van assaltar la bastilla agafant-lo presoner i finalment degollar-lo juntament amb la seva dona Maria Antonieta.

La dona i el home es van quedar fascinats, desprès d’haver escoltat aquesta història, ja que ells no s’havien assabentat de tot el que passava a França.

Llavors, els nois es van anar a dormir, mentre que el matrimoni es va quedar pensant com seria el futur d’aquells nois. Després d’estar tota la nit pensant en el futur dels nois, van decidir adoptar-los com si fos un regal de Deu, ja que ells no podien tenir fills.

Al dia següent l’home va decidir dir-li al nois el que havien pensat

- Voleu que nosaltres us acollim en la nostre humil casa com si fóssiu els nostres fills?

Els nens es van quedar rumiant durant uns minuts, ja que ells no s’esperaven aquesta sorprenent notícia.

- Clar que sí. Per nosaltres seria un gran privilegi poder quedar-nos aquí amb unes persones tan bones com vosaltres que ens han obert la porta de casa seva sense conèixer-nos.