En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. Mentre observava la lluna no podia deixar de pensar en ella, en el seu rostre, en l'olor d’ aquell perfum que tant li agradava i aquells cabells que el tornaven boig. No podia deixar de pensar en la noia que s'havia convertit en la princesa dels seus somnis.

Va tornar a mirar l'hora en el mòbil un altre cop. Quan es va adonar que eren les set, es va començar a preparar per anar a esmorzar on podria tornar a veure-la.

Na Mariona s'havia passat una altra nit sense poder dormir, pensant en els ulls que no la deixen d'observar, en aquelles mans que només la volen tocar. En aquell nin que no la deixa descansar.

No aguantava més aquesta opressió que sentia al pit, necessitava contar-ho a algú en qui confiés. La persona indicada per allò era la seva companya d'habitació, la seva millor amiga, la germana que mai no havia tingut. Aquella persona era na Carme.

Va decidir apropar-se al seu llit. Es veia que la seva amiga no compartia el sofriment de na Mariona: na Carme dormia relaxadament sobre aquells matalassos vells de l'orfenat, aquells matalassos que les acompanyarien durant tota la seva joventut. Va començar a moure-la fins que va obrir uns ulls blau cel que li resultaven tan familiars a na Mariona.

-Què vols Mariona? No has vist l'hora que és ?-va dir na Carme mentre ficava el cap davall el coixí.

-Carme he de xerrar amb tu -respongué na Mariona mentre li treia el coixí de sobre.

-Deixa’m dormir encara falta una hora perquè soni l'alarma, no m'ho pots contar a l'hora de l'esmorzar?

-No, és urgent.

Una vegada vestit i preparades les coses per anar a l’institut, en Damià va anar a esmorzar. Al menjador ja hi era tothom menys na Mariona i na Carme, la qual cosa li va semblar estranya,ja que elles no acostumaven a fer tard. Va decidir no capficar-se més per allò i s'assegué amb els seus pocs amics. Era un grup de gent no massa social. Amb qui s'havia fet més en Damià era amb en Toni, l'única persona que realment sabia per tot el que havia passat en Damià abans d’acabar a l'orfenat.

Ell era l'única persona en la qual confiava i l'únic amb qui s'havia atrevit a parlar sobre el passat amb el seu pare. En Damià havia acabat a l'orfenat per culpa del seu pare, un home masclista, cruel, que tornava a casa gat cada matinada,un monstre, que li havia fet de tot a la seva mare, fins que ella s’hi va enfrontar. Aquest enfrontament li va costar la vida, a la mare, i tot passà això davant els ulls d'en Damià. El seu pare va acabar a la presó i ell va ingressar a l'orfenat, ja que cap membre de la família se'n volia fer càrrec. En Damià va anar a psicòlegs per recuperar-se del trauma, però ell no se sentia malament, al contrari. Si ho pensava amb una altra persona que no fos la seva mare li agradava, li resultava divertit, era així com creia que s'havien de fer les coses, ell creia que la dona s'havia de sotmetre a l'autoritat de l'home i l'únic que volia era a la persona que més anhelava, a la noia que sempre tenia al cap, fer-li el mateix. És més, ja li començava a fer, encara que ella mai no voldria estar amb ell.

De sobte en Damià veu passar na Mariona i na Carme. Es varen seure a la taula del seu costat. Quan na Mariona s’assegué va creuar mirades amb en Damià. Va sentir per un instant una fúria que li cremava per dins, però es va contenir i va seguir parlant amb na Carme. En Damià no va escoltar de què parlaven, però podia posar la mà al foc que era d’ ell, per les diverses mirades que li feien.

Una vegada acabat l’esmorzar, en Damià no es va poder contenir. S’aixeca de la taula i l’agafa de la mà amb força, mai no l’havia tocat, era com tocar els fins pètals d’una rosa.

-Què fas? Deixa-la estar, que no t’ha fet res, qui et creus... –va dir l’amiga mostrant-se a la defensiva.

-Només vull parlar amb ella –digué el noi, mentre rebia mirades de sorpresa– A soles –va replicar mirant a tots els presents.

-Ara tornem, Carme, no em passarà res.



Els dos nois sortiren de l’ orfenat per dirigir-se cap a l’institut.

-Què vols de mi? Ets tu el que no atura de mirar-me, d’empipar-me, de perseguir-me i de... –no va poder acabar l’oració ja que en Damià li va tapar la boca.

-Vols abaixar la veu, ens estan mirant, i a mi cap dona no em crida.

En aquell moment na Mariona es va adonar del caràcter violent i masclista del nin. Va decidir fer el que deia, ja que no volia que passés cap desgràcia. El seguí sense amollar ni mitja paraula. Va veure que girava en sentit contrari del seu destí. En aquell moment va decidir parlar.

-Cap aquí no s’hi va, a l’ institut -digué mentre entrava lentament en aquell carreró.

-Només serà un moment.

Quan ja eren al final d’aquell carrer estret i obscur, en Damià va acostar-se a ella, però na Mariona anava retrocedint cada vegada més i més.

-Acosta’t, no et faré res, però et vull dir una cosa.

-Digues-me el que m’hagis de dir o arribarem tard a l’institut.

-Mira, Mariona, només t’ho diré un pic- s’ explica mentre li apujava aquell rostre que la feia única- t’estim, et desitjo com mai no he desitjat a ningú, vull que tinguis molt present el que ara et diré: des del dia que vaig entrar a l’orfenat sabia que series meva, pot ser que no ho vegis, però estam predestinats, som l’un per l’altra.

-Què dius? Estàs boig, jo sóc meva i de ningú més –digué ella molt espantada.

-En això t’equivoques, ets meva i de ningú més. No he aturat de pensar en tu, ho faig setmana a setmana, dia a dia, hora a hora i minut a minut.