Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres





—Clar, em dic Millie —comence dubtosa—. I... Bé, no tinc cap formació oficial en moda, però des de sempre m'ha semblat un tema molt interessant. —Mentirosa! Te van a descobrir. Crida la veu del meu cap per mil·lèsima vegada en el dia, però seguisc amb una confiança fingida. —Però, si he treballat varies vegades d'assistenta, així que estic segura que puc aconseguir-ho.





Nina arqueja una cella mentres em mira amb condescendència, perfecte ara pensa que soc inútil. Però no puc permetre que em faça sentir xicoteta. Està jugant amb les puntes de les seues ungles roges i feia temps que no em sentia tan jutjada per una simple mirada.



—Explica't un poc més —diu suaument, quasi en un murmur.



I per fi arriba el moment de jugar les meues cartes, pot ser que sàpia més ben poc sobre moda, però, sí que tinc anys d'una altra formació que et permet detectar els punts febles dels altres per a així complaure'ls i per a la meua sort això se'm dona de luxe. Així que comence de nou, esta vegada més calmada, més segura de mi mateixa, perquè encara que a esta gent els atrauen els febles, que són més fàcils de doblegar, no es pot permetre confiar-li a algú així la seua vida personal.









Mentres parle, mire al meu al voltant i encara que Nina té cara de pòquer, m'adone fàcilment que està impressionada i pense que probablement deuria relaxar-me un poc perquè pot ser sospitós que algú de 26 anys tan simple com jo es desenvolupe tan bé en situacions de pressió.



—Està bé —diu Nina—. Llavors… deixa'm a veure si ho he entés. Vas acabar l'institut amb matrícula d'honor, però a causa dels problemes econòmics de la teva família no vas poder accedir a la universitat, així que mentres treballaves d'assistenta vas fer un parell de cursos en línia de comptabilitat? —diu clarament ofesa—. I penses que amb això és suficient per a treballar en una de les millors empreses de moda del moment?



—A veure —comence amb compte—. Sé que no tinc el millor currículum del món, però si que tinc estudis suficients com per a obtindre este treball i també la motivació i temps necessaris.





-Bé, pot ser que això siga cert però treballaries per a la moda, has pensat ja en tots els termes que hauràs d'aprendre per a poder sobreviure tan sols un dia de treball?



—Entenc que pot ser tot un repte, però m'agraden i de veritat que estic disposada a fer tot el que necessite per a aconseguir este treball.



—Així que tot això és per diners, ja veig. —Em mira de manera il·legible—. En eixe cas... podria considerar-ho, perquè bo, supose que no donaria bona imatge deixar a una pobra xiqueta al carrer.



I encara que tot això ho ha dit amb un to suposadament amable, no puc evitar pensar que s'està burlant de mi, però què se li farà, esta dona va nàixer amb una cullera de plata en la boca i encara que tot el que li estic dient siga una farsa, no vol dir que mai haja passat ni un dia dur en tota la meua vida. Però és clar que a la gent com ells només pensa que les persones amb menys quantitat de dineres que ella són com una pedra en la sabata, només servixen per a molestar i en casos com este, fer-te tot el treball.



—Ja, supose —dic sense molta emoció.



—Bé, Millie, fins ací esta meravellosa entrevista i en el cas que t'acceptem… Et cridarem en les pròximes 24 hores i en el cas que no… supose que et el dirà el pròxim assistent — diu sense molta gràcia.





Déu meu, hui no pot anar pitjor. M'estic calant mentres vaig a la meua casa per culpa de la punyetera pluja, no em queda dinar a casa i dubte molt que em contracten. Al principi no estava molt segura de què estava fent ahí, però creia que després l'havia aconseguit millorar. Però és clar que no ho he fet amb la meua valentia, en tot cas, ho he empitjorat. I no sé què pensar sobre el final, a veure, m'ha insinuat que si em contractava era per pura caritat.







* * *





Així que ací estem, porta tot el dia plovent, així que no he eixit a fer la compra i m'ha tocat demanar dinar xinés una altra vegada per a sopar. No em malinterpretes, no tinc cap problema amb els xinesos ni amb el seu menjar, però preferiria estar menjant-me un plat de sopa calenta en el meu sofà amb una manta. Així que quan m'arriba una crida, pense que és el repartidor.



—Hola? Qui és?



—Hola, Millie —diu una veu familiar—, soc Nina Winchester i et cridava per a anunciar-te que estàs contractada. Comences oficialment demà a les 9.00, però et vull veure en la porta de la meua oficina a les 8.30.



—Nina! No pensaves que eres tu la de la crida, clar demà seré ací a eixa mateixa hora.



—Perfecte.



M'acaba de penjar abans que em donara temps a respondre? Sí, efectivament, ho ha fet. Supose que una altra persona en el meu lloc estaria saltant d'emoció, perquè bo, m'han contractat en una de les empreses més influents del moment, però el més emocionant que m'ix és un sospir cansat. De tota manera hauria de cridar al meu cap, perquè és ell el que m'ha ficat en aquest embolic i a vore si es deixa la cara de pocs amics a casa. Sense pensar-ho molt, marque el seu número.





—Millie? Què vols a estes hores, dona? L'horari laboral ja s'ha acabat, per si no t'havies adonat.



—M'han contractat —dic ràpidament—. He anat a l'entrevista este matí i Nina m'acaba de cridar. Vol que comence demà a les huit i mitja.



—Molt ben fet, Mills! —diu el meu cap amb orgull—. Però recorda, no et desvies de la missió, encara no coneixem bé a eixa dona i no sabem el perillosa que podria arribar a ser