El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.



Quan arribo dalt de la fortalesa contemplo les fredes terres que em van veure néixer fa quinze anys. Unes terres molt apreciades per la gent del voltant i que per mi sol són les terres on he crescut i he viscut tota la meva vida, o millor dit on he patit tant. I si avui, l’atzar decideix que sigui reclutada per lluitar per aquestes fredes i cruels terres, jo ho faré, no perquè vulgui lluitar per aquestes terres, sinó perquè per fi tindria una excusa per marxar d'aquest maleït lloc que tant mal m’ha fet.

No puc evitar mirar enrere i pensar que tota la meva vida l’he passada entrenant. Quan era petita els altres nens no volien jugar amb mi i jo abocava aquelles estones a aprendre música, a lluitar i a defensar-me. Gran part de la meva infància la vaig passar sola, vaig créixer pensant que calia estar preparada per qualsevol cosa. Espero que aquestes últimes hores siguin tranquil·les, un últim moment per respirar abans que arribi el moment del reclutament, uns instats abans que se sàpiga quina ànima serà la representant d’aquestes terres.



Agafo l’arc i el miro, intento deixar enrere la ràbia infinita per tots els mals moments i l’acarono, el meu arc, que m’ha acompanyat durant tants anys. Encara recordo com el vaig fer, amb les meves pròpies mans per aprendre a defensar-me. Mentre tots els nens jugaven a pedretes, jo estava en un racó fent les meves pròpies armes. Ara penso que teníem formes molt diferents de passar el temps, i que això també ha fet que jo sigui com soc ara.



Obro la motxilla de lona i en trec la lira, una relíquia familiar que m’acompanya des que ma mare me la va donar el dia que la van triar perquè anés a lluitar, en un altre temps, ella havia sigut l'escollida per lluitar per aquestes terres.



Abans que se l'emportessin, quan jo tan sols tenia 5 anys em va dir:

• -Delia Sol, filla meva vull que guardis aquesta relíquia familiar. Aquesta lira que sempre ens ha mantingut sans, tingues-la sempre a prop i quan sentis que et fallin les forces i no puguis més, toca la melodia dels nostres avantpassats i veuràs que estaràs més segura. Confia en ella, protegeix-la com ella ens protegeix, no la perdis mai de vista, i sobretot mai la deixis a ningú..

Torno a passar els meus dits per aquell instrument i escolto una altra vegada la seva melodia, la mateixa que em cantava cada dia la meva mare per posar-me a dormir. Però des de fa 10 anys la tornada ja no em resulta dolça com quan la tocava ella, sinó que té una tonalitat agredolça, aquell so em recorda a ella quan encara estava amb mi.



Just quan acabo de tocar-la, sento les campanes del reclutament, aquesta és la senyal que esperava, ja és hora d'anar cap a la plaça Major.



Així que guardo amb molta cura la lira a la motxilla de lona, agafo l’arc i començo a baixar la fortalesa de pedra que envolta aquestes terres, vaig cap a la plaça Major pensant que amb molta sort serà l'últim cop que veig aquest indret.



Quan arribo a la plaça Major tothom ja és allà esperant el veredicte final, el que pot decidir la vida o la mort d'un de nosaltres.



Busco un lloc on situar-me i vaig a parar als bancs que hi havien preparats perquè la gent es pogués asseure abans del veredicte.



Al cap de poca estona, arriba l’alcalde, per fi sabrem qui representarà les nostres terres.



Al bell mig de la plaça hi ha un escenari, amb un altar decorat de manera solemne, es pot veure un bol enorme, en el que hi ha dipositat tots els noms dels habitants. Quan tornen a sonar les campanes, l'alcalde puja a l’escenari i diu:

• -Per fi el Gran dia ha arribat, avui és el dia del reclutament, un dia que per un de vosaltres podrà ser l’últim dia que trepitjarà aquestes terres, sense més demora que comenci l’elecció.

Mentre l'alcalde remena els noms dins del bol, el meu cap pensa en tots els moments que he viscut aquí.



L’alcalde treu la mà del bol i mira el paper, amb el nom d'aquella persona “afortunada” que representarà les nostres terres, tot i que jo no les senti gaire meves. Després de llegir-lo, s’apropa al micròfon i va diu:

• -La representant d’aquest any serà la Dèlia Sol.- aixeca els ulls del paper i satisfet, em mira fixament mentre acaba de parlar- Prepara’t que demà marxaràs per a lluitar per nosaltres. Però ara et demano que pugis a l'escenari perquè tothom pugui veure a la nostra…. heroïna.

Després de sentir el meu nom, hi ha uns instants de silenci, i després els aplaudiments alliberats de tots els que no han sigut escollits. Jo acato la seva ordre, m’aixeco del banc i em preparo per al que sigui que hagi de passar, em dirigeixo cap a l'escenari, i en ser dalt, miro les cares de la gent. Ningú se n’amaga, estan rient, no plorant com haurien fet normalment. Aquell menyspreu no se’m fa estrany, però aconsegueix fer-me mal un altre cop.

Em ve al cap la paraula amb què s’havia referit a mi l’alcalde, heroïna. I penso que aquella gent no em veu com una heroïna. Veuen a la nena que han ignorat i menystingut, i que ara l’atzar ha volgut que sigui ella la que hagi de lluitar per ells. Quinze anys i el destí m’escull per gràcia de Déu per lluitar per unes terres que ni estimo ni m’han estimat, hi he crescut i prou. Ells han tingut la sort de costat, no els caldrà anar a la guerra, ni ells ni les persones que s’estimaven. Jo hi aniré en el seu lloc.



Per sort, aviat s’acaba la cerimònia i puc tornar a casa meva, a fer-me la maleta, ja que a la tarda marxaré per anar a lluitar.



Quan arribo a casa, reflexiono amb tot el que ha passat en les últimes hores i torno a entonar aquella melodia amb la lira, quan la melodia s’acaba, em sento més segura, i acabo de preparar la motxilla que m’acompanyarà durant el viatge.



Just acabar de tancar-la, sento que truquen a la porta i penso que els guàrdies encarregats d’acompanyar-me arriben molt aviat, ja que m’havien de venir a buscar a les 12 i només eren tres quarts.



Vaig a rebre la guàrdia, però per sorpresa meva al llindar de la porta no hi havia pas els guàrdies sinó la gent d'aquelles terres que em venien a dir adeu amb dolços, notes, menjar dient que moltes gràcies per representar les nostres terres, em deien que era molt valenta i que m'apreciaven i que m’estimaven molt.



Que M'ESTIMAVEN molt, a mi, a la Dèlia Sol, una nena que porta sola des dels 5 anys i que cap d'aquestes persones li ha fet mai costat, més ben dit m’han exclòs, m’han fet sentir com si no fos desitjada per ningú, que quan més ajuda havia necessitat, més a la merda m’havien enviat. I ara m’omplien de mentides. Ara em portaven el menjar que no m’havien donat quan amb 5 anys em vaig quedar sola i vaig haver d'aprendre a caçar per alimentar-me, per sobreviure.



Parlaven d’injustícia, que el món era injust deien, i que ells em parlessin d'injustícia em va fer molta gràcia. I ara és la mateixa gent que quan els hi convé m’utilitzen per al que volen. I aleshores ho vaig veure clar, segur que havien manipulat el vot perquè sortís jo. L'única que sé defensar-me de totes aquelles bèsties.

Vaig aguantar-me les ganes de cantar-los-hi les quaranta i dir-los-hi tot el que em van fer com si no ho sabessin prou, però els hi vaig dir:

• -Moltes gràcies per tots els vostres missatges bonics, però no em calen, no necessito les vostres disculpes de merda.

I després els hi vaig tancar la porta a la cara i em vaig limitar a esperar el meu destí.



A les 12 en punt ja tenia la motxilla de lona plena de municions i la lira també era dins, vaig agafar l’arc i el buirac ple de fletxes, i en pocs segons ja tenia la guàrdia a les portes de casa meva i em portarien cap a la batalla.



Quan vaig arribar on havia d'arribar, vaig veure molta gent igual que jo confosa per tot el que passava, ja que no em van portar a un lloc que semblava un camp de batalla sinó davant les portes d'una estranya edificació.



Quan vaig arribar allí els que m’havien acompanyat em van deixar sola davant les portes d'aquella estranya edificació i abans de marxar em van dir:

• -Recorda. No estàs sola. Hi ha molta més gent com tu .

Tan bon punt van marxar, em vaig quedar sola pensant el que havien dit i finalment em vaig atansar a aquelles portes per veure el que amagaven.

Pensava en què podien amagar i en el que em van dir els acompanyants que m'havien dut fins allí. Després de donar moltes voltes a l'assumpte de trucar o no a la porta, ho vaig fer, i just després va aparèixer una figura d'un to iridescent amb una veu harmoniosa i em va dir:

• - Siguis benvinguda jova guerrera, siguis benvinguda a un lloc on podràs ser qui vols ser sense cap restricció. Només tinc una pregunta per vostè abans de deixar-la entrar com es diu?

Vaig quedar-me perplexa durant una bona estona fins que li vaig contestar:

• -Em dic Dèlia Sol. Què li podria preguntar qui és vostè?

La figura em va dedicar una petita rialla i em va contestar

• -Clar que sí, soc Philophrosyne l’esperit de l’acollida i jo et dono la benvinguda jove guerrera a la terra dels déus.

Quan l’esperit va dir això aquelles portes es van obrir de bat a bat i vaig poder observar el que s’amagava darrere.



El que es podia veure era una ciutat de color mabre on es podia observar gent passejant tranquil·lament pel carrer i els nens jugant com si no passes absolutament res, el món no semblava estar a punt d’acabar.



A les portes també hi havia un centaure que em va preguntar:

• -Ets la Dèlia Sol?

Jo li vaig contestar:

• -Sí, qui és vostè?

El centaure em va contestar:

• -Jo soc Quiró, mestre dels semideus i ncarregat d'ajudar-los a canalitzar tota la seva força i poders, i segons el que tinc entès a partir d'avui mestre teu, jove semideessa.

Em vaig quedar perplexa, com que semideessa, com que jo era una semideessa. Li vaig respondre:

• - Com que jo soc un semideu? Si a mi m’han enviat per a lluitar.

Ell em va dedicar una rialla i em va contestar:

• -Sí, ets una semideessa això significa que ets filla d'un déu grec o ha estat vida per un. I això de la lluita és un encobriment, per protegir-vos a vosaltres i que sou de veritat dels altres, ja que molts semideus correu perill, ja que molts de vosaltres teniu poders sobre naturals que si algú que us vol fer mal se n'adona pot utilitzar-vos per fer mal, i això del dia del reclutament es fa quan saben segur de l'existència d'un semideu i fer les mesures per portar-lo fins aquí perquè no sospitin res.

Ja en vam tenir prou amb un cop, que els mortals es van adonar que existíem i van capturar a molts de nosaltres per tindre'ns captius per allò que som, i per què això no tornes va decidir fer aquest sistema per protegir-vos dels mortals, per només aquesta raó.

• -Això vol dir que ma mare també era una semideessa?

• -Si la teva mare també era una semideessa, i una de les millors.

• - Quiró una pregunta ma mare és aquí?
  
  
  
  -No, ta mare ja no és aquí, ta mare la famosa semideessa Helena Sol encara no ha tornat d'una missió que vam organitzar en la qual es van infiltrar 10 semideus com ella, a les bases dels Mortals per intentar descobrir perquè els mortals volien atrapar tants semideus. I pel que sabem ella i els altres 9 semideus van ser atrapats, però no sabem si són vius o morts

En sentir allò tant devastant vaig quedar-me perplexa, ja que el que acabava de sentir em deia que no podria saber si ma mare estava vida o morta, i que hi havia un mal superior que ens volia fer mal, més del que ens n'han fet.

A risc de tot li vaig preguntar.

• -Perdona Quiró. Què faig aquí?
  
  
  
  -Segons el que tinc entès has sigut enviada aquí per aprendre tècniques de defensa i atac tam amb armes de cos a cos, com a atacs de llarga distància, aprendre a controlar els teus poders i a desenvolupar-los.

• -Com que poders, de quins poders estàs parlant?

• -Els que teòricament ja hauries de tenir- va dir Quiró amb un to confós, que tens algun objecte que sigui especial, potser de significat?

• -Si en tinc un, per què ho preguntes? Què és molt rellevant un objecte?

• -Sí que ho és, encara que no semblo. Perquè en algunes ocasions els poders poden venir d'algun objecte. Que per alguna casualitat en tindries un, i si el tinguessis el podria observar?

No sabia si ensenyar-li la Lira o no, ja que tota aquella estranya situació m'estava deixant confosa, més del que n’estava. Com es podia entendre que un deu m'hagués regalat poders o que fosa familiar d'un o fins i tot filla d’un. Vaig recordar el que em va dir la meva mare que no deixes la lira a ningú i que me la quedes per jo. I li vaig dir:

• -Si, sí que tinc un objecte que quan el faig servir em noto més poderosa l’objecte és una lira que em va donar la meva mare, no sé si té alguna cosa a veure.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  -Clar que sí, tot té un significat. Ara si em permets deixar-me acompanyar-te on viuràs i on et vindré a buscar demà la mati per començar el teu entrenament com a semideessa.

Em vaig preguntar quin significat tenia jo en aquell món de semideus i semideesses, mentre en Quiró em guiava cap on viuria la resta de la meva vida teòricament en un lloc segur per a gent com jo.

Vam veure gent entrenant esgrima, tir amb arc, gent llegint tranquil·lament, nens sortint de les escoles, també adolescents de la meva edat sortint d'instituts, Adults sortint de lloc de feina anant cap a les seves famílies, si és que en tenien, També vam passar per davant d'una residència on al parc del costat vaig poder observar una colla de padrins assentats en uns bancs mirant la posta de sol, contemplant un altre dia en la terra on eren acceptats vam seguir caminant fins a arribar a una casa tota blanca, que a la porta hi deia propietat de Dèlia Sol, quan la vam obrir vaig poder veure una casa especialment per mi. Quiró em va dir:

• Aquí serà on viuràs, i demà a primera hora et passaré a buscar per ensenyar-te els voltants i posar-te al cas de la teva vida. Ten alguna pregunta que em vulguis fer mentre soc aquí.

Em vaig quedar callada perquè tenia por del que anava a contestar, o que no sabia si la pregunta que li anava a fer si ell me la podia respondre, o no sabia si ell sabia la resposta. Així que quan estava a punt de marxar per la porta vaig decidir obrir la boca per formular una frase:

• Si, sol que en tinc una has comentat que era una semideessa, però la meva pregunta que qui, qui és el deu o deessa que m’ha donat la seva benedicció?
  
  
  
  Estimada Dèlia això és una cosa que hauràs de descobrir tu sola. Descans que necessitaràs l'energia per a demà. Tinguis bona nit
  
  
  
  Bona nit Quiró

Quan ja va marxar per la pota vaig caminar per la casa intentant aprendrem els racons i vaig trobar en el punt més alt de tota la casa, en una espècie de torre enfocada cap a llevant on hi havia l'habitació. Vaig obrir la porta i vaig veure una habitació feta a mida per jo com havia imaginat. Estava equipada amb tot fins i tot hi havia un lloc on podia deixar l’arc i el buirac i un lloc on podia deixar aquella apreciada lira. En un racó de l'habitació hi havia un llit, damunt del llit vaig trobar una bossa de coure amb una nota de part de Quiró que hi deia: Bossa per a quan hagis d'anar a l'institut per a semideus.

Vaig seure al llit intentant pair tot el que m'havia passat en les últimes 24 hores havia passat de viure en una societat en el qual em sentia exclosa, i ara seva en la meva pròpia casa en un llit amb una motxilla d'un institut, un lloc on suposadament hi haurà persones com jo, persones iguals, que també hagin sentit el mateix que jo, persones que de molts llocs no se senten acollits pels pilars de les cruels societats de l’actualitat.



M'adono que soc en un lloc on crec que per fi puc estar bé acceptada entre iguals. Encara assimilant que m’han dit que soc filla d'un deu



M’estiro pensant en quin deu podria ser familiar meu i quina relació ha de tenir la lira amb tot això, ja que en Quiró li donava molt interès, i decideixo alçar-me d’una revolada i agafo la lira de la motxilla de lona. Començo a tocar la melodia i passa una cosa per sorpresa meva de la lira comença a sortir uns fils de llum de color or i em comença a envoltar tot el cos, començo a sentir una energia diferent del meu cos que em fa parar en sec i deixo caure la lira damunt del llit, de dins la lira surt una llum que em deixa cega.



Quan torno a obrir els ulls em trobo una metxa de cabells rossos baixant de la meva normalment negra cabellera que com comprovo segueix igual, però amb una metxa rossa, després em miro les mans i els braços i veig al canell dret un tatuatge d'un sol.