Sempre he pensat que les coses són molt millor cara a cara, no amb tanta ximpleria de lliscar amb un dit cap a l’esquerra o la dreta,inventar-te completament la teva vida: “mai sabrà que no tinc un Ferrari, no em coneix”, “ell no sap que aquesta foto està editada, no m’ha vist a la vida real”, no sé, em sembla tot una mentida, però igualment, com em passa amb totes les modes, vaig caure, m’ho vaig instal·lar més que res per curiositat, permatar el temps que em passava avorrida al saló de casa meva mirant el blanc sostre els dies de fred, com avui.



Entro a l'app, primera persona: “Marc, vint-i-dos anys, Mallorca”, surt amb una foto a un cotxe de gent… com podria dir-lo?, gent corrent, i llisco cap a l'esquerra, abans de terminar la frase, següent persona: “Adrià, vint-i-quatre anys, Girona”, a la foto sembla un tipus interessant, va bé vestit, amb els cabells pentinats i rellotge de marca, em fico al seu perfil amb la sorpresa que treballa a un supermercat, quina decepció m’he emportat, llisco per última vegada amb esperança de trobar alguna cosa mig decent, “Gabriel, vint-i-tres anys, Barcelona” Molt millor!, penso sorpresa, aquest noi sí que m’agrada, arreglat, però no massa, alt i prim amb un somriure franc, al seu perfil diu que és universitari i que viu a Barcelona com jo, llisco cap a la dreta facen-li un "like", m'oblido del tema i vaig a preparar el sopar.



Continuo amb la meva rutina diària durant uns dies fins que rep una notificació inesperada d'en Gabriel, jo també li havia agradat a ell! Ja ni me'n recordava, decideixo manar-li un missatge agradable de salutació.

L'endemà era dilluns i jo començava la universitat a les 10:00 del matí, estudio Arquitectura amb la meva amiga Anna, i quan vaig arribar ella estava allà esperant-me amb un gran somriure encara que continuava mig adormida:

-Hola, Olívia!, has estudiat per l’examen?,

L’EXAMEN!, m’havia oblidat completament, havia passat tot el cap de setmana a aquella aplicació i no havia tocat ni un llibre. L’examen era de matemàtiques, no va anar tan malament com imaginava, aproximava un 6 o 7, vaig respondre totes les preguntes, però malgrat que hi havia alguna errada, però la veritat és que el meu cap només podia pensar en una cosa: el missatge que li havia enviat a Gabriel la nit anterior, sobretot, si m’havia contestat. En acabar les classes vaig treure el mòbil de la motxilla molt entusiasmada, però en desbloquejar el mòbil… res, ni una notificació d’en Gabriel.

-Estàs bé, Olívia?- em va preguntar l’Anna una mica preocupada, la decepció a la meva cara era evident. Vaig assentir amb un càlid somriure mentre guardava el mòbil una altra vegada. El meu cap continuava pensant perquè en Gabriel encara no m’havia contestat, “Ell també va a la universitat, potser tenim horaris diferents”, “potser no sap que contestar-me” em deia a mi mateixa.



Finalment, a la tarda vaig tornar a obrir l’aplicació, i aquesta vegada sí! Un missatge seu!



“Hola, Olívia! Què tal t’ha anat el dia?, no havia pogut respondre't abans perquè estic molt enfeinat amb un treball de la universitat, per cert, he vist que tu també estudies, però jo soc més del costat de les lletres que dels números 😉😂”.



Em va agradar el seu missatge, despreocupat i amb una mica d’humor, vaig pensar una mica que contestar-li per no semblar massa intensa, i finalment li vaig contestar:



“Hola, Gabriel! El dia ha anat bé, encara que he tingut un examen i no anava gaire preparada, però crec que l’he salvat. De què tracta el treball que estàs fent?”



I així durant els dies següents, això no era res propi de mi, parlar cada dia amb una persona de la qual realment no sé res, sempre he sigut l'atacant més gran d’aquest tipus d'aplicacions, no entenia com algú podria connectar amb altra persona mitjançant una pantalla, fins ara.