Capítol 1. El Preu de la Veritat
La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.
El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ell!
La Joana, l’Enric i la Ruth eren amics des de primària i ho compartien tot: les vacances, les amistats, els moments dolents i a vegades també la roba.
La Ruth sempre era el centre d'atenció, destacava per la seva intel·ligència, empatia i per la seva amabilitat. Era un sol d’al·lota i la més guapa de la classe.
La Joana admirava a la Ruth, l’estimava i l’ajudava quan era necessari, però sempre hi havia en ella una fosca ombra d’enveja que darrerament havia arribat a un punt insuportable. Ja no aguantava més, necessitava esclatar i no demanaria permís a ningú, traspassaria els límits de l’amistat que la unien a la Ruth i a l’Enric. Aquest era la peça d'unió i equilibri del trio, sempre escoltava, compartia i feia de germà gran.
Aquell matí es varen saltar les primeres hores de classe per anar a esmorzar al seu bar de confiança. Feia una estona que parlaven de coses banals, però la Joana i l’Enric havien notat que la Ruth estava molt preocupada i nerviosa. Semblava que volia dir alguna cosa important.
L’Enric va ser el primer a reaccionar. Li va agafar la mà i va somriure per intentar tranquil·litzar-la, però es notava la seva preocupació.
–Ruth, sabem que ens vols dir alguna cosa, què et passa?
La Joana es va fixar més en les seves mans unides que en la situació. Això li va causar molèstia i gels. Mai havia entès per què l’Enric es fixava més en la Ruth que en ella, si ella sempre l’havia prestat l’atenció que cercava en la Ruth.
–Us volia explicar una cosa fa molt de temps, però no sé com reaccionàreu – no els mirava ni als ulls, tenia la mirada fixa en terra.
–Sigui el que sigui pots comptar amb nosaltres, som els teus amics – li va tornar a somriure abans de girar-se cap a la Joana. – Oi que sí?
La Joana va assentir mentre li mirava les mans. La Ruth va sospirar i per fi va començar a parlar.
–Després de deixar-ho amb en Martí, em vaig adonar que mai havia estat enamorada d’ell, ni de cap dels nois amb els qui he estat – la Joana i l’Enric es van mirar estranyats.
–Ves directe al gra – va dir la Joana, enfadada per la seva forma de voler cridar l’atenció i voler fer-se la interessant.
–Sóc lesbiana – va dir la Ruth, nerviosa.
La Joana es va alegrar molt i va deixar de mirar-li les mans. L’Enric va llevar la mà molt ràpid, va mirar ràpidament a la Joana per veure si ella també l’havia escoltat i es va quedar molt trist mirant-la a la cara. A la Joana això li va enfadar molt, perquè segurament la Ruth sabia que ell estava enamorat d’ella i només ho feia per fer-li sentir malament.
–No és cap problema, Ruth, no t’has d’avergonyir del que ets – va dir la Joana pacíficament mentre la mirava amb cara que era una cosa dolenta.
L’Enric es va quedar paralitzat sense saber què dir. Les dues amigues el van mirar per veure què deia.
–Estic molt content per aquesta notícia, però no ho pot saber molta gent, ja que no ho acceptarien – va dir l’Enric agostat i trist.
La Ruth es va sentir molt alleujada, ja que pel que ella havia notat els seus amics no s’havien enfadat ni l’anaven a tractar diferent.
Es van aixecar i van tornar a l’institut. Quan hi varen arribar era l’hora del pati. La Joana va adreçar-se a un grup de companyes seves que envidiaven a la Ruth per ser la més guapa de l’institut.
–Sabíeu que a la Ruth li agraden les al·lotes…? – va dir la Joana amb un to burlesc a les seves companyes.
– Que dius! Ja, ja, ja!, ara tothom ho sabrà – va dir l'Úrsula, la líder d’aquell grup mentre les altres se'n reien del que deia ella.
La Joana es va sentir una mica malament després de contar els hi aquell secret, però ella seguia pensant que s’ho mereixia, per tot el mal que li estava fent a l’Enric. Ella pensava que l’Enric estaria agraït i content pel que havia fet.
