La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra. El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella! ‘Això era l'únic que recordava na Joana’. Després de tindre aquell record, els seus ulls es varen omplir de llàgrimes. Es va fixar en només un racó que hi havia al seu costat, aquell racó que estava oblidat des de feia molt de temps. És allà on va recordar els moments exactes on ella va ser o molt feliç… Després d’aquella pluja de records tan meravellosos es va aixecar del seu lloc i va agafar un objecte petit molt especial per ella, que era una mena d’esperançar per tornar a ser na Joana de sempre.

Aquell objecte tan meravellós era una capsa petita de color morat, amb moltes fotografies: a una d’aquelles fotografies es trobava una imatge d’ella amb una persona molt especial i important. Una persona que li havia canviat la vida per complet. En la fotografia es mostrava un noi amb els ulls d’un color verdós, i un somriure molt gran, una vestimenta clàssica…

Aquell noi era Lucas, el seu gran primer amor i inolvidable.

Els records començaven a reviure en la seva consciència i part de la seva ànima.

Algunes converses íntimes, alguns dies en què ho havien passat malament, quan les circumstàncies els havia separat; però, també va recordar que Lucas el va ajudar a ser la dona que era ara, ja que tot i la distància i el dolor, el que havien viscut els dos junts era real i molt intens per a ells; és a dir, això els donava algunes esperances. Per a la Joana, cada fotografia tenia una història diferent, però al mateix temps tenien en comú un somriure i una mirada sincera. De seguida va trobar un sobre petit amb un cor i un color groguenc, un poc cremat per alguns extrems, pel pas del temps. Joana va obrir el sobre: Per la forma en què estava escrita, na Joana va sebre de qui era; era una carta d’amor, de Lucas.

“Hola, Joana,

Aquesta carta és per tu. Conté tot el que m'ha costat dir-te cara a cara. Primerament, tot i la distància, mai he pogut esborrar els meus sentiments cap a tu i, tot el que vas significar per a mi. Si mai et trobes aquesta carta, espero que et recordi que, malgrat tot, el nostre amor va ser una cosa real i autèntica,una cosa d’altre món.

Recorda que una part de mi sempre serà teva.

Molts petons per a tu 🖤 ".

Joana va tancar la carta. I es va donar compte de moltes coses: una d’elles era aquell passat que encara vivia dins d’ella, que encara li perseguia. També es va donar compte que aquell racó oblidat era una mena de lloc amb molts records polits, records que necessitava per superar-ho tot. Era un racó ple d’ajuda i felicitat. Es va aixecar i va deixar la capsa al seu lloc. Es va quedar pensant una bona estona.

Finalment, després d’haver estat pensant, es dona compte que no podia seguir així, d’aquesta manera. Així que va decidir canviar. Tornar a mirar endavant. Es va fer una idea al seu cap de tornar a ser aquella dona del passat, aquella dona que sempre tenia un somriure gran, i unes esperances meravelloses. Aquella dona que volia tornar a ser na Joana real, ja que es va donar compte que tot el que havia passat fins ara la va fer encara més forta. I això era un punt positiu per ella.

Es va sentir com era abans, això i amb més esperances de connectar amb el món que havia deixat durant un any complet.

Es va canviar i va decidir tornar ha sortit i afrontar tots aquells records i moments que abans evitava.

L’aire fresc omplia una part dels seus pulmons i feia que els cabells es moguessin per un costat i l'altre… Mentre anava somrient. Aquella sensació de tranquil·litat havia tornat.