LA COSINA GRAN





Capítol 1. La reaparició més inesperada.

El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.



Dos mesos abans d'haver-se'n anat dePackordl'havia contractada l'empresa més gran que ha tingut mai aquest poble, la companyia delsStoddard, és una empresa familiar, com totes les d'ací, però, ha tingut molt d'èxit, es dediquen a criar cavalls de carreres i es veu que fan una fortuna. Al poble ens beneficia que estiguen ací, fan donacions a l'ajuntament per fer construccions i facilitar-nos la vida. Ella estava molt contenta amb el treball, indirectament ajudava a la millora del poble i s'emportava un bon pessic de diners a casa.
A més, tenia molt de temps lliure, treballava de huit del matí a sis de la vesprada i als matins, abans d'anar a treballar anava amb mi al forn i deixàvem tot el pa preparat per al llarg del dia. A la tarda, agafàvem les bicicletes i ens posàvem a pedalejarfinsarribar aBauerly, un poble que es troba a deu quilòmetres dePackordi tornàvem. Arribàvem famolenques i per sopar, anàvem al forn familiar, que es diuBaxter, com el nostre cognom, i ens menjàvem un entrepà de pollastre amb el pa que havia sobrat del dia.
Un dia, vaig anar com de costum al forn al matí i no va aparéixer, vaig suposar que estava malalta o s'havia adormit. Com no la vaig veure en els següents dies vaig optar per pensar que es trobava malament, però, quatre dies després se'n va anar del poble deixant només enrere una carta dient que volia viatjar, explorar i viure aventures.
Jo no m'ho podia creure, sempredéiemde viatjar però, juntes. Em va estranyar molt que haguera pres aquesta decisió, però la lletra de la carta era ferma i cuidada, si l'hagueren forçat a escriure-lahaguerasegutmés il·legible i apegada. A més, havia fet l'equipatge i l'habitació estava ordenada, ningú l'havia forçada a anar-se'n. Això explicava el seu comportament, com es va distanciar de mi, volia anar-se'n tota sola i no sabia com dir-m'ho. Tot i això, respectava la seua decisió, com també ho faig ara, però, m'haguera agradat un comiat com Déu mana. Laseuadesaparició em va deixar feta pols. No m'imaginava una vida sense els viatges en bicicleta i els entrepans de pollastre amb ella. Així i tot, la carta que vam rebre em tornà lail·lusióde veure-la un altre cop.



Aquell dia era el que jo més esperava des de feia dos anys. M'estava posant el vestit que havia preparat per al retorn de la Tina, per al que possiblement seria el millor dia de laseuavida, s'anava a unir en matrimoni amb la persona a la qual volia, una persona queningú noconeixia.



Aplegarem a l'esglésiaon ens havia citat a tots. Els nervis m'estaven matant. Després demitja horadins de l'església, les grans i antigues portes s'obriren. En aquell moment, els records dels passats anys feren que les llàgrimes s'acumularen als meus ulls i,al cap de poc temps, estava plorant. La Tinaestavapreciosa amb el vestit blanc que li feiaparèixerun àngel, però tambéestavamolt diferent, s'havia canviat el color dels cabells, ara els tenia blaus. El seu aspecte no semblava com m'esperava,estavamés bé trista, però no em vaig fixar massa en això,preferia gaudir de laseuareaparició i potserpoguéremrecuperar tot el temps quehavíemestatincomunicades. No em vaig adonar que lacerimòniahavia començat fins que una veu desconeguda digué:

- Avui, Tina, m'entregue a tu com a marit, amic i amant. Seré lateuaroca, lateuabrúixola quan nosàpigueson anar i l'espatlla on recolzar-te quan més ho necessites. A partir d'avui caminarem junts per sempre. Et vull com a ningú.



L'home pareixia sincer, encara que l'expressió de la Tina deia tot el contrari. Quan lacerimòniaes donà per finalitzada, em vaig apropar a lameuacosina, que em va rebre amb una abraçada. Després de tant de temps, els seus braços em donaren la calidesa quenecessitava. Em vaig criar amb ella, i per tantmai noens havíemallunyat tant.



-Ona m'has d'ajudar! – em va dir la Tina.



Parlà amb un to de veu que em provocà una gran preocupació.



-Què t'ocorre Tina? Per què te'n vas anar sensemi? Pensava queanàvemarecórrerel món juntes.



-Per favor Ona, aquest no és el moment. Necessite que ens n'anem d'ací, estem en perill. T'ho explicaré quan estiguem prou lluny.



Aquellaconfessióem semblà la cosa mésestranyaque lameuacosinapodriahaver-medit la primera vegada que ens veiem després d'un parell d'anys sense saber res d'ella.