CAPÍTOL 1: La xica misteriosa

El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat trobadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere.

La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.



El poble estava molt sorprés pel que havia passat, així que van decidir contactar amb la policia i veure d’on venien aquestes invitacions tan misterioses. Per un altra banda, la seva família estava molt afectada per què pensaven que mai més sabrien res d’ella. Passaren uns dies i la policia va contactar amb la família de Tina per a informar-los de totes les dades que havien recollit, ells volien reprendre el cas de Tina i van contactar amb els seus coneguts per recaptar més informació del que havia passat fa ja dos anys.



Van decidir començar a parlar amb alguns dels seus amics:

(La policia entrevista a la seva amiga)

Policia: Hola com estàs? Et vaig a fer algunes preguntes sobre el cas de la teua amiga Tina. Comencem. Quan va ser l’última vegada que la vas veure?

Paula: L’última vegada que la vaig veure, va ser quan quedarem tot el grup d’amics per anar a la ciutat.



Policia: En qui anàreu?

Paula: Vam anar quasi tot el grup d’amics, que som Sara, Andreu, Álvaro, Marc, Tina la meva millor amiga i jo, en quins vaig estar allí tot el dia.



Policia: Val ja te’n pots anar, moltes gràcies per la teva aportació.



La policía va seguir interrogant als demès amics i als seus coneguts, i van recollir molta informació sobre el cas de Tina, que després li contaren als seus familiars i recordaren el que havia passat fa ja dos anys.



Aparentment, no hi havia res que els cridava l’atenció, totes les versions quadraven en què pareixia que Tina tenia una vida normal. Era una xiqueta castanya, amb el monyo llis i ulls verds i grans, ella era alta, simpàtica, amable, divertida, familiar, una gran amiga… pel que ningú entenia que havia pogut passar. Alguns deien que era impossible que haguera sigut una desaparició voluntària, perquè ella mai voldria fer patir a la gent que ella estimava.

En tot aquest temps, la policia havia fet un bon treball perquè Tina era una veïna molt volguda en el seu xicotet poble. Aquestes invitacions de la seua boda havien creat molt de desconcert també en els membres de la policia, arribant a pensar que és tractava d’una estratègia d’alguna persona.

Anaren passant els dies, i la policia, que passava una vegada i un altra per la casa de Tina, un dia van veure a la mare de la xica desapareguda plorant a la terrassa de la casa. Ell volia esbrinar que va passar amb aquella xica i perquè havia manat invitacions de boda per a tot el poble, així que per saber-ne més del seu cas, es va acostar a la casa, va saludar a sa mare i començaren amb les preguntes.



Policia: Hola, bona vesprada Carme.

Carme: Hola, bona vesprada oficial.

Policia: Carme perquè plores?

Carme: Perquè m’enrecorde de la meva filla, com era, que li agradava fer i sempre pense en la setmana abans en què va desaparéixer.

Policia: Carme vols contar-me el que va passar fa dos anys?

Carme: Sí, perquè vull que amb aquesta informació intentes esbrinar el que li va passar a la meua filla i perquè ens ha manat invitacions per a la seva boda quan fa dos anys que no sabem res d’ella.

Policia: Molt bé, acompanyam a la comissaria per a dir el testimoni i tindre més informació.



Carme: Perfecte, moltes gràcies.





(Carme i la policia es dirigeixen a la comissaria en el cotxe de la policia).



-Les cares de sorpresa dels habitants del poble al veure-la muntada al cotxe de la policia eren massa evidents, la miraven amb preocupació.



Policia: Molt bé, ja hem arribat. Comença a parlar sobre el cas de Tina.



Carme: Tina, era una xica molt bonica, tant com per fora com per dins, però no sols ho dic perquè és la meua filla, sinó, que ho deia tot el poble. Era una xica molt sociable i amb molts amics. Vivia rodejada de bones persones, que la cuidaven i la volien molt. Era alta, amb el monyo de color castany, amb els ulls verds. L’última vegada que la vaig veure, anava vestida amb uns pantalons llargs de color blau i una jaqueta blanca, per què feia molt de fred i havia nevat recentment.



Dies abans, havíem anat a esquiar a les pistes que estan a l’altra banda del poble, era el seu lloc preferit, anava allí quasi tots els diumenges amb els seus millors amics. Però l'última setmana que la vaig veure, va quedar amb els seus amics en anar el dissabte de vesprada. Eixe dia, pel matí vam anar a menjar al seu restaurant preferit, està uns quinze minuts d’ací, es diu “Ca Mari”. Allí vam quedar amb tota la família perquè el dilluns de la setmana següent anava a viatjar a l'estranger, en el que anava a estar un any fent pràctiques per a acabar la carrera que estava estudiant i que quan tornara al poble poguera ser professora d’idiomes.



A Tina li agradava molt aquest restaurant, perquè feien la millor paella del poble, que és un dels seus menjars preferits. Vam estar una estona xarrant i dinant tots molt a gust, i quan tots acabarem es va acomiadar de tota la família per a tornar al poble i quedar amb els seus amics per a anar a les pistes d’esquí i estar allí una estona abans que es fera de nit.



Me’n recorde que quan arribarem a casa eren les cinc de la vesprada aproximadament i els seus amics ja estaven esperant - la a la porta per a

anar-se’n prompte i aprofitar la vesprada. Estava tot el grup, Sara (la seva millor amiga), Álvaro, Pablo, Andreu, Marc, Pablo i Sofia. Tina es va alegrar molt de veure'ls, però al mateix temps estava trista perquè encara no havia assimilat del tot que a l’endemà se n’anava del poble per a estudiar, i que no veuria a la gent que estimava en un temps.



Vam decidir fer-li el seu sopar preferit, la pizza, però quan arriba la nit se'n va anar de festa, a una xicoteta discoteca que hi ha al costat de les pistes d’esquí i que li havien convidat a ella i al seu grup d'amics perquè els treballadors eren amics del seu amic Pablo, un conegut de l’institut. La vaig esperar, però ella no aplegava i com era massa tard vaig anar-me'n a dormir i li vaig escriure pel whatsapp:

• On estàs Tina, com és que encara no has aplegat? Per favor si llitges aquest missatge crida’m quan pugues que estic molt preocupada per tu.

L’endemà no vaig tindre ninguna resposta d’ella, així que vaig decidir anar a desdejunar. Quan vaig aplegar a la cuina, me’n vaig trobar una nota damunt de la taula que posava el següent:

“Bon dia mare, sé que t’has quedat desperta esperant-me i jo no he arribat, a soles vull dir-te que t’estime molt i que res del que va a passar pròximament es culpa teua. He decidit anar-me'n a soles, no vull que em busques sols volia dir-te que espere vore-vos molt prompte”.