A mesura que els dies passaven, el poble anomenat Antequera, als afores de Màlaga, brunzia de curiositat i especulacions sobre els motius del seu retorn i els detalls del casament. La gent es reunia a la plaça del poble i als cafès locals per discutir el tema. Alguns estaven emocionats per veure la Tina de nou, mentre que altres mantenien reserves i preguntes sense resposta. La misteriosa desaparició de la Tina dos anys enrere seguia sent un enigma sense resoldre, i el seu retorn plantejava encara més interrogants.

Quan la Tina va aparèixer, estava molt canviada. Els seus ulls brillaven amb una espurna de determinació, i la seva mirada reflectia experiències que havien deixat empremta a la seva ànima.



La Tina es va reunir amb la seva tia, la Maria, en privat, i entre llàgrimes i sospirs, va compartir la seva història. Va explicar els desafiaments que havia enfrontat durant la seva absència, les lliçons que havia après i com havia decidit tornar per reconciliar-se amb el passat i construir un futur millor. La Maria va escoltar atentament, commoguda per la transformació de la seva neboda.

…

Em vaig despertar amb el sol filtrant-se per les cortines de la meva habitació. El meu cosí ja està despert, i l'aroma de l’esmorzar que preparava la meva tia omplia la casa. Ens vam espavilar a vestir-nos i ens vam dirigir junts a l’institut. La tornada a casa va ser com cada dia, l'olor de la lasanya del meu cosí Pau arribava fins a la terrassa de casa. Aquella olor em recordava quan vivia amb la meva mare i feia lasanya per tot el meu veïnat.

De cop i volta, el meu telèfon va sonar amb una trucada inesperada. En contestar, una veu desconeguda va canviar el meu dia, em va deixar intrigada i amb la sensació que alguna cosa inusual estava a punt de succeir.



La trucada era de l'hospital, la veu de l'altra banda em va informar la notícia devastadora: la meva mare havia mort a causa de violència física. No podia creure el que sentia. Tot es va tornar borrós i em vaig desmaiar, em vaig despertar a l'hospital, envoltada de la meva tia i el meu cosí. Vaig sentir la forta abraçada de la meva tia quan vaig despertar a l'hospital.



El doctor em va explicar que m’havia desmaiat per no menjar, però quan em pregunta si hi podria haver alguna altra raó per haver-me desmaiat, vaig negar amb el cap.



L’arribada a casa va ser desagradable, tenia un sentiment de culpa per no haver-li explicat a la Maria i el Pau el que havia succeït. Maria desconfiava de la meva resposta i no gosava preguntar-me res. Pau, per contra, pensava que m'havia contaminat amb el menjar.



Aquest matí, el seu missatge va arribar de sobte. Em deia que el 8 d’octubre devia estar en el hospital per identificar a la meva mare, que estaria ell present per qualsevol cosa. La notícia em va deixar amb un nus a l'estómac i el cor ple d'emocions confuses. També tenia molta curiositat com estava ell.



Ja havia passat anys des de l’última vegada que el vaig veure, aquest comiat va ser el més dur de tots. Era l'únic que em volia de debò i no li importava el meu aspecte i la meva extracció social.



Vaig estar investigant tota la nit els horaris de l'autobús i guardant en la motxilla tot el que seria necessari per a aquelles setmanes, mesos o anys.

L'endemà sense avís previ, vaig pujar a l'autobús, deixant enrere la llar sense dir adeu. Mentre les rodes giraven a la carretera, la tristesa es barrejava amb l'ansietat. Sabia que la meva decisió afectaria la meva família, però fins que no sàpiga el culpable no els contaré el perquè de la meva escapada.



Em vaig acomodar al seient de l'autobús, tenia un viatge cinc hores i mitja fins a arribar el meu destí, Almussafes, València, aquell poble al qual havia dit que no tornaria mai.