Tot va començar un dia especial i alhora ennuvolat, semblava que plouria. Tots s’havien reunit per celebrar l’aniversari de la Tina, que feia 18 anys. Durant tot el matí van anar arribant els familiars, i cap al migdia ja estaven quasi tots. La Tina i la seva família vivien en un poblet anomenat Reità, al nord de Catalunya. La seva casa era molt gran, tenia quatre pisos en total. Semblava bastant antiga, però l’havien restaurat i havia quedat molt millor. La cuina era rústica, amb diferents gammes de colors, majoritàriament tons càlids, i el jardí, estava molt ben cuidat, ja que cada dos dies venia una dona a mantenir-lo. Havien dinat tots plegats un menjar exquisit, i després d'haver acabat, la Laia, la cosina de la Tina, que tenia catorze anys, va voler sortir a investigar per la zona i li va demanar a la Tina si la podia acompanyar. Tots els adults estaven molt entretinguts parlant de tot el que els hi havia passat durant els últims mesos i de com els hi anava el treball, de manera que ningú es va adonar que les dues noies havien sortit de casa. Elles no sabien ben bé què fer, així que van improvisar una mica i simplement van passejar per la zona. Quan ja portaven una estona, la Laia va començar a tenir fred, no s’havia adonat que duia posada la jaqueta i va decidir fer mitja volta. Abans, li va dir a la Tina que no es mogués d’allà, que no tardaria gaire.

La Tina es va quedar esperant, fins que va veure el gronxador que hi havia al costat d’un gran pomer i es movia sol amb el vent, s’hi va dirigir i va pujar-hi. Trobava a faltar la sensació de sentir-se una nena petita de nou. Ràpidament, es va cansar, per tant, va parar de gronxar-se i va contemplar el salvatge i meravellós paisatge que l’envoltava. El silenci absolut posava els pèls de punta, només s’escoltava el calmat so del vent. De cop i volta, la Tina va sentir un soroll que semblava que vingués del bosc, ella es va espantar, després va sentir una veu desconeguda que li xiuxiuejava alguna cosa, però no comprenia què deia. Finalment, va desxifrar el missatge, la misteriosa veu cridava el seu nom, però cada vegada era més llunyana i costava més d’entendre.



La Tina va voler seguir la veu, fins que es va trobar just davant del bosc. Era alt, frondós, i estava bastant fosc. Ja es començaven a escoltar els animalons que surten quan es fa de nit. Va tornar a escoltar el seu nom diverses vegades, i entre els arbres va veure un gat blanc, a ella li encantaven els animals, però especialment els gats sempre li havien generat una mica d’inseguretat i por. Li havia semblat veure que el gat estava ferit, i va pensar que potser per això les veus la cridaven, per poder-lo ajudar. Malgrat tenir molta por, amb molt de coratge i valentia, va decidir enfrontar-se a les seves pors i es va endinsar al bosc.



De mentre, la Laia havia tornat a casa per la seva jaqueta, i quan hi va entrar, tots els membres de la família es van espantar i alegrar a l’hora. No sabien a on havien anat ni quan, i elles no portaven els telèfons a sobre de manera que no es podien comunicar. Ràpidament, van preguntar per la Tina, ja que ella no estava allà i la Laia els va explicar que s’havien separat, i la Tina s’havia quedat sola enmig del camí esperant-la, però la seva cosina no s’havia adonat que ja es començava a fer fosc. La Laia va mirar l’hora i es va quedar de pedra, ja havien passat dues hores des que s’havia separat de la Tina. Tots alarmats van preparar-se per anar a buscar a la Tina. Es van començar a abrigar, ja que a fora feia un fred que glaçava i semblava que anés a ploure. L’avi s’havia posat la bufanda i els guants, la Mireia (la tieta de la Tina) s’havia posat les botes i l’abric, l’Enric (el pare de la Tina) havia agafat llanternes per il·luminar-se enmig de la foscor, i tothom havia agafat el seu mòbil, tant per la llum com per si algú trucava. Van sortir de casa amb presses, i tots es van posar a investigar per veure si trobaven alguna pista que els fes saber on estar la Tina. Van estar buscant durant gairebé una hora, i malauradament no havien trobat res. Ja estaven a prop de l’entrada del bosc, on la Tina havia estat, quan va començar a tronar. Seguidament, van caure unes quantes gotes d’aigua, i van decidir que d’aquí a poc tornarien a casa. Just en aquell moment la Laia va trobar un tros de la bufanda vermella que la Tina portava posada aquella mateixa tarda, estava penjada d’una branca.



Al final van fer mitja volta i van tornar cap a casa, on tota la família passaria la nit. En arribar, van explicar-li tot a la policia i com que la casa estava molt freda, van proposar de posar la xemeneia, així, si la Tina els buscava, veuria una mica de fum o llum.



La Laia es sentia molt culpable, ja que ella creia que tot allò havia estat culpa seva i que si no hagués deixat a la Tina sola, ara estaria allà amb ells.