Que per què ens va xocar tant? - Et preguntaràs.

Per una banda, perquè en aquest petit poble no es rebien moltes notícies, i, aquesta vegada n’havia arribat una de bona. Però el que més ens va estranyar va ser el seu retorn, sobretot, després del que va ocórrer anys enrere…

Aleshores la Tina passava la major part del dia amb la seva cosina gran, només es portaven tres mesos de diferència d'edat, de fet, eren com a germanes. Eren la corda i el poal, ho feien absolutament tot juntes: anaven juntes a l’institut, feien el mateix esport, dinaven a la mateixa casa, quedaven amb els mateixos amics i passejaven i jugaven totes dues fins que arribava l’hora d’anar-se’n a casa. Amb el temps, la Tina i la seva cosina s’anaven distanciant a poc a poc, anaven formant el seu propi camí, però, cadascuna per una direcció diferent. Tot i això, la cosina de la Tina seguia preocupant-se per ella, ja que, encara que anaven creixent, i cada vegada pareixia que les seves diferències les distanciaven més, ella seguia estant la seva cosina, la seva cosina gran.

El temps passava i passava, cada cop més ràpid. Però un dia va parèixer que la Tina, aquella dolça nena pèl-roja que corria pels jardins del barri sempre acompanyada per la seva cosina i millor amiga, va créixer d’un dia a l’endemà. Va arribar el dia en què aquella nena, que ja no era cap nena, va ser víctima de l’amor. La persona de la qual la Tina es va enamorar era més aviat misteriosa. Ningú sabia com s’havien conegut, tampoc no sabíem el seu nom ni d’on venia. Ni tan sols ningú no sabia si era real. La cosina de la Tina, la Rebeca, preocupada per la seva companya de la infància, va decidir investigar un poc envers aquella relació tan embolicada, ja que no li feia massa gràcia que tot alló hagués de ser tot un enigma.

La Rebeca s’ho va repensar més de tres vegades abans de passar a l’acció i començar a investigar i perseguir la seva cosina, així que, abans d'estressar-se i amoïnar-se amb la Tina i amb ella mateixa, va decidir fer-li una visita a la seva cosina i tenir una petita conversa amb ella. La Rebeca va iniciar la ruta cap a la casa de la Tina i quan va arribar va picar la porta, però ningú va contestar.

Va picar una segona vegada, encara sense cap resposta.


Finalment, a la tercera oportunitat, la Tina va obrir la porta lenta i desconfiadament. La Tina no tenia la mateixa expressió lluent, radiant i alegre a la cara que havia tingut sempre. Portava els cabells totalment despentinats, els seus ulls indicaven que gairebé hauria estat capaç d’haver dormit una hora, tenia el nas lleugerament roig, com si hagués estat a punt de plorar una estona abans i la seva mirada estava més aviat perduda. Potser la Tina pensava que ningú no li ho notaria, però la Rebeca no va poder evitar fixar-se en el fet que la seva cosina no estava massa bé.

-Tina, que em deixaries passar una estona per favor?
-És clar, cosina, com si estiguessis a casa teva,
-Tina… Què t’ha passat? Que et trobes bé?
-Jo? Com m'ho preguntes això, estic perfectament… Per què no anava a estar-ho?
La Rebeca va treure un mirall que sempre portava a una petita butxaca de la seva bossa.
-Tina, només cal que et miris. Va, dona, hem estat juntes des que vàrem néixer. Ara em diràs que no et conec prou per a saber que alguna cosa va malament i que faci marxa enrere? Mira, sé que últimament no estàs molt a casa, ja que quedes amb algú a les tardes. I és just això de què venia a parlar-te.
-Escolta, Rebeca, estic, bé, només ha estat un dia dolent. Estigues tranquil·la per mi. A més a tu tant te fa amb qui surti o deixi de sortir?
-No, no res, només és que, com mai ens has parlat de la teva parella començava a preocupar-me que t'ajuntessis amb algú que et pugui fer mal.
-Ja està bé! Si només has vingut fins aquí per a criticar amb qui surto jo a les tardes ja pots anar oblidant-te de què et parli envers el tema. I si no vols res més, ves-te'n per favor, demà he quedat amb la "parella misteriosa" que dius tu i m’agradaria dormir més que aquesta nit.

Aquell dia la Rebeca va tornar, i, més preocupada que abans, va decidir que l’endemà s’assabentaria del que feia la seva cosina. Estava passejant, ella tota sola, i no pareixia esperar ningú. Resulta ser que la Rebeca va quedar-se una altra estona esperant, per si apareixia algú, però allí només estava la Tina, passejant, menjant-se un gelat a la plaça del poble i sopant tota sola a la millor pizzeria del nostre petit poble.

La Rebeca, cansada de fer una investigació inútil, va decidir tornar a casa, però encara hi havia un dubte sense resoldre’s. Havia sortit la Tina tota sola per enganyar la Rebeca o realment aquella persona de qui s’havia enamorat la Tina no existia?