23 de desembre de 2019



Taquiller: Aquí tens el bitllet a Lió.



Laia: Gràcies, com et dius?

Taquiller: Em dic Robert.



Laia: Jo em dic Laia, encantat de conèixer-te.



Robert: Igualment, ara has d'esperar-te en l'andana número 3, el tren arribarà en uns minuts.



Laia: Moltes gràcies, ja ens veurem a la volta, Adeu.



Robert: Adeu, Laia.



I allí estava jo, esperant dret a l'andana 3, quan de sobte un lladre va aparèixer al costat meu i em va sostreure la motxilla.

El vaig cridar i el vaig perseguir, però era tan ràpid. Aleshores un adolescent va aparèixer darrere meu i va anar darrere del lladre tan ràpid com si fos ell Usain Bolt. El va atrapar, em va recuperar la motxilla i va avisar al guàrdia de seguretat.

Ell era atractiu, i era molt alt, té el cabell curt de color castany, igual que els seus ulls, i un nas punxegut. Vestia lleugerament elegant amb unes esportives i portava una boina que li quedava perfecte.



Adolescent: Et torno la motxilla.



Laia: Moltes gràcies, com et dius?

Adolescent: Em dic Adrien.



Laia: Jo em dic Laia, encantat de conèixer-te.



Adrien: Igualment, vas a Lió, oi?

Laia: Sí, a veure a la meva família, tu també vas a Lió no?

Adrien: Si, a veure al meu pare.

(Arriba el tren)

Adrien: Ja ha arribat el tren, pugem i parlem en el tren?

Laia: D'acord.



Vam xerrar molt en el tren, i vaig descobrir que tenia uns gustos semblant als meus, li agrada llegir i escriure, viatjar i cuinar, i li agrada molt fer deport, encara que jo no.

El tren va parar, ja era l'hora de marxar, ens vam dir adeu. Li vaig preguntar pel número de telèfon, per parlar un altre dia, i em va dir: “no fa falta, ens veurem prompte”. No sabia per què ens veurem una altra vegada i tampoc a on, quan li volia preguntar, ja s'havia anat. I jo me'n vaig anar a la casa dels meus pares amb la pregunta sense resposta.



(Ding-dong)

Pare: Hola, filla, que sorpresa, passa, passa.



Laia: Sí, us venia a visitar i passar les vacances aquí.



A continuació, va ser el de sempre, moltes abraçades, l'antiquíssima frase de quan et trobo a faltar, quan en realitat sol vaig estar tres mesos fora. Però crec que per a ells han sigut molt temps, ja que era la primera vegada que marxava tant temps de casa.



1 de gener de 2020



Ja s'han acabat les vacances d'hivern, he estat totes les vacances pensant en aquell noi, Adrien. A on ens veuríem? Al tren de tornada? Ja seria molta casualitat, i llavors a on?Que l'he dit perquè ell sàpiga que ens trobarem una altra vegada.



3 de gener de 2020



Bé, toca tornar a París, a la universitat. A tornar amb aquells exàmens del dimoni, aquelles interminables hores de classes. Però no tot és dolent a la universitat, per exemple, tinc les dues millors amigues del món, els vaig conèixer fa tres mesos quan vaig començar la universitat, som inseparables i ens hem llogat un pis, per viure aquests anys tots junts.

Després d'unes hores de tren, i dos autobusos, he arribat al nostre pis.

Vaig trucar el timbre, a continuació vaig ficar l'orella pegada a la porta i això és el que vaig escoltar.



Carla: Qui és el toca tims a aquestes hores de la matinada?

Morgan: Jo crec que és una altra vegada en Bernald, el fill del veí que viu a tres cases d'aquí, de tant en tant ve toca el timbre i se'n va.



Carla: Jo crec que serà la Laia, que arribarà avui oi?

Morgan: Ens aposten alguna cosa? Si ho endevino, deixa'm la teva jaqueta que tant m'agrada i que mai m'ho deixes per un any.



Carla: I que passa si ho endevino jo?

Morgan: Decideix-ho tu.



Carla: Doncs faràs les feines de la casa per un mes.



Morgan: Tracte fet, no te'n penedeixis en un futur.



Carla: Clar que no.



(Vaig trucar el timbre una altra vegada, aquesta vegada sí que m'ha obert la porta)

Carla: Ara vaig.



(S'obre la porta)

Laia: Hola, Carla.



Carla: Hola, Laia. Ja sabia que eres tu.



Morgan: Al final, qui és?

Laia: Jo, has perdut, que t'he escoltat des de fora.



Morgan: Vinga ja!

Carla: Ara has de fer les feines de la casa per un mes.



Morgan: Ja ho sé, no soc mala perdedora.



Després vam xerrar, estudiar, preparar-nos per la universitat… Però no els vaig dir res d'Adrien. Que ràpid passa el temps.



5 de gener de 2020



Ha tornat a començar les classes, encara que pel que vaig veure a les notícies, em fa mal rotllet.

La primera classe com sempre és amb Víctor, el nostre professor de medicina.



Víctor: Bon dia a tots.



Tots: Bon dia.



Víctor: Avui és el primer dia del segon trimestre, i tenim un company nou, passa i presentat.



Adrien: Hola, em dic Adrien, vinc de Lió, m'agrada fer deport, i m'agradaria ser metge, per això soc aquí. Encantat de conèixer-vos.



No m'ho podia estar creient, era ell, el mateix que m'havia recuperat la motxilla, el mateix que em va dir ens veurem una altra vegada, era aquí! No m'ho podia creure.