CIUTATS DE FUM



Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.



Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaría mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.

Ella es deia Alice. Un dia es va despertar sobresaltada a la seva habitació, la qual la compartia amb 5 androides més. Les habitacions estaven repartides per nois i noies i la seva no era molt gran. Els llits estaven de 3 en 3 i hi havia una calaixera la qual compartien totes les ocupants. Es van canviar amb la roba que normalment vestien: una camisa sense mànigues i coll alt, una faldilla que els arribava fins als genolls i unes botes fins als turmells. Tot de color blanc. Després es va mirar a l’espill que era just damunt de la caleixera. Ella es veia molt perfecta i això era avorrit. Tenia els ulls blaus, simplement blaus. Havia vist alguns androides amb els ulls verd o gris, però els seus no. Avorrit. El seu cabell era llis i negre. De nou avorrit. Pell blanca, sense pigues, ni cicatrius, ni marques. Només pigues a la seva galta, al coll i al tronc. Avorrit un altre cop. Era prima. I què era això?Exactament, això era avorrit.



Després va decidir anar a veure el seu creador, el pare Lucio. Ell li va comentar que era molt perillós si comentava a algú que tenia somnis , sentiments i emocions perquè la podien matar. Si un androide no funciona correctament, el porten a un lloc, la fossa, que ningú sabia com era. Així que era millor no trencar les regles. Li va fer cas i no va dir res més.



Un dia l’Alice estava anant a fer-se un test per saber el seu coeficient intel·lectual perquè els obligaven. Si el resultat era més baix o més alt del normal, els enviarem a la fossa i els mataven per no ser tan llestos o més llestos que els altres androides. Això ningú ho sabia ja que simplement desapareixien. Quan anava a entrar, va sentir un crit provinent d’una casa abandonada i, com és molt curiosa, va anar-hi però no s’esperava trobar-se una mare, l’Alpha. Una de les creadores d’androides més importants de totes les generacions. El que va veure era impactant: 3 soldats matant una de les seves companyes d’habitació.

La por es va instal·lar en el seu cos immediatament, cosa que no era normal ja que els androides no estaven dissenyats per tenir emocions.Va fer un pas enrere i va ensopegar-se amb un tros de metall. Això va ocasionar que caigués al terra i fes soroll. Va sortir un soldat, que va mirar d’on provenia el soroll, però no va veure ningú. A l’ Alice li va donar temps d’amagar-se darrere d’un arbre i, quan va veure que no hi havia ningú, va anar corrent cap on es feien els tests. Es va esperar a la cua i per fi va arribar el seu torn per fer-se la prova. En acabar, li van dir que al dia següent podria anar a veure el resultat.



Al dia següent estava dormint i va tenir un somni molt estrany: estava amb un humà i l’humà tenia uns ulls molt estranys. L'ull de l'esquerra el tenia de color gris i el de la dreta de color morat. Tenia pigues en la mandíbula: dues a la part de l'esquerra i quatre a la de la dreta. El cabell era de color marró fort, gairebé negre. Aquell humà li va posar una caputxa al cap i, quan li van treure, era en una sala molt fosca i poc il·luminada. De sobte, quan començava a adaptar-se a la poca llum que hi havia, la van despertar. Era el pare Lucio que estava hiperventilant i va espantar l’Alice. Ella li va demanar explicacions de què li passava i ell li va dir que la seva prova havia donat que tenia un coeficient intel·lectual molt alt, cosa que provocaria una fallida al sistema ja que no podien ser millor que ells, els pares, i els altres androides. Per tant, la matarien immediatament i, a més a més l’Alpha ja ho sabia. El pare Lucio ja tenia feta la motxilla per a què marxessin els dos junts. Quan van sortir del edifici, van veure l’Alpha i immediatament es van posar a córrer però no els va servir per a res perquè una bala va travessar el cap del pare Lucio i va provocar que caigués a la gespa deixant un toll de color carmesí, sang. L’Alice es va paralitzar, va caure de genolls i es va posar a plorar. L’Alpha, al veure-la , va aprofitar per anar més ràpid i agafar-la.



Al voltant de l’Alice passaven les bales però ella no se n’adonava perquè estava paralitzada pensant en què hagués passat si hagués estat sola. Una bala li va fregar el braç, deixant-la amb un ferida oberta. Quan se’n va adonar del que passava al seu voltant, tot era un caos amb bales per tot arreu, molta gent morta, tant humans com androides, i molta sang. Va començar a córrer tant com podia i, mentres corria, un cos d’un dels seus companys va caure als seus peus. Tenia ferides pel pit i la sang brollava dels seus llavis. Mai havia vist res similar. Per sort, el va poder esquivar a temps. Era un amic seu, el Damià, però va pensar que ara no podia permetre’s plorar.



Va arribar a l'aparcament on encara no hi havia guàrdies i va córrer a amagar-se darrere d’un cotxe justament davant del qual hi havia una científica gran amiga seva des de feia temps, es deia Morgana.



La Morgana era baixeta, molt prima, amb el cabell ros clar, que normalment la duia lligat amb una cua, i el nas punxegut. Tenia els ulls molt grans per la seva cara i eren de color marró quasi negre. Ella li va dir que, just al cotxe de darrere, hi havia un pare mort. L’Alice va anar a veure qui era i es va adonar que era el pare Gabriel, el creador de Damià. Després es va fixar amb el cotxe.Encara hi havia les claus ficades. Li va dir a la Morgana que pugés ja que si les trobaven les matarien. A ella no li va parèixer bona idea ja que ni li agradava trencar les normes però no tenia més remei que fer-ho. Va pujar al seient de copilot i l’Alice es va situar de pilot. Mai havia conduït però ho podria provar. Va intentar arrencar el cotxe però no arrencava. Així que van baixar, van començar a disparar-les. Van encertar la Morgana.L’Alice es va girar i la veure al terra. Una bala al braç, una altra al coll i una altra a l’espatlla.



L’Alice va començar a córrer i es va poder amagar darrere d’un arbre, però van fregar-la unes bales i va esperar a què se n’anessin. En aquell moment, va sentir veus darrere seu i va aguantar la respiració perquè no podia permetre que la matessin. Els va poder despistar i va començar a córrer. Ells la disparaven, va mirar enrere per si encara estaven molt a prop i es va adonar que encara tenia possibilitats de poder sortir d’aquella presó perfecta. De sobte, va xocar contra una paret. Ella es va recolzar en un arbre de la zona. Tenia ferides greus i no podria anar molt lluny. Se li van començar a tancar les parpelles però ella no ho podia permetre. I si la trobaven? O la mataven? O la segrestaven per fer experiments amb ella? Al final es va desmaiar, no podia aguantar més. I, de sobte, algú la va despertar. Quan la van tocar, va poder veuré que era el noi dels seus somnis amb una caputxa a la mà dreta. L’anava ajudar? O a matar?