Vaig arribar a l'estació per a comprar un tiquet: en pitjar els diferents botons, es va desbaratar la màquina del metre, mentre la maleia, una ombra se'm va acostar per darrere. Abans que em donara temps a pensar, em vaig girar amb els ulls tancats bruscament i vaig pegar a l'amo de l'ombra.

En obrir els ulls, em vaig penedir d'haver reaccionat d'aqueixa manera, ja que l'home que tenia davant meu era ni més ni menys el famós actor Rhys Smith. Davant la situació en la qual estava sotmesa, maldeci la meua sort.

—Ah! Crec que m'has trencat el nas! —es va queixar Rhys

—Ay que esglai m'has donat per Déu!- vaig dir.

—Ay? L'única cosa que em diràs és "Ay"? Ni un perdo ni res? —va replicar ell

—Perdó, però si una ombra se m'acosta a la nit i estic sola, no solc saludar-la —Rhys es va riure i em va preguntar com m'anomenava.

—Ginger— vaig contestar amb desgana.

—Si es pot saber, on va una senyoreta a aquestes hores de la nit.

—El mateix podria dir-te a tu —vaig replicar amb un to de burla.

—Val val, perdona'm senyoreta Ginger. Si ha de saber-ho em volia escapar de la gent que m'envolta en el meu dia a dia —va confessar Rhys.

—Ah, val. Doncs ha sigut un plaer, però m'he d'anar que se m'està fent tard.—li vaig donar l'esquena disposada a buscar una solució alternativa, però ell em va detindre.

—Eh, Ginger! Tan ràpid et vas?—Va dir sorprès.

—Què passa?—Vaig dir-li estranyada.

—Res, que anava a oferir-te, portar-te a la teua casa.

—Gràcies però el problema és que he vingut fa unes hores i com és un viatge espontani. Encara no he pensat en reservar en cap hotel. —Murmure mirant a dalt

—Com?- va dir ell incrédul.

—És una llarga història i no voldria avorrir-li —vaig dir mirant a l'eixida del metre amb disposició a anar-me quan acabara l'estúpida conversació.

—Doncs hauràs d'explicar-me-la en el meu cotxe.

—Pe.. pe... perdó?—Li vaig dir desconcertada

—Però què vols, morir-te aci de fred?

— Home no pe..pe...però…

—Ni peròs ni res! Has d'estar boja si penses que et deixaré passar la nit ací sola, per favor insistisc.

—Val, val no fa falta que et faces de pregar—vaig dir amb to de burleta



A penes cinc minuts més tard, estava ficada en el cotxe de Rhys, els dos en silenci, sense saber que dir. D'una banda sentia l'estranya sensació de ser amiga seua feia temps, però al mateix temps era conscient que li havia conegut mitja hora abans, a més, era un famós. Així que vaig decidir esperar i deixar que ell prenguera el comandament de la conversa.



—T'agradaria saber perquè vull escapar-me de la gent que m'envolta? —va dir ell quasi en un murmuri.

—Perquè parles tan baix? És que tens a algú esplant-te des del maleter? —vaig dir estranyada.

—Doncs no, però és el que em faltava —va soltar ell amb desdeny.

—Vinga, et deixe que em comptes —vaig dir com si no tinguera una altra escapatòria.

—Si et soc sincer, això d'expressar-me bé, és només amb el meu paper d'actor... Abans de ser famós jo tan sols, tractava de perseguir els meus somnis. M'ha agradat des que soc xicotet. No obstant això, en l'institut, quan feien representacions de teatre no m'atrevia a actuar, perquè tenia por escènica— Va dir mirant a la finestra del cotxe, com si estiguera recordant aqueixos moments.

—De veres? M'estàs dient que precisament tu, tenies por escènica?—

—Em deixes continuar o què?- va preguntar amb ansia.

—Si, si, segueix per favor.

— A veure, que m'estic enrotllant una mica, ho sent —va dir Rhys.

—Tu segueix, no em deixes ara amb la intriga.

— Val. La qüestió és que no era suficient valent, fins que un dia, entre els meus amics, vam fer el repte de representar una part d'una obra de Shakespeare, enmig del carrer, i....et deixe que endevines el que va ocórrer.

— Què estava el teu professor de teatre?

— Efectivament, i em va fitxar per a la següent actuació... Fins que, ja veus, vaig acabar on estic.

—Uau, és a dir que en l'institut eres un més, no el tipic bonic que s'anava amb totes

—Si, així és, després la fama em va perseguir, una vegada que et fiques en l'all, les persones només volen acostar-se per a fer-se una foto amb tu—



Arribem a la seua casa, o més aviat, a la seua casa gran, que estava construida al costat d'una muntanya. Tenia ganes de cridar en aqueixos moments, però per respecte, vaig callar. Em va portar fins a l'habitació de convidats i, em va deixar un pijama. També m'ensenye una mica de la casa ressaltant la seua habitació i la cuina per si necessitava alguna cosa.



—Bé, ací acaba el dia, espere que descanses, bé, si necessites alguna cosa toca a la meua porta, ja saps on és. I això és tot.

—Dorm amb els angelets —Va dir murmurant mentre tancava la porta.



Amb el cansada que estava, em vaig canviar i quan toc el llit vaig caure redona en un somni profund.