El dia d’aquella gran festa, el bon rei es va posar la corona al cap i anà a l’església a oir missa. També hi es trobaven tots els seus cavallers de la Taula Redona, que l’honoraven formant el seguici. Hi havia monsenyor Galvany; Lançalot del Llac i Tristany; el noble Ivany i el Bastard; Erec; Queu, el senescal; Perceval i Calogrenant; Cligès, un cavaller de mèrit; i Caerdín, l’avisat, i també hi havia el Bell Desconegut, i Caradoc, el del braç curt: tots ells es trobaven a la cort. I encara n’hi havia molts més que no us dic perquè no me’n recorde.



Un vegada van haver oït tot l’ofici, van eixir de l’església i es van dirigir al palau amb alegria, divertint-se i fent renou; i ja allà començaren les converses i cadascú explicava allò que li venia de gust. Uns parlaven de les seues conquestes amoroses, i d’altres de cavalleria i de les aventures que cercarien allà on podrien trobar-les.





No obstant això, el rei Arturo guardava silenci, un silenci fragorós i carregat d'inquietud. Encara que tots els cavallers havien notat la seua sobtada actitud taciturna, ningú s'atrevia a preguntar-ne la causa. Així, van arribar al palau, on van assaciar la seua gana amb un bon banquet i tots van beure fins quedar completament endormiscats. El rei també començà a notar la seua vista més cansada i, pensant que el culpable era el vi, no lluità contra el somni.



Emperò, en comptes d'adormir-se, se sentí arrossegat per una força sobrenatural i va aparéixer en un lloc completament desconegut per a ell. Espantat, s’intentà moure, però no va ser-ne capaç; així que es limità a mirar al seu voltant. Es trobava envoltat de dòlmens i, davant, hi havia un bosc. Com era de nit i hi havia boira, no pogué distingir molt més. Va intentar mirar les seues pròpies mans, només per a descobrir que no hi havia res. Com podia ser que no estiguera físicament present? Què no es poguera veure?

Tot això va deixar d'importar en el moment en el qual va sentir un crit. El cor se li disparà i va intentar, inútilment, alçar-se, començar a córrer. Però… com anava a córrer un cos que no existia? La impotència estava consumint-lo.



El crit va tornar a repetir-se, vegada cada vegada més prop d'ell. Sonava com un crit de dona, però no ho tenia clar. Li va semblar veure una ombra amagar-se en un dels dòlmens, però la boira li impedia veure amb lucidesa. De sobte, va tornar a passar, aquesta vegada més ràpid.



I tot es tornà fosc.



Va despertar en el seu llit, amb Ginebra al seu costat. Estava confós sobre què hi havia passat i si havia sigut un somni. Va tractar de moure i ho va aconseguir amb èxit. Quan s’incorporà, va veure que encara estava vestit amb la roba amb la qual havia eixit abans, emperò hi havia una cosa diferent. Portava un anell en el dit índex, el qual no recordava haver-se posat. Va intentar traure-se’l, però va ser inútil, semblava estar pegat a la seua pell. Era platejat, tant que els seus reflexos eren quasi blancs i tenia una pedra del color de l'espuma incrustada en el centre.



Confós per l'episodi que acabava de succeir, el rei decidí adormir-se, resant internament perquè tot hi haguera sigut producte de la seua imaginació.





Quan va despertar, no podía deixar de pensar en el somni que havia tingut la nit anterior. Va anar a esmorzar amb Ginebra per intentar oblidar-se de l’estrany esdeveniment, però no va fer efecte.



Va continuar el dia anant-se a caçar i reunint-se amb la seua cort. Durant el dia va conseguir oblidar-se del somni i a la nit estava quasi convençut que sol hi havia sigut un somni sense importancia, un malson millor dit, i es va anar a dormit amb un somriure a la cara.



Quan es va dormir, el rei va aparéixer a soles en un bosc format per arbres molt alts i vells. La foscor era aclaparadora i a penes es podien distinguir les figures amb la foscor. De sobte es van sentir unes veus que venien de darrere del rei Arturo, però cada vegada que es girava, no hi havia ningú.



Açò va continuar uns quants mituts fins que, mort de por, el rei va començar a córrer cames ajudeu-me. El rei pensava que tot havia acabat, doncs no havia escoltat res durant uns minuts. Res a veure amb la realitat. Just després tindre el rei aquest pensament, va veure una ombra en la foscor. Quan el rei va veure-la, aquesta ombra va desaparéixer. El rei s’hi va acostar i quan estava molt a prop del lloc on havia vist l’ombra es va adonar d’un objecte que hi havia a terra. Va anar-hi per a veure què era i es va emportar una inesperada sorpresa, un collaret de Ginerbra! Just en aquest moment es va despertar, a la seua habitació, amb Ginebra adormida al seu costat.



Ara que s’havia despertat no podia parar de pensar en el collaret de Ginebra que havia trobat a terra en el bosc en el seu somni. Estava tan preocupat que va pensar que, per a descobrir si es tractava d’un somni o no, miraria si el collaret es trovaba al joier de la seua dona.



Així ho va fer, es va dirigir al joier i el va obrir. Per a la seua sorpresa, o no, no l’hi va trobar. Instantàniament va pensar que el collaret podia estar en un altre lloc i que li ho preguntaria quan s’alçara, però ho va pensar quasi sense esperança.