“Bon dia a tots, em dic Emmy Hansley Bot, tinc 16 anys i sóc de Carbit, és un petit barri que es situa a Els Baidurs. Sóc una androide però aquí ens diuen androibots i a l’institut som botlumnes. És tot molt divertit però jo tinc els meus problemes com tots els altres, en el meu cas, m’he adonat que cada vegada que em vaig a dormir, somii. Sempre és el mateix somni, o millor dit, majoritàriament.

Vosaltres direu que és una cosa normal però, se suposa que els androides no tenen sentiments i és clar, tampoc somien. A mi el que més m’agrada és haver d’investigar sobre diferents casos, així que el meu objectiu és aconseguir respostes del que m’està succeint…” Va seguir xerrant.

Em vaig aixecar i sí, una altra vegada havia somiat, i no era el somni de sempre. Aquesta vegada va ser un somni on estava explicant a qualcú pel que estic passant però crec que no li he xerrat a un androide perquè li estava explicant el que succeeix a aquesta vida…

De sobte reconec el soroll d’uns pasos anant cap a la meva habitació , era la meva mare, em deia que arribava tard a l’Iconik High School. Ràpidament em vaig aixecar, vaig posar-me el primer que vaig veure i em vaig anar sense berenar, però evidentment, no vaig anar-me’n sense abans acomiadar-me del meu gos, Dogbot. Vaig posar el turbo per arribar molt més ràpid a la vegada que pensava quina sería l’excusa d’avui per a deslliurar-me del càstig del professor.

- Ja no puc dir que el meu gos s’ha romput, ni tampoc que la meva mare s’havia quedada creuada de cables… Què puc dir? Vaig pensar.

En arribar a la classe, com és normal, el professor Roboteach em va demanar:

+ Quina ha estat la causa de la teva tardança avui Emmy?- Va dir amb un to de veu humorístic ja que no era la primera vegada que passava.

- Mmmmm, bon dia Robo, aquesta vegada m’he quedat sense idees per dir-te, he d'actualitzar-me un poc. - Vaig dir-li rient perquè sabia que ell no em diria mai res, és el professor més bo d’aquest boititut i sempre que tenc un problema, puc comptar amb ell, m’ho soluciona tot en un no res…

El professor riu mentre m’anava a seure, i vaig veure que a la meva vora hi havia una nova taula però no hi havia assegut ningú. De sobte entra un nou botlumne a la classe, i el professor començà a presentar-lo.

+ Bon dia, com ja he dit fa 13 minuts i 38 segons, ehem!, senyoreta Emmy… Avui s’ha incorporant un nou botlumne i com ja heu vist, també ha arribat tard, pot ser que es faci molt amic de n’Emmy ja que són iguals. - Va dir mentre la classe reia i la llum del seu coll es posa d’un vermell clar indicant que aquest està avergonyit.

+ Bé, si us plau, pots presentar-te.

- Bon dia, sóc Connor Clank Bot, tinc 17 anys d'existència i vaig ser fabricat a l’empresa Monster Mont en Dronamix - Va dir una mica nerviós.

En aquell precís moment, Emmy va adonar-se que hi havia qualque cosa una mica estranya a l’ambient, no sabia si era pel nou botlumne, o pot ser era pel professor, però el seu instint robòtic li deia que qualque cosa estava passant…

Just aquí pot ser comença una bona possible amistad entre en Connor i la protagonista… Qui sap?

+ Ja pots anar a seure Connor, no fa falta que estiguis dret tot el dia.- Se’n va riure.

Quan en Connor es va asseure al costat de l’Emmy, varen començar a xerrar, tenien moltes coses en comú però Emmy va haver d’obrir la seva roboboca i li va preguntar el següent:

- Tu ets realment feliç aquí?

+ Per què ho dius? O no veus que estic bé?

- No res, és que no et sento còmode, si vols, pren el meu ID i xerram qualque dia..

+ D'acord, m’has caigut bé, ja t’explicaré, que no és un tema fàcil d’explicar- Va dir confiat ja que l’Emmy li va transmetre confiança des del primer moment.

Emmy en arribar a casa, va estar tot el dia fent voltes al circuit cerebral sobre el que va dir-li en Connor i esperant el seu missatge.


De sobte, li arriba un missatge al seu botphone d’una persona desconeguda:

Quan tens lliure?...