F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

- (Mesaysilla )
COL·LEGI SAN JOSÉ ARTESANO S'ELX (Elx)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  Desembre

<div style="&quot;text-align:" justify;"="">Era la nit del 24, eren les 10 i eixa mateixa nit vaig ser a la parada de metro a comprar un bitllet de metro que em emportaria al pis d'estudiants, per a mi no era un any diferent ja que no era la primera vegada que no passaria el Nadal amb la meua família. Els meus pares van morir quan jo tenia 5 anys i la meua germana dos, ens quedem a viure amb el meu once el qual va saber com educar-nos i eixim avant amb ell. Quan vaig complir 18 vaig decidir deixar el poble de la meua família i anar-me'n a conéixer la ciutat de l'amor, París. Ací porte tres mesos, no estic acostumat i tot és molt nou per a mi.



Eixa mateixa nit m'acoste a les guixetes del metro per a recarregar mon passe, no sol fixar-me en la gent del metre, però un dia de nit bona em pregunte a on aniria l'únic xic que em vaig trobar en tota l’estació. Coincidim en la guixeta i com no hi havia ningú ens van atendre als dos al mateix temps, era un xic aparentment seriós i que entre molta gent passaria desapercebut, portava una jaqueta de cuir combinada amb uns vaquers negres, tot pareixia molt desgastat com si no se l'haguera canviat en setmanes, també em vaig fixar en el seu barret roig amb un nino de neu dibuixat. Acabem de pagar i cada un va agafar la seua línia de metro.



Com la cafeteria de la residència on ens desdejunàvem en la temporada de classes estava tancada , Havia de recórrer-me dos carrersi arribar a la cafeteria més pròxima. Allí en la cafeteria em vaig trobar la meua amiga, Sara era la meua companya de residència vivíem quasi al costat, ella està en el tercer any de carrera i estava molt familiaritzada amb la residència, per la qual cosa quan vaig arribar em va ajudar molt a instal·lar-me, era de les poques que es quedava en la residència en Nadal. Vam estar els dos parlant uns deu minuts en la cafeteria i em va dir que estava esperant a un xic que estava coneixent, se li veia molt il·lusionada perquè mai havia sentit una cosa així per algú.



Després que el cambrer molt amablement em donara el meu caputxí i el meu croissant nadalenc em vaig asseure en la barra i mentre que espere que el meu caputxí es refredara va sonar la porta, ni tan sols tenia intenció de girar-me, però quan em vaig adonar que va entaular una conversa amb Sara, em va donar la curiositat i em vaig girar, en aqueix moment em vaig adonar que era el xic misteriós de l'estació del metro de la nit anterior i ell vaig saber per aquell peculiar capell nadalenc que em va cridar l'atenció. En aqueix moment, Sara em va oferir asseure'm amb ells i jo sense pensar-m'ho dues vegades vaig agafar el meu desdejuni i em vaig asseure. La conversa va transcorrer fluïdament i en un determinat moment Sara em va presentar al seu nou amic, Casimiro.



Hi havia alguna cosa la qual no m'acabava de convèncer ja fora per la manera de tractar a Sara o per la manera de mirar cap al seu voltant com si algú li estiguera vigilant.

-Per què vas venir a París? Li pregunte

-Perquè volia conèixer món. Li vaig respondre

Realment no sabia la resposta a la seua pregunta però vaig voler somiar convençut

De sobte Sara va proposar anar-nos a sopar per Nadal els tres junts, ja que cap de nosaltres teníem amb qui passar-la.

Una vegada acabada aquesta conversa ens vam disposar a eixir de la cafeteria i continuar cadascun pel seu costat, trobem de nou aqueixa mateixa nit. Ja llest i quedem en el vestíbul de la residència Casimiro, no s'havia arreglat molt semblava que volguera ser ací.



Sara baixa amb un espectacular vestit roig que únicament s’ho posava per a esdeveniments especials. I finalment jo anava amb una jaqueta que havia pertangut al meu pare. Procurava no pensar molt en la mort dels meus pares ja que era un tema que m’entristia però portar la seua jaqueta em feia sentir com a casa. I eixim els tres del vestíbul dirigint-nos al restaurant.
 
Mesaysilla | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]