Era una nit d'hivern a París, i jo com sempre estava tornant del treball. No és que m'agrade molt el que estic fent ara, però sé que és una cosa temporal. D'ací a poc podré pagar-me els meus estudis i mudar-me als Estats Units.

De sobte, mentre estava comprant el bitllet de tornada a casa un xic se'm va acostar. Estava una mica desorientat.



Semblava que era la primera vegada que utilitzava el metre de París. Li vaig donar un parell d'indicacions perquè s’hi poguera moure i em va dir que li vaig semblar molt guapa. No obstant això, amb les presses de voler arribar a casa perquè la meua companya de pis se’n poguera anar de casa, ja que ella tenia torn de nit i només hi havia unes claus, no li vaig poder dir res més.



Durant el trajecte em vaig quedar molt pensativa. El xic la veritat és que era molt bonic i em vaig quedar amb les ganes d'haver parlat més amb ell. Jo només estava esperant veure’l una altra vegada.



Quan per fi vaig arribar a casa, vaig veure una altra vegada que la meua companya estava barallant-se amb el seu nou nuvi. Jo de veritat que no entenia com podia aqueixa xica estar amb tants xics en un període tan curt de temps.



Jo encara continuava tenint al cap aqueix amor, que dura per sempre i creu en el respecte i afecte en els dos.



Al mes, mentre estava treballant prenent nota dels menús, un xic em va dir: "perdona, no seràs tu la xica que em va ajudar en el metre?".



Jo sincerament em vaig quedar bocabadada, no m'esperava per a res tornar a coincidir amb ell. Estava tan emocionada que no sabia com respondre, el cor se'm va posar a mil.



Em va preguntar si després del meu torn volia anar a fer una passejada amb ell. Per descomptat que vaig dir que sí. Estava en un dels meus millors somnis.



En eixir del McDonald’s el vaig veure recolzat en la paret de davant. Estava tan bonic! No em podia creure que estiguera a punt de fer una passejada amb el xic que no pensava que mai més tornaria a veure.



Vam anar a una cafeteria que per a ell era la millor. Estava situada als afores del centre, era molt acollidora i a més semblava ser que l'amo era un conegut de Davyd.



La veritat és que em vaig quedar impressionada en escoltar la història de Davyd. Ell era un immigrant ucraïnés a causa de la guerra provocada per Rússia. Diu que per haver arribat fins a França, va haver de recórrer centenars de quilòmetres caminant amb la seua família fins a la frontera amb Polònia i d'ací va haver d'estar treballant en treballs bastant durs i mal pagats per a poder pagar un bitllet d'avió per a la seua família i ell amb l'objectiu de poder arribar a França perquè el seu oncle ja estava vivint ací en Paris des de fa una dècada.



Malauradament, o bo.., si tens el suficient valor. El seu germà major Luka es va quedar al final a Ucraïna en l'últim instant per defensar al seu país dels russos.



La forma en la qual parlava , era impressionant, es nota que el xic malgrat per tot el que ha passat, és un xic que no ha deixat els estudis.



Quan em tocava parlar, em feia una mica de vergonya perquè la meua història quedava reduïda a res. Però mentre jo li estava explicant tots els meus plans que futur, les seues expressions facials afirmaven que Davyd estava molt atent i interessat al que estava dient. Cosa que em va meravellar, ja que no es veuen molts homes que tinguen ganes i sobretot l'habilitat per escoltar d'aquella manera.



En acabar, Davyd es va oferir a portar-me, però em va dir que havíem d'arribar prompte a la meua casa, perquè ell havia quedat amb la seua mare que a tot tardar arribava a les 11 a casa perquè no tenia mòbil ja que els diners que aconseguien els destinaven ara com ara només al necessari.

A mi tot això em va tocar molt, ja que jo done per descomptat que tothom es pot comprar un mòbil, però això no són més que capritxos nostres que després pensem que són súper necessaris per viure.



En arribar a la meua porta, Davyd es va quedar aturat, es notava que volia fer-me una besada. Però jo, que soc de fer-me la boja, li vaig fer una besada a la galta i em vaig pujar per a dalt.