F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Com llàgrimes en la plaja (Alejandro Pérez)
Escola El Cim (Terrassa)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  Capítol 1 – LA TOMBA

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.



Gairebé semblava mentida.



Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...



Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.



No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.



I això que ell mai havia estat famós.



Almenys en vida.



La Grace va començar a recollir-ho tot.



Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.



Perquè ara sí que era això: una llegenda.



12 d'abril de 1993

Encara recorda aquell dia perfectament, estava ennuvolat i a punt de ploure, ella i l'inspector dins d'una casa pudenta on no volien ser-hi. L'inspector era un home de quaranta anys molt alt, tenia el cabell negre i sempre anava amb un abric marró, era un home sarcàstic, curiós i bastant callat. La seva curiositat era l'arrel de la seva passió per investigar, cosa que se li donava molt bé.



I ella la Grace era una noia de trenta-set anys, era rossa i vestia amb roba acolorida i combinada, i li encantava llegir. Ella s'havia fet policia, ja que era com una "tradició" familiar, el seu pare ho era igual que el seu avi.



La casa en la qual estaven es notava que no havia sigut habitada des de feia bastant temps, era una casa vella que estava desordenada i bruta. Estaven allà pel fet que hi havia rumors pel barri del fet que es venien drogues, cada nit entraven molts joves dins, i els rumors augmentaven cada cop que els veïns sentien soroll, com si hi hagués una festa o baralles. Però al matí es veia que la casa estava buida.



L'inspector Hopper i la Grace que estaven investigant la casa, intentaven trobar alguna pista que confirmés els rumors, això no obstant només veien pols i mobles antics desgastats, i hi havia un ambient fred i humit.



Estaven molt cansats i van decidir anar a una cafeteria que estava a prop. Es van asseure i van demanar dos cafès normals amb sucre, també van demanar un dònut per compartir-lo i mentrestant van estar parlant de la seva vida privada. Tres minuts després va sonar el telèfon de treball de l'inspector Hopper i va contestar.



- Inspector Hopper al telèfon, qui és?

- Bon dia, sóc el subcap Smith, vinc a informar-lo d'un nou cas

- Ja en tinc un d’assignat - va respondre

- Aquest és més important, i necessitem els nostres millors homes. Es sobre Matthew Williams el ministre de Defensa del govern.



-Què passa amb ell?

Mentre Smith explicava el succeït, a l'inspector li va caure la tassa de cafè.





27 de novembre de 1990

Iraq estava envoltada en una dictadura liderada per Saddam Hussein, i aquell dia un grup de manifestants a favor de la democràcia en van concentrar en la plaça de Firdos, on van enderrocar l'estàtua del president i automàticament deu homes van sortir de dues furgonetes que s'havien estacionat al costat i van començar a disparar als manifestants. Aquest acte es va conèixer com "La massacre de Firdos". Una setmana després els EUA i l'OTAN es van reunir per decidir si havien d'acabar amb aquest règim dictatorial que tants anys havia portat la por a tants ciutadans. El final del dia es va decidir que si intervindria en una guerra, i el 15 de març tropes americanes van desembarcar a Kuwait i des d'allà van començar a avançar fins a arribar al seu objectiu, Bagdad, però no seria tan fàcil perquè les tropes iraquís estaven entrenades en un camp desèrtic i un mètode semblant al del Vietcong, eren guerrillers. Eren bons en un ambient urbà, sabien camuflar-se en el desert i

passaven desapercebuts per les tropes americanes. La guerra va anar a favor dels EUA, ja els havien pres el control dels seus ports del sur i estaven començant a empènyer cap al nord, això no obstant, també la nació americana era la que més baixes havia tingut. A finals del 1992 el bàndol occidental va començar a perdre territori i aquesta coalició va començar a plantejar-se una pau blanca on no hi haurien conseqüències, només els morts.



ASSASSINAT

Eren les 11 del matí del 12 d'abril de 1993, i en Matthew va sortir del congrés després d'una reunió. Al davant hi havia moltes càmeres i micròfons, estava tot ple de gent. Hi havia tant presentadors de les notícies, com treballadors de la ràdio i del diari.

-Matthew Williams si us plau aquí, pots respondre unes preguntes?

-Senyor Williams què està passant amb Iraq?

-Aquí ministre! Pot confirmar els rumors del que passa?

-Tranquil·litzeu-vos tots si us plau!- Va dir en Matthew amb un to de veu elevat.

Les càmeres no paraven de fer fotos, es veien cente de llums produïts pel flash de les càmeres, tothom estava cridant i fent preguntes. En Matthew es va posar molt nerviós i no sabia què dir, va estar uns segons sense fer res, paralitzat per tota la gent que estava allà davant seu. Es va centrar i es va tranquil·litzar a ell mateix.

-Sí, puc respondre algunes preguntes. Però si us plau ordenadament.

-Senyor Williams que està succeint aquests dies amb Iraq?-Va preguntar un noi jove amb un micròfon

-No puc donar gaire informació, però estem fent un tractat de pau per acabar amb aquesta guerra.

-Matthew! Perquè ho esteu fent?

-Bàsicament perquè és necessari, hem d'acabar amb aquesta guerra finalment.- Va dir en Matthew amb un somriure.

La gent va continuar fent preguntes durant 3 minuts, i el ministre continuava responent-les tranquil·lament. De cop i volta es va sentir un soroll molt fort no gaire lluny d'allà i tots van mirar als voltants. Seguit d'això una noia va cridar, semblava espantada, va ser un crit típic de les pel·lícules de terror. Després d'aquell crit se’n van sentir molts més. Resulta que el Matthew Williams estava en el terra ple de sang, i aquell soroll tan fort que s'havia sentit era un tret directe al seu cap que aquest havia caigut al terra mort.



Els inspectors van arribar a la comissaria, i el subcap Smith estava prenent un tè, quan els va veure es va aixecar i va anar directe cap a ells. Era un home de pocs cabells, portava ulleres i anava ben vestit, tenia la pell fosca i era molt alt, la seva cara transmetia molta seriositat i fins i tot feia por.



-Inspector Hopper, inspectora Brown us estava esperant, entreu en aquesta sala si us plau.



Ells dos es van mirar i van entrar de seguida. Era una sala on mai havien estat, tenia unes finestres molt grans i una taula llarga plena de policies que no coneixien. Al fons de la sala hi havia una pissarra plena d'informació i de fotos amb noms que mai havien escoltat, i de peu al costat d'aquella pissara hi havia una noia rossa, amb un vestit negre i una jaqueta formal llarga de color blau marí.



Es van asseure en dues cadires que estaven buides i la noia de la pissarra va començar a parlar.



-Gràcies a tots per venir, crec que tots sabeu perquè estem aquí. El ministre de defensa ha estat assassinat d'un tret al cap en el congrés aquest matí, i tots els que esteu aquí us hem escollit per el vostre habilitat investigant, ja que és un cas molt important. Jo soc l'encarregada de l'oficina de tecnologia audiovisual i tècnica analista. Em dic Holly Evans i els puc ajudar en qualsevol cosa.



El subcap Smith es va aixecar i va assenyalar una foto que estava penjada a la pissarra, era una foto d'un home estirat a terra, ple de sang.



-Aquest era en Matthew Williams, el ministre de defensa del govern. L'única prova que tenim és un una bala de calibre 7,62mm que sería d'un franctirador M40.



La bala ha traspassat el cap del ministre. No sabem des d'on ha sigut disparada, però tenim alguns vídeos gravats per la premsa que potser contenen informació.



L'inspector Hopper es va aixecar de la cadira i va preguntar.



-Perdona subcap, però vostè ha dit que és d'un franctirador M40?

-Sí inspector, què hi passa alguna cosa?- Va respondre

En Hopper es va quedar callat durant uns segons, però de seguida va reaccionar

-Aquest tipus de franctirador només es fabrica a la marina dels Estats Units d'Amèrica.



-Ben vist, inspector.



La Holly Evans, la noia de la pissarra el va mirar fixament i va preguntar.



-I aquest home qui és subcap Smith?

Abans que el subcap pogués respondre, l'inspector va dir.



-Em dic Hopper, John Hopper.



-D' acord ara que tots teniu la informació del cas podeu començar a treballar.- Va dir el subcap amb un to de veu elevat

Tots es van aixecar i van marxar de la sala, i abans que en John i la Grace poguessin marxar el subcap els va cridar.



-Inspector Hopper, inspectora Brown no marxeu us he de comentar unes coses

Els inspectors es van donar la volta i es van tornar a seure.



-Sé que potser és un cas que us ve gran a vosaltres, però us hem escollit perquè considerem que teniu una habilitat especial- Va dir el subcap mirant-los fixament.



-Gràcies subcap, no el defraudarem.- Va dir la Grace amb un somriure.



-Confio en vosaltres inspectors, si no sabeu per on començar podeu mirar les gravacions o investigar sobre el franctirador M40 de la marina.



Els dos inspectors es van aixecar i van sortir de la sala, i allà estava la Holly Evans la noia de la pissarra.



-Hola, inspector Hopper, he buscat informació de la marina pel franctirador.- Estava subjectant uns papers que semblaven molt importants.



-Moltes gràcies Holly, ara investigarem això, però primer hauríem de mirar les gravacions de les càmeres que estaven.- Va dir en John mirant a la Grace.



-Ja hi ha més de set inspectors fent això. Potser és millor que investigueu sobre l'arma.



-D' acord, doncs ara farem això, moltes gràcies- Va dir la Grace mentre agafava els papers amb la informació que havia trobat la Holly.



Després els inspectors van començar a mirar la informació.



-Aquí hi ha alguna cosa que ens pot servir, més ben dit algú.- Va dir la Grace assenyalant una foto d'un home vell, amb els cabells blancs i amb moltes arrugues a la cara.



-Qui és?- Va dir en John mirant a la Grace amb molta curiositat.



-Es diu Joe Davies, és un home de seixanta-set anys que va treballar amb armes de la marina. Aquí hi ha un número de telèfon, potser és el seu.
 
Alejandro Pérez | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]