Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.
L’inspector cada estona dubtava més, les coincidències li feien tornar boig, el títol del llibre “L’assassinat entès com una de les belles arts”, li estava donant la pista més fiable i contundent, ja que la manera en la que va morir el periodista crític literari tenia molt a veure amb el títol del llibre .
Semblava que l’assassí estava recreant un dels capítols, també es despistava l’inspector que l’assassinat hagués sigut en un carreró, perquè seguin la estela del llibre no tenia res a veure. Al dia següent, quan l’inspector va anar a la Universitat de Valencia a recavar informació del periodista, li va estranyar molt que no parlessin molt bé d’ell. Deien que era una persona seria, intrigant i amb cara de tindre pocs amics, per això escrivia aquestes novel·les tan fosques, una de les conclusions que va treure de les persones que va interrogar a la Universitat es que l’assassí el coneixien, i perquè ho dic això? Perquè més d’un no li ha estranyat la seva mort. Tot es així que l’inspector va donar per fet que l’assassí estava a la Universitat ( Tot son conjectures ), l’homicida pot estar en qualsevol lloc. Un altre dia es va dedicar a anar a esbrinar si havia alguna càmera i sí, hi havia dos. Una era del banc que estava just al front del carreró i l’altra estava amb un angle poc difús, no deixant veure bé qui era el criminal, però van tenir sort que la primera càmera deixava veure el costat dret de l’assassí. Portava una gavardina molt ampla, uns guants negres de pell i un barret amb una solapa gran que deixava veure un floc del seu cabell ros, també va poder veure que caminava molt nerviós, insegur dels passos que donava, es veia com mentre anava després dels passos del escriptor s’amagava darrera d’un container, en aquell instant es va col·locar el floc del cabell de manera que no li tapes l’ull, es aquí on es va deixar veure una mica la cara, però es veia molt borrós perquè la solapa del barret li feia ombra, era de estatura alta i de complexió gran amb lo qual anava descartant sospitosos. Va arribar l’hora de veure com va ser l’assassinat, com a les càmeres de vigilància no hi ha so, Agustí va deduir que li va cridar per el seu nom i quan es va girar li va clavar el ganivet travessant el cor de la víctima.
Amb tot aquest material recopilat, l’inspector Tena va anar a la seva casa i amb la ajuda de les noves proves va reconstruir el crim. Encara semblava que estava més a prop de la persona que tan li feia badar, una de les conclusions era que el culpable podria ser un conegut del seu entorn. Tan com si no, al senyor Agustí Tena encara li falta recopilar moltes dades per acabar de resoldre aquest cas, però podem estar tranquils perquè tenim en les mans un dels millor inspectors criminals de tota la ciutat.
|