Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria

25 de març

Els xampús al seu lloc i els estris preparats. Com sempre ho vol ella, he deixat el terra impecablement net.

Ella torna a estar capficada, obra i tanca la caixa i calcula de nou si arribarem a final de mes. No té pinta. En tot el matí no ha entrat ningú per la porta. La clienta finalment es va fer el color a casa i la seva filla ara vol anar tenyida de ros. No sé si deixar currículums en altres perruqueries, potser necessiten ajudants, però em sap greu deixar-la a l’estacada.

26 de març

Obro la persiana com cada matí. Els xampús al seu lloc i els estris preparats. Avui he anat a esmorzar al bar del costat i m’he endut un diari d’aquells plens d’anuncis. Qui sap.

27 de març

Obro la persiana com cada matí. Després de fregar he fet servir les pàgines del diari d’ahir i de sobte m’ha cridat l’atenció un anunci petit al lateral dret. ‘Venem perruques de cabell natural’. De veritat que algú compra perruques gràcies a un anunci en un diari?

28 de març

No deixo de pensar en l’anunci. I si nosaltres aprofitéssim el cabell de les clientes? Li proposaré a ella a veure si li sembla bona idea.

29 de març

Li ha encantat. De fet, qualsevol proposta que pugui salvar el negoci li hauria agradat i, a més, es veu que les perruques naturals últimament estan agafant molta fama. De moment, penjarem un rètol que digui que aquí comprem cabell natural i a veure què passa.

1 d’abril

Els xampús al seu lloc i els estris preparats. El terra net com una patena. Fa tres dies que tenim el cartell penjat… però ningú ens ha preguntat res.

2 d’abril

Tot exactament igual que ahir. Agafo la fregona i em disposo a deixar de nou aquestes rajoles blanques impecables. Fa un moment m’ha semblat veure una noia que mirava el rètol. Cabell negre, llarg, llis i sedós. Però potser ha sigut imaginació meva.

3 d’abril

N’estic segura, és la mateixa noia que ahir i aquest cop s’ha quedat mirant el cartell que vaig fer amb bolígraf. I, efectivament, entra a la perruqueria, em mira i somriu. Estic sola, com que no tenim clientes, ella ha aprofitat per anar a fer uns encàrrecs i al banc per demanar informació dels crèdits. Em pregunta per l’anunci del cabell i li demano que torni demà.

4 d’abril

Obro la persiana com cada matí. Els xampús al seu lloc i els estris preparats. Avui hi som les dues per si torna a venir la noia del cabell negre, llarg, llis i sedós. Però no ve. No sé ni perquè ens fem il·lusions.

5 d’abril

Quan ens disposem a tancar, sentim la campaneta de la porta. És la noia que està interessada en l’anunci i que vol vendre la seva melena. Avui el porta recollit i no el té tan brillant com sempre. Ella s’ha fixat en que li miràvem el cabell i ens aclareix que és arqueòloga, que avui ha estat en una excavació i per això el té més brut. Li expliquem que abans de tallar-li li haurem de rentar. La clienta accepta i ella la convida a asseure’s al rentacap. Està tan emocionada que no em deixa ni fer-ho a mi. Comprova la temperatura de l’aigua i li aplica la primera dosi de xampú. Amb moviments suaus i amb una lleugera pressió amb els dits, li ensabona el cabell. A mig esbandir, la noia li pregunta:

- Per cert, quant em pagaràs pel cabell?

Ella, que ja no recorda que li havia de pagar, li ofereix 50 euros. La clienta, amb cara sorpresa li respon una mica seca que són pocs diners i que mínim n’hi haurien de donar 200. Ella exclama visiblement indignada:

- 200 euros?? T’has tornat boja? Si tens les puntes ben obertes!

- A mi m’has dit boja? Potser sí que ho estic per confiar en una perruqueria de velles com aquesta, li contesta la noia, que s’aixeca d’una revolada.

L’aigua del cabell li regalima i cau gota a gota al terra, després hauré de tornar a fregar.

- Però tu què t’has pensat? Això és un local modern, si no t’agrada ja pots marxar, però abans ens has de pagar el rentat.

La noia ni l’escolta i quan es disposa a marxar sense passar per caixa, rellisca i es dona un cop contra la pica. Sona un cop sec i queda estesa a terra. Jo m’ho miro des del mostrador, però veig clarament com un fil de sang li surt del cap i es barreja amb l’aigua del cabell. Té els ulls mig oberts, però no sembla que respiri. Ens mirem i no calen paraules. Penjo el cartell de tancat.