Aquell vespre, després de sopar, Pol torna a agafar el quadern. No té cap deure pendent, però passa les pàgines igualment, com si busqués alguna cosa que encara no sap posar en paraules. El llapis li queda suspès a la mà uns segons, fins que finalment escriu una altra frase, més llarga aquesta vegada. No és perfecta. No sona com els textos que llegeixen a classe. Però és seva.

Es queda mirant-la una estona més llarga del que faria abans. Hi ha paraules que li grinyolen, idees que no acaben d’encaixar, però no les esborra. Tanca el quadern amb cura, com si allò que hi ha dins tingués algun valor que encara no sap mesurar.

L’endemà, a l’institut, tot sembla igual que sempre. El mateix soroll, les mateixes presses, les mateixes converses que no l’inclouen del tot. Però quan entra a classe, no busca el seient més amagat. S’asseu on hi ha lloc, sense donar-hi massa voltes, sense calcular qui s’asseurà a prop o qui el mirarà.

Durant la lliçó, el professor torna a fer una pregunta oberta. Hi ha un silenci breu. Pol nota la tensió coneguda, aquell impuls de fer-se petit. Però no desapareix del tot. Sense pensar-ho massa, aixeca la mà. El gest és ràpid, gairebé automàtic, com si el cos hagués decidit abans que el cap.

—Sí, Pol? —diu el professor.

Parla. No massa. No fa cap discurs brillant. Però diu el que pensa. Quan acaba, el professor assenteix i continua amb la classe. Ningú no riu. Ningú no fa cap comentari. I, sorprenentment, això li dona una sensació de normalitat que li agrada.

Al pati, s’asseu al mateix banc del dia anterior. Durant uns minuts està sol. Mira la gent passar, escolta fragments de converses, rialles, crits. No se sent del tot dins, però tampoc completament fora.

L’Arnau passa a prop seu. Aquesta vegada, no hi ha mirades llargues ni silencis tensos. Només un cop d’ull ràpid i prou. Pol es queda quiet, esperant potser alguna cosa més. Però no arriba. I, per primer cop, entén que no tot ha de tenir un significat amagat.

La Laia s’asseu al seu costat al cap d’una estona.

—Què fas? —pregunta.

—Res —respon ell.

Comparteixen unes patates. Parlen de coses petites: un examen, un vídeo, un comentari d’un professor. No és una conversa profunda, però hi ha una comoditat nova, com si ja no calgués omplir tots els buits amb paraules importants.

—Avui has parlat més —diu la Laia en un moment.

Pol s’encongeix d’espatlles.

—Suposo.

—M’agrada.

Ell no sap què dir a això, però tampoc sent la necessitat de respondre alguna cosa perfecta. Només assenteix lleugerament.

Quan torna cap a casa, Pol no pensa tant en qui hauria de ser. Pensa més en el que ha fet. En les petites coses: una frase dita sense fugir, una mà aixecada, un moment en què no ha baixat la mirada.

Arriba a casa i deixa la motxilla com sempre, però no puja directament a l’habitació. Es queda a la cuina uns segons més.

—Què tal avui? —pregunta la seva mare, sense girar-se del tot.

Pol dubta, però respon.

—Normal.

És una paraula senzilla, però aquesta vegada no sona buida.

—Normal està bé —diu la mare.

Ell assenteix, encara que ella no el miri. Després puja a l’habitació. S’asseu a la cadira i obre el quadern una altra vegada. Rellegeix el que va escriure ahir i hi afegeix una línia nova. No sap ben bé per què, però li ve de gust continuar.

Els dies passen. No hi ha cap canvi espectacular. Hi ha matins en què torna a sentir aquell pes al pit. Hi ha classes en què no diu res. Hi ha moments en què es torna a fer petit sense adonar-se’n.

Però també hi ha altres moments.

Un dia, respon sense que li preguntin directament. Un altre, es queda una mica més al pati en lloc de marxar abans. Un altre, mira algú als ulls i aguanta la mirada un segon més del que li seria còmode.

Són coses mínimes. Gairebé invisibles per als altres.

Però per a ell no.

Un divendres a la tarda, el professor de llengua retorna els textos que havien escrit. Quan arriba al seu pupitre, deixa el full amb una petita anotació al marge.

“Bona veu. Continua.”

Pol llegeix la frase dues vegades. No és una gran felicitació. No és un elogi exagerat. Però té alguna cosa que el fa quedar-se quiet uns segons.

Bona veu.

No havia pensat mai en la seva veu d’aquesta manera.

Aquella tarda, quan torna a casa, no deixa la motxilla de qualsevol manera. Treu el full amb cura i el guarda dins del quadern. No ho ensenya a ningú. No ho comenta. Però tampoc ho amaga de si mateix.

Aquella nit, abans de dormir, pensa en tot això. En la por que encara hi és. En els silencis que encara vindran. En els dies en què tornarà a sentir-se invisible.

Però també pensa en el que ha canviat, encara que sigui poc.

Ja no desapareix sempre.

Tanca els ulls amb aquesta idea. No és una promesa, ni un objectiu gran. És només una constatació petita, però ferma.

Que pot estar-hi.

Que pot parlar, de tant en tant.

Que pot existir sense haver de lluitar contra ell mateix cada segon.

I, mentre s’adorm, té la sensació que això no és el final de res.

És només el principi d’alguna cosa que encara no sap com serà.

Però aquesta vegada, no li fa tanta por descobrir-ho.