L’endemà, a primera hora, Pol arriba a l’institut abans que la majoria. El passadís és gairebé buit. Les llums encara no estan totes enceses i l’eco de les seves passes sona més fort del que voldria. Li agrada aquest moment: quan l’edifici sembla adormit i ningú espera res d’ell.



A classe de llengua, el professor reparteix un text per comentar. Pol el llegeix en silenci. Parla de personatges que no saben qui són, de gent que es perd intentant encaixar. Sense adonar-se’n, subratlla una frase amb el llapis.



—Algú vol llegir què ha marcat? —pregunta el professor.



Silenci.



Pol nota com el cor li torna a bategar massa ràpid. Mira el full. Mira la taula. Pensa que no passa res si no diu res. Que ningú ho notarà.



Però la frase subratllada sembla pesar-li a la mà.



—Pol? —diu el professor, amb veu neutra—. Tu què en penses?

Durant un segon etern, tot s’atura. Pol aixeca el cap. Algunes mirades es claven en ell. D’altres no. Respira fons.



—Que… —comença— que el personatge no vol destacar, però tampoc vol desaparèixer del tot.



La veu no li tremola tant com esperava.



—Interessant —respon el professor—. Molt bona observació.



Pol abaixa la mirada, però aquesta vegada no és per amagar-se. Nota una escalfor estranya al pit. No és felicitat. És alguna cosa més petita. Més real.



Al passadís, l’Arnau passa pel seu costat. No diu res. No riu. Només el mira un segon de més. Pol no sap si això és bo o dolent, però ja no se sent tan transparent.



Al pati, la Laia li fa un gest amb la mà des de lluny. Pol dubta, però s’hi acosta. No parlen gaire. No cal.



Quan sona el timbre final, Pol surt de l’institut amb una sensació nova. No ha deixat de tenir por. No s’ha convertit en algú diferent. Però ha fet soroll dues vegades. I el món no s’ha enfonsat.



Camina cap a casa pensant que potser existir no és fer-se veure constantment. Potser és només no amagar-se sempre.



I això, pensa, ja és un començament.



Quan arriba a casa, deixa la motxilla a terra i es queda dret uns segons, sense fer res. A la cuina, la seva mare remena una olla.



—Ja has arribat? —pregunta.



—Sí.



Abans hauria pujat a l’habitació sense dir res. Avui no.



—A classe he parlat —afegeix, gairebé en un murmuri.



La mare es gira, sorpresa.



—Ah sí?

Pol assenteix. No explica res més. No cal. Puja a l’habitació amb una sensació estranya, com si hagués deixat una porta una mica oberta.



Aquella nit, abans de dormir, pensa que potser no serà mai el que més cridi. Però tampoc vol tornar a desaparèixer del tot.



I, per primer cop, això li sembla suficient.



L’endemà, Pol no s’aixeca amb ganes, però tampoc amb aquell pes habitual al pit. Es vesteix sense pressa i, abans de sortir, es mira al mirall del passadís. No veu res diferent. És el mateix de sempre. Tot i així, no se sent exactament igual.



A l’institut, el soroll torna a envoltar-lo. Les mateixes cares, els mateixos crits. Però avui, quan passa pel passadís, no s’aparta tant. Camina recte, amb la motxilla ben cordada a l’esquena.



A classe, l’Arnau deixa caure un comentari en veu alta. Algú riu. Pol el sent, però no baixa el cap. No diu res, però tampoc desapareix. És una petita diferència, gairebé invisible, però real.



Al pati, s’asseu al banc. Al cap de poc, la Laia torna a apropar-s’hi.



—Et veig diferent —diu.



Pol frunceix el front.



—No ho sóc.



—Potser no. Però ja no sembles tan lluny.



Ell pensa en això una estona després que ella marxi. Potser no cal canviar-ho tot. Potser només cal quedar-se una mica més.



Aquella tarda, mentre fa els deures, Pol escriu una frase al marge del quadern. No és per a ningú. Només per a ell. Quan la rellegeix, no la ratlla.



Sap que encara callarà moltes vegades. Sap que encara tindrà por. Però també sap que, quan vulgui, pot fer soroll.



I això, pensa, ho canvia tot una mica.