CAPÍTOL 2- El primer flashback
Un dia més, tot plegat, ja no estava tan nerviós i més o menys sabia cap a on havia d'anar, el fet de conèixer a l’Ona em consolava i tranquil·litzava. Però encara i així tenia molt present el que em va passar al meu antic col·legi.
Només entrar a la classe l’Ona va vindre corrent cap a mi amb un gran somriure que li arribava fins a les orelles. De sobte, unes pessigolles a les galtes acompanyades d’un somriure que imitava el somriure d’ella. Era una sensació desconeguda, mai havia somrigut d’aquesta manera en cap situació semblant.
–Hola! Nil, quines ganes tenia de veure't, per fi!
–Hola, Ona! Jo també tenia moltes ganes de veure't una altra vegada
Encara que estava molt nerviós això que havia dit era totalment cert i no me’n vaig adonar fins que ho vaig dir en veu alta.
L’Ona es veia brillant, repleta d’energia positiva i molt alegre. Tot i que jo no estava de la mateixa manera que ella, vaig notar el seu esforç per intentar que em relaxara. Apreciava molt que fes-i aquestes coses i realment sí que m’ajudaven, però tampoc no sabia com expressar-ho. El no saber expressar-ho sí que em feia ràbia perquè no sabia com se sentia realment l'Ona.
En aquest mini segon que havia passat pensant això, l’Ona ja s'havia voltat tot el pati i ja havia parlat almenys amb 26 xiquetes i xiquets diferents. Després de fer la seva xarrada amb cada nen i nena del pati va tornar cap a mi amb un grup de companys que havia vist, però no m’havia atrevit a apropar-me.
–Mira Nil ella és Mar, ell es diu David, ella és l’Aina, aquell es diu Marcel i aquesta és la meva millor amiga que es diu Maria.
Vaig fer un peti repàs a cadaascú d'ells. La Mar era rossa, amb el pèl arrissat i els ulls marrons. El David era moreno de pell i cabells amb ulls castanys clars. L’Aina tenia el pèl i els ulls negres amb la pell obscura. El Marcel era el germà de l’Aina així que tenia les seves mateixes característiques físiques. I, finalment, la Maria, la millor amiga de l’Ona, ella tenia la pell com l’Ona, clara, els ulls verds i els cabells marrons i molt llisos.
Tots em miraven esperant que em presentara, però no em sortien les paraules, per sort a l’últim moment em va sortir amb un fil de veu:
–Hola, jo em dic Nil.
Tots em van saludar amb una rialla i per fi em vaig relaxar una mica. El més difícil ja havia passat, per fi tenia amics encara que no sabia molt bé com tractar-los o com serien. Bé, això ja serien problemes a futur. L’important ara és que no estava sol, i això ja era un gran abans.
CAPÍTOL 3-L'Ona
<div style=""text-align:" justify;"="">Un dia més, tot plegat, ja no estava tan nerviós i més o menys sabia cap a on havia d'anar, el fet de conèixer a l’Ona em consolava i tranquil·litzava. Però encara i així tenia molt present el que em va passar al meu antic col·legi.
Només entrar a la classe l’Ona va vindre corrent cap a mi amb un gran somriure que li arribava fins a les orelles. De sobte, unes pessigolles a les galtes acompanyades d’un somriure que imitava el somriure d’ella. Era una sensació desconeguda, mai havia somrigut d’aquesta manera en cap situació semblant.
–Hola! Nil, quines ganes tenia de veure't, per fi!
–Hola, Ona! Jo també tenia moltes ganes de veure't una altra vegada
Encara que estava molt nerviós això que havia dit era totalment cert i no me’n vaig adonar fins que ho vaig dir en veu alta.
L’Ona es veia brillant, repleta d’energia positiva i molt alegre. Tot i que jo no estava de la mateixa manera que ella, vaig notar el seu esforç per intentar que em relaxara. Apreciava molt que fes-i aquestes coses i realment sí que m’ajudaven, però tampoc no sabia com expressar-ho. El no saber expressar-ho sí que em feia ràbia perquè no sabia com se sentia realment l'Ona.
En aquest mini segon que havia passat pensant això, l’Ona ja s'havia voltat tot el pati i ja havia parlat almenys amb 26 xiquetes i xiquets diferents. Després de fer la seva xarrada amb cada nen i nena del pati va tornar cap a mi amb un grup de companys que havia vist, però no m’havia atrevit a apropar-me.
–Mira Nil ella és Mar, ell es diu David, ella és l’Aina, aquell es diu Marcel i aquesta és la meva millor amiga que es diu Maria.
Vaig fer un peti repàs a cadaascú d'ells. La Mar era rossa, amb el pèl arrissat i els ulls marrons. El David era moreno de pell i cabells amb ulls castanys clars. L’Aina tenia el pèl i els ulls negres amb la pell obscura. El Marcel era el germà de l’Aina així que tenia les seves mateixes característiques físiques. I, finalment, la Maria, la millor amiga de l’Ona, ella tenia la pell com l’Ona, clara, els ulls verds i els cabells marrons i molt llisos.
Tots em miraven esperant que em presentara, però no em sortien les paraules, per sort a l’últim moment em va sortir amb un fil de veu:
–Hola, jo em dic Nil.
Tots em van saludar amb una rialla i per fi em vaig relaxar una mica. El més difícil ja havia passat, per fi tenia amics encara que no sabia molt bé com tractar-los o com serien. Bé, això ja serien problemes a futur. L’important ara és que no estava sol, i això ja era un gran abans.
