<div style=""text-align:" justify;"="">Tot era nou, un lloc totalment desconegut, fins i tot feia una olor diferent.
El pitjor ja està fet, ara només pot anar cap a endavant; he aconseguit arribar fins aquí i he de seguir.Al cap d’una estona em van cridar, tenia moltíssima por, fins i tot em tremolaven les cames.
Quan vaig passar de la porta, hi havia una dona d’aspecte amable. Aquella havia de ser la senyoreta Gemma. Era la directora del meu nou institut.
–Hola, Nil! Encantada de conèixer-te en persona per fi. Soc la Gemma, la directora del teu nou institut. Com estàs? Sembles nerviós.
És el primer que em va dir només creuar la porta. Estava tan nerviós que no em sortien les paraules. Pareix que es va adonar que no podia a penes parlar i va seguir ella la conversa.
–No et preocupis, no ets l'únic que està nerviós. Jo també ho estic. Però bé, si estàs aquí és per alguna cosa, no? Tens alguna pregunta?
Jo, amb un fil de veu, li vaig preguntar el que la mare m'havia dit que ella no ho sabia i que hauria d'anar a preguntar-ho.
–Hola, sí que tenia un parell de dubtes que et necessitava preguntar.
–I bé? Quines són aquestes qüestions?
Entre mi pensava si realment aquestes consultes eren dubtes o simplement excuses per posar-li alguna pega per no anar a l’escola.
–Només et volia preguntar a quina aula he d'anar, si he de portar algun uniforme i a quina hora és el descans.
La senyoreta se’m va quedar mirant, com si pogués veure alguna cosa més que no li havia dit.
–Estàs segur que això no és tot, perquè et veig amoïnat.
Al meu cap passaven tantes coses que li volia dir, però que no podia, al mateix temps que m'estava tornant boig.De sobte vaig notar com una humitat a les meves galtes i que ho veia tot borrós, mentre se'm feia un nus a la gola. O NO, ESTAVA PLORANT!!La senyoreta Gema de seguida va vindre cap a mi preocupada.
–Jo crec que aquests no són els teus dubtes realment, i si ara no et sents preparat per dir-les, no et preocupis no estàs obligat a dir res que no vulguis dir. Però em deixes endevinar-ne una?
Jo intrigat li vaig assentir amb el cap
–Crec que el que passa és que és un lloc nou on no coneixes a ningú i tens por per estar sol, m’equivoco?
Em vaig sorprendre de com va saber tan bé el que m'estava passant. Encara que no ho sapiguès tot, sí que havia sabut llegir una part dels meus pensaments.
–No, no t'equivoques, però tampoc és res que per més que ho conte se solusione.
–Tens raó, noes solucionaràà per més que ho contes sinó que has d'actuar per canviar-ho
I tenia tota la raó, no podia quedar-me sense fer res, simplement plorant, sinó que havia d'actuar, encara que alguns records del meu passat em frenessin o m'obliguessin a parar.La senyoreta Gemma em va proposar que quan arribés que em senta al costat d’una xiqueta que es deia Ona.Era una xiqueta amb el pèl curt i negre, blanca de pell i amb els ulls blaus. Amb aquesta descripció em recordava molt a una amiga que tenia quan era més petit. Ara no sabia res d’ella des que es va mudar.A l'arribar a casa la meua mare es va adonar que estava molt més tranquil i va sospirar, un sospir d’alleujament.
–Com ha anat la teua reunió amb la Senyoreta Gemma? Estàs més tranquil?
–Si mama, m’ha ajudat molt, m’ha dit que em senta al costat d’una companya que es diu Ona.
La mare em va mirar alleujada, però a la vegada un poc inquieta o preocupada pel dia següent ja que, encara que ara estic més tranquil, continuava estant nerviós pel meu primer dia; estava a unes hores de ser-ho.
Quan estava al llit la mare i el pare van vindre a donar-me un petó de bona nit i desitjar-me bona sort per al meu primer dia. Però, estava tan nerviós que no em vaig aconseguir adormir fins a les tres de la matinada. Al cap els pensaments s'amuntegaven: seria capaç de tirar endavant amb la situació? O, com tantes altres vegades, giraria cua, abandonaria i després me'n penediria i tornaria a passar una nit rere l'altra amb plors al llit, comptant les ovelles i sense poder adormir-me. Bé, vaig apagar el llum desitjant que amb ell s'apaguessin també els meus mals pensaments.
