Després de parlar una estona amb aquella criatura vaig començar a confiar una mica en ell encara que tenia molta por. Era diferent de tot el que havia vist abans, tenia uns ulls brillants que semblaven entendre tot el que sentia i pensava. Ell em va dir dins del meu cap que es deia Arken i que coneixia molt bé la presó i els camins secrets per sortir sense que els guardies ens veiessin. La seva veu era tranquil·litzadora com un murmuri que em deia que no tot estava perdut. Jo li vaig ensenyar el corn d’akpyron i ell es va sorprendre molt. Em va dir que aquell mineral era molt poderós i que amb això podríem tornar a encendre la meva nau i escapar d’aquell planeta perillós i fosc. En aquell moment vaig sentir una mica d’esperança per primera vegada des que en Daniel havia mort, una esperança que feia molt de temps que no sentia. Arken em va explicar que cada cert temps els guardies canviaven de torn i durant uns minuts hi havia menys vigilància, aquell seria el moment perfecte per escapar. Ens vam amagar dins la jaula i cada soroll dels passadissos feia que el meu cor bategués més ràpid. Vam esperar en silenci escoltant els passos que s’allunyaven fins que tot va quedar més tranquil. Arken em va fer un senyal i vam sortir molt a poc a poc pel passadís fosc amb els ulls acostumats a la penombra i els sentits alerta, caminàvem molt lentament i sense fer cap soroll com si fóssim fantasmes dins de la presó. Jo sentia la seva veu dins del meu cap que em deia que estigués tranquil, que tot aniria bé, que ell m’ajudaria, aquell confort intangible em donava força per continuar. Vam passar per molts passadissos estrets, portes metàl·liques i escales rovellades fins que finalment vam arribar a una sortida. Quan vam trepitjar l’exterior vaig notar l’aire molt fred del planeta i vaig mirar el cel que era d’un verd fosc amb taques negres com núvols de tempesta, la llum era estranya i alienígena però estranyament bella. Vam començar a córrer cap al lloc on estava la meva nau intentant no fer soroll amb el cor bategant com un martell. Tenia por que els guardies ens veiessin però per sort no hi havia ningú. Al cap d’una estona vam veure la nau al mateix lloc on l’havíem deixat, sentir aquella visió em va omplir d’alegria, vaig obrir la porta molt ràpid com si aquella llibertat fos un tresor que finalment havia trobat. Vam entrar dins i jo vaig anar directament al motor posant el corn d’akpyron al lloc del combustible. De seguida les llums de la nau es van encendre i els sistemes van començar a funcionar amb un suau zumbit. Arken em parlava dins del cap i em deia que ho estava fent molt bé, que havia de marxar ràpid abans que ens trobessin. Jo vaig seure al seient del pilot amb les mans tremoloses però amb valor i vaig encendre els motors. Després vaig programar el destí cap a la Terra i vaig preparar els portals interdimensionals que parpellejaven amb llums blaves i púrpures com si la nau estigués viva. Abans de marxar vaig mirar Arken i li vaig oferir que pogués venir amb mi si volia, però ell em va respondre dins del meu cap que no podia marxar. Aquest era el seu planeta, la seva casa, i havia de protegir el seu poble dels perills que encara rondaven aquell món desconegut. Em vaig sentir trist però també agraït perquè ell havia estat un amic fidel enmig d’un món perillós i ple de perills. Ens vam acomiadar i jo vaig tancar la porta de la nau amb un sentiment de nostàlgia i esperança alhora. Vaig activar el sistema de portals i la nau va començar a travessar-los amb una rapidesa descomunal deixant darrere nostre estrelles i mons desconeguts fins arribar al nostre sistema solar. Finalment vaig arribar a la Terra. Vaig aterrar la nau i vaig sortir corrent cap a casa amb el cor encara bategant acceleradament. Quan vaig entrar la meva mare em va mirar amb els ulls plens de preocupació. Ella em va preguntar On eres. I jo només vaig poder respondre Es una historia molt llarga. Tot havia passat molt ràpid. La presó, la fugida, la nau, els portals. Però ara estava a casa i per primera vegada des de feia molt tot semblava més tranquil. Sabia que algun dia potser tornaria a veure Arken i aquell planeta llunyà que ara guardava una part del meu cor.