Ja era l’hora d’iniciar, el vol ja estava llest i només faltava prémer el botó i preparar-nos per engegar els motors. En Daniel el va apretar i vam pensar que tornaríem a casa sans. Però de sobte la nau interestatal va a començar a fer coses que no estaven previstes mentre viatjava per diferents portals tetradimensionals a reu del univers a la velocitat de la llum, com si d’un llamp es tractés fins a aturar-se. Al aturar-se hem vaig donar un cop al cap i va provocar que hem quedes inconscient durant vint-i-cinc minuts. Al despertar de tal cop vaig mirar a la finestra com podia ja que hem sentia atordit a causa del impacte i el que vaig veure hem va deixar bocabadat ja que estàvem a unes terres desconegudes on el terra era blau, les fulles dels arbres eren foc rosa, el cel era negre i verd i temperatures de menys deu graus centígrads. Vam estar un bon temps en shock ja que no sabíem el perquè de la situació era de desesperació. Al mirar la pantalla hem vaig donar compte de que no havia marcat el destí a la Terra i això havia provocat tal cosa i que ens quedessim allà atrapats. Sabent això el primer que se’ns va passar pel cap va ser posar la indicació a la Terra però seguia sense funcionar perquè a causa del poc combustible que hi teníem a la nau a causa de tot el que va passar durant el vol s’havia acabat i necessitàvem un material massa precisat i molt poc abundant a reu del univers, el seu nom era Akpyron i segurament seria una missió impossible. Jo al escoltar adonar-me de tal cosa vaig buscar altres alternatives com per exemple intentar enviar un missatge a la estació espacial universal però el sistema de comunicació de la nau estava fregit de cap a peus. No hi havia temps per rumiar y vam decidir-nos posar-nos mans a l’obra amb la opció de trobar el material per sortir d’aquí lo més aviat possible. Per iniciar la consigna ens havíem de preparar tot. Lo més important va ser posar-nos els vestits Inter espacials ja que no sabíem si era habitable pels humans i si hi havia el suficient oxigen com per sobreviure, una barra elèctrica per defendre’ns de qualsevol amenaça i per últim algunes provisions per anar bé durant tot el viatje. Al sortir el terra es va començar a moure de forma estranya i cada cop ens enfonsàvem més mentre la fred congelava els nostres caps com si res ja que no estàvem acostumats a tals climes. Vàrem entrar en situació de pànic i no sabíem que fer fins que a la desesperada vaig treure la barra i vaig picar al terra amb totes les meves forces i de sobte es va quedar completament quiet. Al sortir d’allà vam veure unes llums d’una claror que semblava un sol. Al apropar-nos a la zona hi havia una espècie de cargols amb antenes i uns punts vermells a la par baixa del cos que habitava la zona. Al tractar de comunicar-nos amb ells no hi havia manera, no llenguatge de gestos, ni danses, ni verbalment, l’únic que feia era una espècie de soroll i jo cada cop hem sentia més por ja que mai havia vist tal cosa de tots els portals tetradimensionals que havia visita al llarg de la meva vida I quan ja n’estàvem ven fart en Daniel va decidir dir Akpyron com a forma per si ens podien ajudar. Tothom va començar a corre i la gent es va posar en estat d’alerta. Ens van agafar a mi i a en Daniel. Mentre que ens portaven no sabíem el perquè i estàvem en un moment de terror increïble i ens van portar a una presó immensa que tenia unes comportes d’acer pur del tamany d’un elefant. Estàvem en una situació de por constant ja que no sabíem que fer en aquell moment ja que hi havia la probabilitat de que no tornéssim a obrir la boca ni per dir la nostre ultima paraula. Al obrir-se las comportes no ens vam poder imaginar el que teníem als nostres nassos...