Elsdiessegüentspassenràpid,peròalhorase’mfanmoltllargs.Ésunasensacióestranya,comsi eltempsavancésperòjoemquedésatrapada en cadamomentsensepodersortir-nedeltot. Em llevod’hora,faiglafeinai intento no pensargaire,peròésimpossible.Semprehi haalgundetallque em posa en alerta: una porta quejurariaqueestavatancada idesprésnohoestà, unsorolla lanitque no séd’onsurto aquellasensacióconstantquealgúm’estàmirantquanesticsola. Intentoconvèncer-me quetotsónimaginacionsmeves,peròcadadiaem costaméscreure-m’ho.
No torno aveurelaCecefinsalcapde dosdies. Durantaquesttemps, la casa semblamésbuida,comsifaltésalguna cosaimportantperònosabésquèésexactament.Esticnetejantelpassadísdedaltquansentopassosdarreremeu. Nosónforts,peròtampocnormals,sónmassasuausperòclars. Em giro apocapoci laveigallà, quietacomsempre,mirant-mefixamentsenseparpellejar. No sécompotaparèixersensefersoroll.Sempreésigual iaixòem fa sentirincòmoda.
—Hola —lidicintentantsonartranquil·la.
—Hastornat—responambveuplana.
—Sí…treballoaquí.
Fa unpetitgestambelcap,comsi noliimportésgaireel que acabo dedir.
—Not’hiquedaràsgaire.
—Perquè?
—Perquèningús’hiqueda.
No séquèdir.Em quedo ensilencisensesabercomreaccionar. LaCecemiracapa una porta, lamateixadesempre,comsilicridésl’atenció.
—Allàdinsno hi hasd’entrar.
Segueixolasevamirada i noto una mica depressióalpit.
—Jam’hovadirlatevamare.
—Noésnomésuna norma.
Se’mfa unnusal’estómaciempassosaliva.
—Quèhi hadins?
No contesta. Es gira imarxasensedirresmés,comsi la conversas’haguésacabatdecop. Em quedo sola alpassadís,mirantla porta. No sé perquè,perònopucdeixarde pensar-hi.Éscomsi alguna cosa des dedinsemcridés, encara que novulguiescoltar-ho.
Aquellanittorno a sentirsorolls.Aquestavegadamésclars. Noéselventni la casa.Sónpassos.Lents.Regulars.Comsialgúcaminéspelpassadís. Em quedo quieta alllitescoltantambatenció. Intentoconvèncer-me queésnormal,peròsé que nohoés. Em tapoambelllençolencara que sé que noserveixde res. Tancoelsulls,peròelstorno aobrirde seguidaperquètincpor. Nopucdormir.
Elspassoss’aturenjustdavantde lamevaporta i notocomsem’acceleraelcor.
Deixode respirar perunssegons.
Nopassaresdurantunaestonaque es fa eterna.
Després, elsilencitorna decop.
Quantotqueda en calma, ja nopucdescansar. Empassola resta de lanitdespertant-meconstantment,pensanten sitornaràapassaro sialgútornaràa caminarpelpassadís.
L’endemàesticcansada,perònopucdeixarde pensar en la porta.Quanla Nina no hiés,decideixopujar adalt. Nohotincgaireclar,peròsentoquehohe defer,comsinecessitéssaber laveritat. Elpassadísestàensilenci, unsilenciestranyque nom’agradagens.
Caminofinsa la porta.Estàtancada.
Recordoel que em vandir.Recordola mirada de la Nina.PeròtambérecordolaCecei el quem’hadit.
Poso lamàalpom.Estàfred,massafred,comsi nofosnormal.
Dubtounmoment.
Peròal final girolentament.
La portas’obresensefersoroll.
Adinshihaunahabitaciófosca. Entro apocapocambelcorbategantmoltfort.L’aireésestrany,comcarregat. Fa olord’humitati detancat. Hihaunllit, una cadira i unarmari. Totmoltsimple,massasimple,comsialgúhohaguésdeixataixíexpressament.
Peròlesparetscridenl’atencióimmediatament.
Hi haratlles.Moltes. Dediferentsmides. Algunesmésprofundes quealtres.Comsialgúhaguésestatcomptantdiessenseparar. Em quedomirant-lessensemoure’mi noto uncalfred.
També hi hadibuixosfetsambalguna cosa fosca. Novullpensarquèés.Sónestranysi una micainfantils,peròfan malasensació.
Decop,sentounsorolldarreremeu.
Em giroràpid.
La Ninaésa la porta.
—T’heditque noentrisaquí.
Lasevacaraéscompletamentdiferent, freda iseriosa.
—Hosento…jonomésvoliamirar…
—Aixòja no importa.
Fa unpascapami. Jo enfaigunenreresensepensar.
—Notornaràapassar.
—Tothomdiuelmateix.
Se’mglaçalasangen sentiraixò.
—Deixa’msortir.
No esmou, continuabloquejantla porta.
—LaCecet’haditalguna cosa,oi?
Em quedo calladasensesaberquèdir.
—Semprehofa —diufluix—.Semprehoespatllatot.
—Nomésésuna nena…
—Notensni idea.
Elsilenciésmoltincòmode. No séquèferniquèdir.
Decop, uncopforta la porta.
—Mama —diuunaveu.
LaCece.
—Deixa-lasortir.
La Ninadubtaunmoment,nomésunsegon.
Peròéssuficient.
Aprofitoipassopelseucostatràpidamentsensemirar-la. Surto del’habitació. LaCeceésalpassadísmirant-me.
—Baixa —emdiuambveuclara.
Nohodubto. Corro escalesavallambelcormoltràpid.Gairebécaic,peròcontinuo. Arribo a la porta principal.
—Marxa.
—Tu novens?
—Marxa.
Noinsisteixoperquèveigque noserviràde res. Obro la porta i surto. Caminoràpidpeljardísensemirarenrerefinssortirde la finca.
Quanem giro, la casa sembla normal. Massa normal,comsi nohaguéspassatres.
Peròjosé que sí.
Darrered’aquellesparetshihaalguna cosa que nohauriad’estarallà.
Ijoheestatapuntde quedar-m’hi.
No tornomaimés.
Intento seguiramblamevavida normal,perònoésfàcil. Durantdiesnopucdormirbé. Cadasorollemrecordaaquella casa i cadasilencitambé. Em costa concentrar-me iesticsemprepensanten elmateix.
Avegadesem preguntoquèhauriapassatsi nohaguéssortitatemps.
Avegadespensoen lesratllesde lapareti entotselsdiesquealgúvaestarcomptantsenseparar.
I enelsdibuixosque encara nopuctreure’mdel cap.
Peròsobretotpensoen laCece.
Perquèella no hasortit.
Itinclasensacióquemaihofarà.
Iaixòésel quemésem fa por detot.
Avegades,quantancoelsulls, ja nonomésveigla casa. Tambéveigla porta. Aquella porta. Itinclasensacióque,d’algunamanera, encaraestàoberta.
