—Bé… —començo—socuna persona responsable. Hetreballatenaltrescasesabansisemprehefetlamevafeinatanbécomhepogut.

Lamevaveusonamésfluixadel quevoldria. Nina nodiures.Nomésem mirafixament,tantque em fa sentirpetita,comsipoguésveuretotel quepenso. Agafa unbolígrafiescriualguna cosa a lallibretaque té a la falda. Elsorolldelbolígrafsobre elpaperressonamésdel quehi hauria.

—Aixòjahohellegitalteucurrículum —diualcapd’unmoment—. Jo emrefereixoa tu. Quietsrealment?

La pregunta emdeixaenblanc. En una entrevista normalningúetdemanaaixò. Em quedo calladaunssegons.

—Soc…tranquil·la—acabodient—. Nom’agradenelsproblemes.Nomésbusco unafeinaestable.

Ella inclinalleugeramentel cap.

—Tothombuscaestabilitat.Perònotothomestàdisposatafersacrificis.

No sé benbéquèvoldirambaixò,peròassenteixoigualment. Nina tanca lallibretais’aixecad’unamaneramoltelegant,comsitothotinguéscalculat.

—Vine.T’ensenyaréla casa.

Lasegueixopelpassadísenorme de lamansió. Elterrademarbrebrillatantquegairebém’hiveigreflectida. Totestàmassanet. Massaordenat. No hi ha resforadelloc. Elsilenciéstan granqueem posa nerviosa.

—Aquíensagradal’ordre—diumentrecamina—. Cada cosa té elseulloc.

Passemper unmenjadorgegant, una salad’estarambsofàsque semblennousi una biblioteca plena dellibresque fanmésdedecoracióquealtracosa.

—No hiviugairegent, aquí? —pregunto,sensepensar-m’homassa.

—Noméselsnecessaris—responsensemirar-me.

No sé perquè,peròaquestarespostanom’agradagens.

Pugemunes escales amplescapal pis dedalt. Lesmevespassessonenmassafort. Adalthihaunpassadísllarg,ambmoltesportes blanques totesiguals.

—Aquestaseràlatevahabitació—diuobrintla porta del final.

L’habitacióéssenzillaperògran. Hihaunllitample, unarmarii unafinestraque dona a unjardíenorme.

—Gràcies… nom’hoesperavaaixí.

—Si fasbélatevafeina, no etfaltaràres —contestaambunmigsomriure.

Decop, lasevacara es tornamésseriosa.

—Peròaquí hi ha normes,Millie.

Em quedo quieta.

—La primera: noentrismaiacaphabitacióqueestiguitancada.

Lasegona:segueixelshoraristalcomt’indiqui.

I la tercera: nopreguntismésdelcompte.

—Sí,senyoraWinchester.

—Demàcomençaràsd’hora. Ara descansa.

Marxapelpassadísielsseustalonsdeixende sentir-seapocapoc.Quanla porta es tanca,totqueda ensilenci.

M’estiroalllit.Éscòmode,molt.Hauriad’estarcontenta,perònohoestic. Hihaalguna cosa aquí que no emquadra.

M’aixecoi miro per lafinestra. Eljardíésmoltgran,peròestàbuit.Llavorsveigun home alfons, apropde la tanca. Eljardiner. No fa res.Nomésmiracapa la casa.Capami.

Quanveuquel’esticmirant,abaixaelcapicomençaa tallar unes plantes.

Em recorre uncalfred.

Tanco la cortina.

Desfaigla bossa i guardo la roba al’armari. No sembla queaquestahabitaciósiguirealmentmeva.



Apago elllumim’estiro. Alcapd’unaestonasentounsoroll.Comuna porta que es tancalluny.

Obroelsulls. Elcorem vamoltde pressa.

Passospelpassadís.

Recordoles normes.

Elspassoss’aturendavantlamevaporta.

No respiro.

Despréscontinuen.

I jo em quedo allà, amb els ulls oberts a la foscor. Intento convèncer-me que només és una casa gran, que els sorolls són normals, que m’estic imaginant coses. Però el meu cos no es relaxa. Tinc la sensació que, encara que la porta estigui tancada, no estic del tot sola.

Em giro cap a la paret i tanco els ulls fort, com feia de petita quan tenia por. Em dic que demà tot serà diferent, que quan es faci de dia aquestes tonteries desapareixeran.

Però abans d’adormir-me, sento un altre soroll suau, com si algú arrossegués la mà per la paret del passadís.

I aquesta vegada sé que no és la casa.