Torne al present com si algú haguera estirat d’un fil invisible dins del meu cap. El record de la casa s’esvaeix lentament, ja no veig la màquina de cosir. L’olor de fang desapareix. El fred del terra també. Però la pressió al pit continua allí, intacta, pesant.



Quan òbric els ulls del tot, estic asseguda en una cadira dura, al passadís.



La llum és blanca, massa neta. Tot està massa ordenat. No hi ha fang ací, ni mobles trencats. Tot està silenciós, respectuós amb el dolor. Però el silenci no calma res. Només m’ajuda a escoltar el que porte dins.



El passadís és llarg i estret. Les parets són d’un color clar, sense cap quadre, sense cap marca, com si ningú haguera viscut mai allí. El terra brilla massa, reflectint la llum dels fluorescents que pengen del sostre amb una regularitat freda i calculada. Tot sembla dissenyat per ser neutre, per no dir res.



I, tanmateix, és impossible no sentir-ho tot.



Les mans em tremolen un poc.



Entre els dits tinc el paper.



El mateix paper que vaig trobar dins de la màquina de cosir. El que estava amagat entre agulles velles i fils curts. El que encara no he obert.



El doblegue i el torne a doblegar sense adonar-me’n, amb un moviment nerviós que es repeteix infinites vegades. El paper és fràgil, però encara resistix. Com si també estiguera esperant.



Com si estiguera esperant-me.



Alce la mirada.



A pocs metres de mi hi ha una porta.



És una porta simple, de fusta clara, amb una maneta metàl·lica que reflectix la llum del passadís. No té res d’especial, però la mire com si fora una frontera que no puc travessar.



Darrere d’ella hi ha gent, la meua família. Ho sé perquè, de tant en tant, sent murmuris suaus, alguna tos, el cruixit d’una cadira. Parlen baixet, com si el dolor poguera despertar-se si algú alça massa la veu.



Darrere d’eixa porta també està ella.



La meua iaia.



El meu cos ho sap, però el meu cap encara no vol entendre-ho del tot.



Perquè entrar allí és acceptar-ho.



Entrar és veure el taüt.



Entrar és admetre que tot això és real.



Baixe la mirada cap al paper.



El subjecte amb més força, com si poguera escapar-se.



Encara no sé què hi posa.



Potser només és una llista antiga. Potser és una anotació qualsevol. Potser ni tan sols és per a mi. Però alguna cosa al meu cor diu que sí, que em pertany.



Ho sé per la manera com estava guardat.



Per la cura.



Pel lloc exacte.



Com si haguera estat pensat.



Com si ella haguera sabut que algun dia tornaria. Que algun dia el trobaria.



I això em fa por.



Perquè mentre el paper està tancat, encara és una possibilitat, una promesa. Encara és un misteri. Encara és una cosa viva entre nosaltres dos.



Si l’òbric, deixarà de ser-ho.



Mire de nou la porta.



Em costa alçar-me.



Els peus em pesen, com si encara estigueren plens de fang. Com si la casa de la iaia s’haguera enganxat a les meues sabates i m’estirara cap arrere.



—Va, entra.

La veu arriba des de la porta.



Gire el cap.



És la meua tia. Té els ulls rojos i la mirada cansada, però intenta regalar-me un somriure suau que no li ix.

S’acosta un poc i posa la mà sobre el meu braç.



—Vinga… si no entres ara, després et sabrà greu.



No ho diu amb pressa. Ni amb duresa. Ho diu com qui ja ha passat pel mateix pensament abans.



Mire la porta una altra vegada.



—No sé si puc —murmure.



Ella sospira.



—Clar que pots. I si no pots… entra igual.



Ens quedem uns segons en silenci.



Després fa un pas arrere i m’estreny el braç amb suavitat.



—Estarem dins.



I desapareix darrere de la porta.



Ara el passadís torna a quedar en silenci.



Em quede sola amb el paper entre les mans.



Respire profundament.



Una vegada.



I una altra.



Torne a mirar el paper.



Potser té raó.

Potser si no entre ara… em quedaré sempre amb la sensació que em va faltar alguna cosa.



M’alce.



Les cames em tremolen, però avance igualment.



Quan arribe davant de la porta, el cor em colpeja amb tanta força que em sembla impossible que només ho escolte jo.



Pose la mà sobre la maneta.



El metall està fred.



Durant uns segons no faig res.



Només respire.



Després, amb molta suavitat agafe la maneta.



La porta s’obri lentament.



La llum de dins és càlida, però estranyament quieta.



Hi ha flors.



Moltes flors.



L’olor és dolça i pesada alhora, com si intentara omplir un buit que no es pot omplir.



La meua família està asseguda en silenci.



Alguns alcen el cap quan entre. Els seus ulls tenen aquella brillantor que apareix quan ja no queden llàgrimes, quan ja han eixit totes.



Però jo només mire al davant.



El taüt està al centre de la sala.



Està tancat.



La fusta és clara, llisa, amb una brillantor suau que reflectix la llum de les làmpades.



El cos em demana que pare. Que torne arrere. Que espere una mica més.



Però continue caminant.



Cada pas sembla més real que l’anterior.



Quan arribe al costat del taüt, el temps sembla reduir-se a un silenci molt fi.



Allargue la mà.



Toque la fusta.



Està freda.



—Hola, iaia —xiuxiue.



La veu em tremola un poc.



—He tardat… però ja estic ací.



Durant uns segons no dic res més.



Només em quede allí, amb la mà damunt de la tapa, intentant acostumar-me a la idea que esta és l’última vegada que estarem tan a prop.



Baixe la mirada cap al paper.



Encara està entre les meues mans.



El desplegue amb molta cura.



El paper cruix lleugerament en obrir-se.



Les lletres són les seues.



Les reconec immediatament.



Irregulars i un poc inclinades, però clares.



Les llàgrimes em dificulten la vista, però aconseguisc llegir.



Només hi ha una frase.



Curta.



Senzilla.



Seua.



“Si algun dia jo no estic, recorda que et vaig ensenyar a cosir.”



Em quede quieta.



Durant un moment no sé si riure o plorar.



Perquè és exactament ella.



Directa.



Sense dramatismes.



Però plena d’una veritat que m’arriba molt més endins del que esperava.



No parlava només de tela.



Mai ho feia.



Ella cosia moltes coses.



Pedaços de tela, sí.



Però també silencis.



Moments difícils.



Persones trencades.



Sempre sabia com cosir el que semblava impossible d’arreglar.



En eixe moment entenc que la meua iaia no era costurera de teles, sinó d’ànimes.



Alce la mirada cap al taüt.



—Ja ho sé, iaia —xiuxiue.



La veu em tremola més del que m’agradaria.



—Ho intentaré.



Doblegue el paper amb la mateixa cura amb què ella guardava els fils al calaix que el vaig trobar.



Amb suavitat, el deixe damunt de la tapa del taüt, entre les flors.



Després incline el cos sobre la fusta.



Els ulls se’m tanquen sols.



Durant uns segons no dic res. Només respire, sentint el pes de tot el que s’ha acabat i de tot el que encara queda per viure.



—Gràcies —murmure finalment.



La paraula és menuda, però dins d’ella hi ha moltes coses.



Les vesprades de llum entrant per la finestra.



Els retalls de tela escampats per la taula.



Les seues mans movent-se amb aquella calma que sempre em feia sentir segura.



Tot això continua dins meu.



Em quede així una estona.



Inclinada sobre el taüt.



Amb els ulls tancats.



Deixant caure les llàgrimes.



Deixant que l’adeu acabe de fer-se lloc.



I per primera vegada des de fa molt de temps, sent que potser, amb paciència, algun dia tornaré a saber cosir.