Espente un poc més la porta del passadís. No s’obri a la primera. Fa força contra mi, dura, com si el temps l’haguera engruixida. El pom està fred i humit. Insistisc, amb el muscle esta vegada, i la fusta acaba cedint amb un cruixit llarg, profund, un so que ressona massa dins de la casa buida. És un soroll antic, com si s’haguera guardat durant anys esperant este moment.



L’aire que ix de dins és dens, pesat. Fa olor de fang, d’aigua estancada, de coses que han estat massa hores submergides i que ja no tornaran a ser com abans. Inspire a poc a poc, però igualment l’olor se’m clava dins del pit, com una mà que estreny sense pressa.



Avance amb cura. Les sabates s’afonen en el fang i xipollegen, fent un soroll espés que em resulta estranyament violent. Cada pas sona massa fort enmig del silenci. Em fa la sensació que estic destrossant alguna cosa, encara que ja no quede res sencer.



El fang s’enganxa a les soles, pesa, tira cap avall. Caminar es fa lent, incòmode, com si el terra em volguera retindre. Com si la casa sencera m’estiguera demanant que no m’afanye, que ací dins tot té un altre ritme, una altra manera d’avançar.



El passadís ja no és el que recordava.



Les parets estan tacades fins a mitja altura per una línia marró irregular, una cicatriu que marca fins on va arribar l’aigua. On abans hi havia quadres, ara només queden ombres més clares, rectangles buits que delaten la seua absència. No hi ha fotografies, però encara puc veure-les amb els ulls tancats: cares somrient, dies normals, moments que en aquell passat no semblaven importants.



Passe la mà per la paret. La pintura s’esmicola un poc sota els dits i se’m queda enganxada a la pell. Em mire la mà i pense com de fàcil és que tot es desfà.



Continue avançant.



Cada pas em pesa més que l’anterior. No sé si és el fang o tot el que porte dins.



I aleshores la veig.



No cal que m’hi acoste massa. El cos la reconeix abans que la ment li pose nom. Se’m talla la respiració de colp. El cor em canvia el ritme, com si algú haguera colpejat una tecla equivocada dins meu.



La Singer de la meua iaia.



La màquina de cosir de pedal.



La de ferro antic.



La negra, pesada, amb els dibuixos daurats gastats per dècades de mans, de fils, de vida.



La que sempre estava prop de la finestra, allà on la llum de la vesprada entrava de costat i feia brillar el metall. La que mai estava tapada del tot, perquè sempre podia donar una puntada més. La que marcava el ritme de la casa com un cor silenciós però constant.



Ara està en terra.



Tombada.



Coberta de fang.



El pedal mig soterrat, quasi invisible. Una pota torçada. El cap inclinat, com si s’haguera rendit després d’intentar resistir massa. Els dibuixos daurats ja no brillen, amagats davall una capa espessa que ho iguala tot.



Em quede quieta. No puc avançar. El pit se’m tanca i em costa respirar. Hi ha un dolor sec, profund, que no és exactament tristesa, però tampoc només pena. És una barreja estranya de pèrdua, culpa i reconeixement.



Perquè no és només una màquina.



És ella.



És la seua presència omplint la casa.



És el so que feia companyia.



És el ritme que marcava les vesprades.



M’agenolle molt a poc a poc. El fang em mulla els genolls i un fred desagradable ompli el meu cos. Però no em moc. Passe la mà pel ferro brut. El tacte és aspre, alié, fred com una cosa abandonada. I, tanmateix, dins del meu cap el metall encara està calent.



Encara escolte el tac-tac-tac.

Regular.



Segur.



Sense dubtes.



Veig el peu de la iaia baixant i pujant amb una precisió tranquil·la. Les seues mans grosses, marcades pel treball, però sorprenentment fines quan agafaven el fil. Sempre sabia quanta força calia fer. Sempre sabia quan parar.



—Les coses, si les tractes bé, duren —deia.



Deia que no calia córrer.



Que el fil té memòria.



Que si estires massa, tot es trenca.



I de sobte ja no estic ací.



Torne a ser una xiqueta.



Estic asseguda en terra, amb les cames creuades, envoltada de retalls de tela. Els estampats se’m barregen als dits: flors, ratlles, quadres impossibles. Algunes teles són suaus com una carícia. Altres raspen un poc. M’agrada tocar-les totes, sense saber encara per a què serviran.



Fa calor. La finestra està mig oberta. Entra una llum blanca que ho ompli tot. L’olor de roba planxada i de fil nou ompli l’habitació. La iaia cus. Les tisores fan clac. El fil es trenca amb un so sec. Sempre m’espante un poc.



—Vine, però no molestes —em diu, sense alçar el cap.



M’amague davall la taula. Les teles em cauen damunt del cap. Em fan riure. Ella em mira per damunt de les ulleres i fa veure que s’enfada, però li ballen els ulls.



—No estires, que es trenca.



Quantes vegades hauria d’haver-la escoltada.



Quantes vegades vaig pensar que tot aguantaria igual.



Quantes coses vaig forçar perquè no sabia esperar.



Quantes puntades em va donar sense que jo sabera que m’estava cosint per dins, reforçant parts meues que encara no s’havien trencat, tancant ferides abans que jo fora conscient que existien.



Torne al present amb una llàgrima que cau directament sobre la màquina. Després una altra. I una altra. Es mesclen amb el fang i fan un dibuix nou, irrepetible, brut. Em sent culpable.



Per no haver tornat més sovint.



Per haver pensat que sempre hi hauria temps.



Per no haver entés que el que ella cosia no eren necessers, eren refugis on ens guardava del món.



Intente alçar la màquina. No molt. Només un poc. El fang pesa massa. Els braços em tremolen. Però el gest és important. No per salvar-la. No puc. Ho sé. És per no deixar-la allí sense intentar-ho. Per no repetir l’abandó.



En moure-la, note una resistència estranya. No és el pes. No és el fang. És com un petit nus, una cosa fora de lloc, amagada.



M’incline més. Mire amb atenció. El compartiment menut. El que quasi ningú obria. El que la iaia usava per guardar agulles, botons solts, didals vells, fils curts que “encara poden servir”.



Amb els dits tremolosos, l’òbric.



Dins, entre el rovell, la humitat i la brutícia, hi ha un paper doblegat. Protegit com ha pogut. Amagat amb una cura que només ella tenia.



El cor em pega un colp sec. Em costa respirar.



El trac.



És delicat. El paper està fràgil, quasi transparent. El subjecte com si fora una cosa viva, com si poguera desfer-se només amb la mirada.



No l’òbric.



Encara no.



Perquè en eixe instant ho entenc.



No és només una nota.



És una decisió.



Una última puntada.



Ha estat tot aquest temps dins de la màquina.



Esperant-me.



Com si la iaia haguera sabut que algun dia tornaria.



Com si m’haguera deixat un últim fil solt…

només perquè jo decidira quan estirar-lo.